Administrar

La llegenda d'en Fry Juníper Serra. Episodi 4. Sacramento.

rupurrup | 19 Juny, 2009 07:15

---

Previously on “La llegenda d’en Fry Juníper Serra”:

A l’Indico Bar, a Redondo Beach, en Juníper acabava de conèixer a na Kota durant una conferència. Una conferència ni de política ni d’autodefensa. Una conferència on l’estrella era una tiula que vibrava amb comandament a distància. Una tiula immensa.

Al mateix temps, a San Diego, en Tim carregava el tambor del revòlver amb sis bales, i na Lucy, el tambor de la rentadora amb sis bragues.

---

Na Lucy rodà la rodeta a 40 graus, pitjà l’opció de doble centrifugat i programà la rentadora per a que comencés a marxar amb sis hores de retard. Tenia els peus inflats i estava cansada. Havia passat una jornada massa llarga i només frissava d’arribar al llit per somiar que era feliç amb la seva vida de casada i el seu petit gimnàs. El seu home no li havia dirigit la paraula en tot el dia. Bé sí, al matí, al jardí, li havia demanat si sabia on havia anat en Fry amb la Volkswagen i després, dins el soterrani, li havia pegat un crit ordenant-li què marqués el nine-one-one. Però després, res més, ni una paraula, gairebé ni un gest. El darrer contacte físic amb ell s’havia produït quan ella parlava per telèfon amb la policia i en Tim l’agafà fort del canell i li desferrà el telèfon de les mans, a les males, deixant a mitges la denuncia del robatori de la Volkswagen. Després d’això, ell havia entrat dins el despatx i havia fet un parell de cridades que na Lucy no encertà a escoltar. De manera que no sabia si el seu marit havia finalitzat la denúncia o no. Potser ho havia pensat millor i havia contractat un amic seu de La Vegas que era detectiu privat, o potser simplement s’havia oblidat del tema de la van i arreglava els comptes de l’empresa immobiliària, en fallida tècnica. Tot l’horabaixa va estar corrent amb el Chevrolet per amunt i per avall, entrant i sortint del despatx. Estava clar que qualque negoci duia entre mans, i sempre, en aquests casos, es concentrava obsessivament en les gestions necessàries per dur-lo a bon port.

Na Lucy quan el veia tan concentrat es feia enfora. No gosava demanar-li què preparava. Li tenia por. Ja havia experimentat matins i horabaixes amb aquella concentració i sempre havien desembocat en vespres de discussions fortes, vespres d’un ull inflat, d’una fissura al pòmul o d’un cop al cap.

Aquell vespre, quan la rentadora i el revòlver varen estar carregats, ell va amagar el revòlver dins el calaix de la taula de la cuina. Tot seguit va fer la taula ben neta i va col•locar amb delicadesa un ule de plàstic, blanc i vermell de retxes, i a damunt, ben enmig tota soleta, la funda buida del preservatiu amb el logo del Govern Balear. Va alenar profundament tres vegades i es va asseure a la cadira de la part del calaix, per tenir la pistola a mà. Quan es va veure reflectit en una olla exprés, allà assegut, respirant, li va parèixer que era el protagonista d’una escena d’una pel•lícula que havia vist feia un any, on també sortia una taula, un ule i un revòlver. Intentava recordar de que cony anava el film, però no li venia a la memòria. Només se’n recordava del final. Sanguinari i brutal.

Na Lucy entrà a la cuina i connectà la liquadora, evitant en tot moment el contacte visual amb el seu home. Volia capolar la densitat ambiental i fer un suc de taronges d’Anaheim integral.

- Fancy some juice?- oferí ella sense girar-se.

- No, come here, please. Sit down.- ordenà ell amb solemnitat.

Uf na Lucy, quan va sentir aquella frase... Un calfred se li va encendre a l’espina dorsal, botant de les cervicals cap el crani, fins el front, on l’apagà amb una mà. Es va acollonar. Un “please” d’en Tim era més letal que un “Me cag en sa puta de cristo” de son pare d’en Fry. Apagà la liquadora i mirà als ulls del seu home per avaluar el nivell de perillositat d’aquell “please”, i de la vetllada en general.

En principi ella era innocent del robatori de la furgoneta. Si en Tim únicament estava emprenyat perquè en Fry se’n havia anat amb la van, no hi havia motius per passa pena. Però aquell “please” no augurava res bo i la va posar en posició de defensa.

La barra americana de la cuina li tapava la línia de visió de l’ule ratxat i la funda del preservatiu, així que de moment no emportava engegar l’alarma. Ara, dues passes més envant, una vegada superada la barra americana, quan na Lucy va veure aquell plastiquet obert amb l’escut de retxes vermelles i grogues i la banda diagonal blava, li va caure l’ànima als peus, detonant un dispositiu d’emergència que impulsà la sang a dos-cents per hora cap al cervell i les galtes.

- Sit down, please – repetí ell, ara ja convençut, vegent la cara vermella i la reacció d’ella, que la seva dona estava implicada en les dues desaparicions de la casa: la de la furgoneta i la del preservatiu.- Explain this, please.- agefí amb un to encara més solemne, just abans d’agafar la funda amb els dos dits més llargs i tirar-la cap a ella amb menyspreu, com quan t’emprenyes amb les cartes i abandones una mà de poker.

Ella no va poder dir ni “what?” observant el vol en rotació de la funda. Se va asseure a la cadira de davant en Tim, tal i com ell havia ordenat. Asseure’s seria bo per les seves cames, que fluixejaren després de quedar fora sang. Lentament va acotar-se per agafar la funda del preservatiu d’enterra i inspeccionar-la.

-D’on has tret això?- demanà.

Ell seguia amb els seus “pleases”:

-Please, you explain this to me.

Na Lucy sabia que per molt que expliqués, la bomba dins el seu marit era a punt d’explotar i no hi havia temps per cercar cables de colors per tallar. Però aiximateix encara ho va intentar.

- No sé que vols que t’expliqui, Tim! Pareix una funda d’un preservatiu. Què l’has trobada, al jardí?

En Tim obrí el calaix i col·locà suaument el revòlver damunt la taula.

- Lucy. Please.

A la mateixa hora a l’Indico Bar de Redondo Beach, en Juníper es passejava de banda a banda, parlant amb una i amb una altra i mostrant un vibrador petit que feia servir per remenar el sisè cubata. La majoria de dones ja havien partit. Només quedaven na Kota amb tres amigues, una taula amb les dues organitzadores del Tappersex, que encara intentaven vendre potets de xocolata per untar (a 20 dollars la unitat!), un cambrer gay molt simpàtic que convidava en Fry cada vegada que s’acostava a la barra, i l’amo del bar, que si no era gay, hi feia envant.

Na Kota li va demanar al cambrer que posés una cançó espanyola en honor d’en Fry i aquell per no posar la Macarena, massa clàssica, va posar “La gasolina”. El jove petrer va riure imaginant el que diria na Cati si el ves ballar reggeaton amb un cambrer gay i un vibrador a la mà, precisament a ell, que mai havia ballat dins el Mil·lenni i sempre havia jurat que mataria l’inventor del reggeaton si un dia li presentaven.

En aquell precís moment la va enyorar una misèria. Na Cati era una al·lota d’Ariany amb la qual havia anat a classe al institut. Havia estat la seva al·lota-ex-amiga-rollet-amiga amb roce-bona amiga-... fins que al final desistí de trobar una definició exacte. Mai havien estat junts del tot ni separats del tot. S’estimaven des dels 15 i 16 anys i, com els bons amics, s’acostaven quan més es necessitaven i es feien una mica enfora quan trobaven activitats o persones que els entretenien més o els estiraven cap a defora. Havien decidit viure sense fermar-se i fer sempre el que el cor els hi dictava. Si als 30 o 40 anys els hi dictava “boda”, es casarien. “I ara fills!”, idò venga! De moment, però, dins aquell bar, el cor d’en Fry el que li dictava era: “no beguis més, fill de putarro, deixa de ballar amb aquest gay i balla amb na Kota, que en tens ganes!”.

Però “La gasolina” se va acabar abans que en Fry trobés valor per acostar-se a na Kota i ballar. Així que es va acostar a ella, però per parlar:

- Kota, encara no m’has dit on he de dormir aquesta nit.

- És que encara no ho he decidit.

Era el tema recurrent del vespre. Ja n’havien parlat els primers deu minuts a la terrasseta i també durant el tercer beure. A la terrasseta ella li havia recomanat un parell de barriades tranquil·les pels voltants. Li havia dit que una es deia Palos Verdes i l’altra Torrance Beach, però que entrés al bar i fes un beure, que després ja li explicaria amb més detall. Més tard, durant el tercer beure, en Fry li demanà si era millor Palos Verdes o Torrance Beach, però na Kota ballava davall un altaveu i el mallorquí només va entendre la darrera part de la resposta: “... a ca meva tenc un llit”.

Ara, amb tres beures extra i amb la música més baixeta, es podia parlar més fàcilment.

- Què Fry? Vendràs demà a Sacramento?-demanà ella.

- És demà la reunió del G-8?

- Passat demà, dissabte. Però jo partiré demà amb la caravana d’uns amics. Passarem allà el cap de setmana. Pots venir amb la teva van i ens instal·lem al mateix parc, un al costat de l’altre.

- Que tal és Sacramento? Hi ha res interessant per veure?

- No hi ha res, tio. Sincerament. És un oi de ciutat. Però l’ambient anti-globalització és molt enriquidor, ja veuràs. Jo vaig estar a Kananaskis, a Canadà, al 2002, i a Georgia al 2004, i va ser genial. Coneixeràs persones interessants d’arreu del món. I al menys fas qualque cosa per canviar el planeta. No?

- Vendré, però no per canviar el planeta, simplement per estar amb tu, perquè m’has caigut bé. Bé, he de dir que al primer moment m’has assustat, quan pensava que em volies pegar, allà devora la porta, però ara que t’he conegut millor veig que ets un encant.

- Jeje. Si segueixes puntuant així, potser sí que al final podràs dormir al meu pis.

- No. No t’ho dic perquè vulgui dormir al teu pis...

- Ja. Ho dius per quedar bé, perquè t’he convidat a entrar al bar en bon dijous de Ladies’ Night, quan està prohibidíssima l’entrada a homes que no siguin ni cambrers ni gays.

- No, no m’has deixat acabar: no ho he dit perquè vulgui dormir al teu pis, ho he dit perquè vull dormir al teu llit.

En Fry aclucà un ull així ;)

- Jeje. Doncs hauràs de parlar amb el meu marit.- digué ella.

- El teu marit??

- És broma, tio!

Na Kota li pegà un bon cop a l’espatlla i el mallorquí va perdre mig Jack Daniels amb taronjada.

En Fry va pensar que encara que na Kota hagués tengut marit, tampoc hagués suposat massa problema per acabar amb ella al llit. Mira na Lucy, per exemple, com va acabar. Un cotxe avariat a ca seva, i estava fet d’ella. “Va! no te facis el xulo ara”, va pensar. “Que na Lucy segurament només ho va fer amb tu perquè partissis d’aquella casa”. “Qué dius? Què ho va fer només per fer-me sortir d’allà? Vols dir que ella ho tenia tot planificat per fer-me xantatge? Òstia, això encara no m’havia passat pel cap!” .

I així li va revenir l’aventura de San Diego i va tornar pensar que en Tim qualsevol dia descobriria la infidelitat i el mataria amb el revòlver Cold Anaconda. Potser la instantània del revòlver damunt l’ule ratxat, que tenia lloc simultàniament a la cuina de na Lucy, havia arribat per mail a la retina d’en Fry, per qualque canal telemàtic-alcoholic-sobrenatural. Decidí allà mateix que no barrinaria pus mai amb cap dona casada, ni amb cap californiana. Tornà enyorar na Cati d’Ariany, que no era tan enrevessada com aquelles americanes, però també, sense saber perquè, va enyorar na Sara, aquella hispana de l’estil de n’Eva Longoria que li mig agradava. A na Kota l’acabava de conèixer, i de moment , perquè vos faceu una idea, li agradava un quart dins la mateixa escala.

En Jack Daniels el deixà tot sol meditant enmig del bar, envoltat de gent desconeguda i gata. Va mirar el sostre decorat amb vinils antics d’en Neil Young i li va caure a sobre una solitud existencial immensa, com aquella tiula que vibrava amb comandament a distància, i va tenir ganes de gaudir d’ella tot sol dins la furgoneta (de la solitud, no de la tiula), escoltant les ones tantes vegades surfejades de l’oceà Pacífic. Va agafar na Kota d’un braç i li va dir: “Estic cansat. Me’n vaig a dormir a la van. Diga’m d’una vegada com arribar a Palos Verdes o Torrance Beach”, i ella li suggerí: “no, espera, de veritat que pots dormir al meu pis”. I ell va dir: “no sé, vull partir” i na Kota insistí “espera, que sí”. I al cap de 35 minuts en Fry estava nuu a un llit, fermat de mans als barrerons de la capçalera amb el cable del mouse d’un portàtil ben petit.

A San Diego les retxes vermelles, grogues i blaves i el revòlver seguien damunt la taula.

- Molt bé Lucy, sí tu no vols parlar, parlaré jo- amenaçà en Tim amb la mà damunt l’arma. Jugant amb ella. Fent-li fer voltes.

- Ei, deixa anar el revòlver, abans que no hi hagi un accident.

- Shhhh, calla. Mira, tenc una idea: jo t’explicaré el que he fet avui i després tu m’expliques el que vares fer ahir vespre al soterrani. Ok?

- Molt bé, però amaga la pistola. M’estàs posant nerviosa.

- Shhh, calla! T’explic: El matí, quan aquell fill de puta ha fugit amb la van i he entrat a la bugaderia per comprovar si havia deixat la motxilla o si se’n havia anat definitivament, he trobat aquesta funda de preservatiu darrera la post de planxar. Per això he pujat corrent i t’he llevat el telèfon de les mans. Necessitava fer unes gestions abans de denunciar el robatori de la van. He entrat al despatx i he cercat a Google això que posa aquí, mira: “Govern Balear”, i resulta que és el govern de les illes on viu en Fry. Curiós, a que sí? Un preservatiu amb el logo d’un govern. No m’imagin com deuen ser els polítics d’allà. La qüestió és que quan he descobert que ho havies fet amb aquest fill de puta espanyol m’he emprenyat tant que he cridat el nostre advocat per demanar els papers del divorci, però abans que m’agafés el telèfon, he penjat. Ho he pensat millor i realment no vull cap divorci. He cridat al banc per saber l’estat de la hipoteca i després he cridat en John O’Connor, un company de golf de Chula Vista que sempre ha mostrat interès en comprar-nos la casa. I li he venuda. Què te pareix? No massa cara, just per poder traspassar-li la hipoteca, per acabar de pagar el Chevrolet i per tenir líquid per comprar una autocaravana, si finalment no trob aquell fill de puta amb la meva Volkswagen.

- Què dius? T’has tornat ben loco. La casa està a nom de tots dos. Saps que no la pots vendre sense la meva firma.

- Firmaràs.

- No firmaré res, Tim, i deixa de jugar amb la puta pistola abans que es dispari tota sola.

- Espera, calla, que encara no ha acabat la meva història. Després de fer tot això he preparat una bona coartada per poder matar-te. El que contaré a la policia és que en Fry s’ha aprofitat de la nostra confiança i ens ha robat la furgoneta. Jo he cercat per tots els voltants de San Diego per veure si el trobava. Després he pensat que podria ser a Tijuana, que es una ciutat on és fàcil vendre cotxes robats. Així que he anat el vