Administrar

Cròniques russes. 5 Els milibars no són bars de militars

rupurrup | 30 Agost, 2009 19:51

Rússia fa olor d’anet i jo faig olor de net. Especialment a les 9 i vint, quan pas recent dutxadet per davant l’estacio de Baltiskii Baksal, on unes madones amb delantal venen aquestes herbes aromàtiques que els russos utilitzen per adornar tots els plats. També venen altres productes del camp, com pipes de carabassa i de girasol, sindries i melons, cireres i nabius, que teniu collons de no saber què són, com me passava a mi. I venen sabates d’espart fetes a mà, i flors, i carabassons, que mai en compr perquè normalent ja n’he menjat un abans de sortir de la meva “dom”.

Hi ha una dona a un racó que cada dia vaig observant de més a prop, perqué no me’n puc avenir que tengui a la venta, allà enmig del carrer, tensiòmetres per mesurar la pressió sanguínea. Els primers dies pensava que era per als homes qué tenen por de que se’ls dispari la sang amb tantes cuixes i tacons, però amb el pas del temps he vist que és molt més complexe i enrevessat tot aquest tema de la pressió.

Jo qualque vegada entrant al metro, quan ja duc vistes l’equivalent a tres desfilades de models, dec tenir la sang a 25-18. Però no se nota, perquè jo dissiMulet. No se m’ha ocorregut mai comprar-me un tensiòmetre i passejar-me amb aquell “manguito” al braç i anar enxuflant la bolla grisa amb el puny tancat. Que tendria temps, meam si m’entens, perquè les escales mecàniques del metro són interminables. Sempre que baix tenc temps de topar-me, com a mínim, un mecànic amb uniforme blau, un home amb un ram de flors, una senyora amb un yorkshire terrier, una al•lota amb la que me podria casar i, per exemple, jo que sé, un militar. Sempre hi ha militars pujant i baixant. Pareixen milibars.

Avui llegia una entrevista a un neuròleg aragonès que ha investigat com afecta el clima al cervell i al sistema vascular. Diu que està demostrat que hi ha persones que preveuen canvis clímatics mitjançant petites alteracions del seu cos. Que noten amb tres dies d’antelació canvis de la pressió atmosfèrica. Que un terç de les persones tenen aquest super poder o hipersensibilitat. També diu que a les Balears hi ha l’índex més alt de suicidis d’Espanya, degut al vent de Tramuntana, però això ja no sé si m’ho crec.

Me fa pensar que per ventura allò que ven aquella dona de Baltiskii Baksal no són tensiòmetres, sino estacions meteorològiques.

- Aniuska, com tens la sang avui?

- A 11-8

- I això que vol dir?

- Que demà arriba un front de llevant que deixarà precipitacions moderades des de Sant Petersburg fins a Novgorod.

- Me cag en sa teva puta sang! No podrem fer la sessió de fotos als jardins de Peterhof.

És una tracició molt russa això d’anar a un parc i fer-se fotos possant com a models de revista. Na Svetlana, una al•lota que he conegut aquí, se’n va anar ahir a una estació de tren abandonada a fer-se unes fotos caminant descalça per damunt les vies. Però en aquest cas, el fotògraf li va demanar que no posés cara altiva, sino més bé cara de “quin oi de vida”. Tot i que ella és més de somriure, no li degué ser difícil posar aquesta cara. Tots els russos la duen incorporada. Crec que els hi ve de sèrie.

Na Svetlana està dins el terç d’herois hipersensibles. Un dia que havia quedat amb ella per anar a fer un cafè, me va cridar i me va dir que no se trovaba massa bé, que tenia problemes de tensió i palpitacions. Li vaig dir que millor no quedar, idò, que jo no estava preparat per a l’amor. I me va dir que no era amor, subnormal, que era per culpa de la pressió atmosfèrica, que li trastocava la sang i el cor. Na Kristina, una altra russa que també he conegut a Sant Petersburg, ja m’havia dit allò mateix un diumenge que haviem de quedar. Si no fos per aquest neuròleg aragonés i la dona que ven tensiòmetres davant l’estació, pensaria que això dels canvis de pressió és l’excusa que posen les russes per posposar cites.

Però bé, a na Svetlana la crec quan me diu que es troba malament, perquè és bona nina. Dijous passat, quan ja li havien espassat les palpitacions, vàrem anar a un bar a menjar bunyols russos, molt asequibles, a 10 rubiols cada un. Vàrem parlar asseguts a una taula, amb un Sprite. Quasi tot en castellà i qualque paraula en rus. Me va explicar que no es comunica amb sa mare des del més d’Abril. Jo la vaig corregir, dient-li que “comunicar” no és un verb que s’empri massa en castellà. Però a ella li agrada i el va seguir utilitzant. Viu tota sola a un pis que la seva germana va comprar al 2005 per 16.000 euros i ara en val 110.000. La seva germana tampoc es comunica massa amb ella. Només parlen de temes trivials, i quan li demana per la seva vida privada sol ser per saber si na Svetlana té plans de casar-se o partir, per després ella llogar el pis.

Li vaig dir que escriuria això al meu bloc i me va dir “claro, sí, sí”, i me va seguir explicant el problema amb sa mare. Jo vaig pegar un glop de Sprite i una mossagada de bunyol. Resulta que un dia del mes d’abril na Svetlana va arribar al seu pis i va trobar el congelador ple de pots de mermelada de qualque fruita del bosc, allò que els anglesos anomenen “berries” i que mai m’aprendré en cap idioma. Va cridar tot d’una per telèfon a sa mare i li va dir que amb tota aquella potada que li havia enroscada no li quedava lloc ni per congelar una cuixa de pollastre. Sa mare se va emprenyar i varen discutir. Al dia següent na Svetlana se’n va anar a fer feina i quan va tornar va trobar el congelador com un desert polar: ple de pingüins. No. Completament buit. No quedava ni un pot de mermelada. Va veure que allò anava en serio. Sa mare devia haver passat el dia fent viatges de pots d’una casa a una altra. O devia haver agafat un carret del supermercat, perquè me va dir que era impossible endur-se’n tots els pots en un viatge.

Miravem per la finestra, tots sols dins el bar, i me deia que està més tranquila d’ençà que no es comunica amb sa mare. Tota la vida ha soportat molta pressió familiar. La seva germana ha estalviat anys infinits per poder comprar un pis i un cotxe, tot sense hipoteca, perquè a Rússia no hi havia hipoteques fins fa dos anys. Ella, en canvi, ha viatjat i coneix molt bé Espanya, per exemple, i no té les idees massa clares. Diu que l’any que ve se’n vol anar per sudamèrica a fer les pràctiques. Jo li vaig demanar si allò que volia fer no era el que es coneix tècnicament amb la paraula “escapar”. I me va dir: “xut xut, da”

Li vaig explicar tota una sèrie de tòpics que s’expliquen en aquests casos: que sa mare l’estima més del que ella pensa, que nosaltres no ho podem entendre perquè no tenim fills encara, que no passa res, que si té aquell cuquet a la panxa se’n ha d’anar a Sudamerica a ballar salsa i a veure gent cantant i somriguent pel carrer, que li anirà bé per oblidar-se de la pressió familiar i els canvis sobtats de pressió atmòsfèrica que li desbaraten la pressió arterial. Que per ventura per allà té uns altres tipus de palpitacions i s’enamora d’un jove revolucionari que li recita un tros del “Manifiesto Zapatista en Náhuatl”:

Nosotros nacimos de la noche, en ella vivimos, moriremos en ella. Pero la luz será mañana para los más, para todos aquellos que hoy lloran la noche; para quienes se niega el día; para quienes es regalo la muerte; para quienes esta prohibida la vida”.

I després de la revolució potser li peguen ganes de tornar a ca seva i tenir una familia, i demanar-li perdó a sa mare pel tema de la mermelada.

Quan començàvem a parlar de temes interessants, allà dins el bar dels bunyols, la madona del bar ens va dir que tenia el cap com una olla de sentir-nos parlar en castellà, que feia molt bon temps al carrer, i que estaria molt bé que anéssim a passejar una estona i seguíssim parlant defora. Jo, que havia captat que es dirigia a nosaltres amb el to de veu d’una persona que no ha tengut sexe en tres dècades, i que també havia entés paraules com “bon temps”, “carrer” i “parlar”, vaig mirar a n’Svetlana per confirmar el presentiment de que mos engegava. Ella me va dir: “tranquilo, esto es normal en Rusia”. Mos varem aixecar i jo vaig fer un “Spasiva”(gràcies) i un somriure irònic per aquella dona, la qual estic convençut que és germana de la simpaticona que me va vendre la fitxa del metro. I potser cosina d’enfora d’una morena grassa d’un quiosc que quasi me pega quan me va donar una bossa de “Lays” amb gust de formatge, i li vaig dir que la volia amb gust de cranc. Cagonsasevaputànima! L’haurieu d’haver vista com se va posar! Me va cridar:

- Segur que les vols de cranc!! O me faràs aixecar 10 vegades! Segur què és això que vols? Eh! Segur?

Li vaig dir:

- “Isvinitie”(perdó). És que normalment me costa molt saber que vull. De moment posa’m unes patates de cranc i una Baltika de mig.

Vaig menjar les patates i vaig beure un parell més de cervesses mentre mirava un festival de curtmetratges a la “platja” de Sant Petersburg, amb na Tania, i al dia següent me vaig aixecar a les 7 del matí i vaig haver de vomitar dins el meu bany de metre quadrat. I me va revenir el gust de cranc, i els crits d’aquella madona amargada. I vaig haver de fer net el trispol amb paper i un padaç banyat perquè no vaig ser capaç de trobar cap fregona.

Això era el mateix diumenge que na Kristina me va dir que no podia quedar amb mi per culpa de la pressió atmosfèrica i arterial. Jo li vaig enviar un sms diguent-li que tranquila, que jo també estava fatal.

A partir d’ara, quan me senti malament per totes aquestes coses que me sent obligat a fer i no faig, tendré una nova i original excusa per escapar-me, molt més barata que viatjar. Diré:

- Avui no estic bé, no sé si ho pots entendre, tema de milibars. Quedam dimarts?

Comentaris

  1. Dues observacions

    Primera: m'ha pegat una bona riallada quan has contat lo de sa dona que te va cridar per ses putes Lays amb gust de cranc! Que bo! Com he rigut!

    Segona: demana als de Menorca i Formentera si se suicida gent per allà. Jo ho crec bé que som els primers! I crec que no nómés d'Espanya, sinó d'Europa.

    Maties | 30/08/2009, 20:26
  2. Jo no vaig riure tant

    Jo no vaig riure tant amb ses putes Lays. I es dematí encara manco.
    Lo dels suicidis sí, és vera, però jo no pens incrementar el percentatge ;)

    Miquel | 30/08/2009, 20:28
  3. ...

    Hola! Això dels suicidis debuts al vent de Tramuntana, diuen que és veritat, un psiquiatra amic meu està fent un estudi d'això. Per cert, vaja gent més "borda" que hi ha per Rússia, a més que feis consumicions es permeten el luxe d'engegar-vos??? Ells s'ho perden!

    Aina | 30/08/2009, 20:49
  4. Lays de cranc

    aquests russos!!! mira-los fent patates amb gust de cranc perquè després les vomitis!!!

    Si n'Antonia Font anàs "A Rússia" (com es títol des cd) a cantar Alegria, segur que tota russia russial els cridaria que faria por, no?

    Molt bé Miquel, a seguir amb ses cròniques russes!!!

    Pep | 30/08/2009, 21:26
  5. Re: Cròniques russes. 5 Els milibars no són bars de militars

    Ei mai fren, com estas?. Veig que tens un poc de tot, alegria i "drama". M'ho pas molt be llegint tot el qe escrius. Per cert el Barça ha fitxat en Txigrinskiy. Crec que ma mare és una d'aquestes persones "conectades" amb es temps que hade fer. Fins aviat.

    rafa | 01/09/2009, 18:30
Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS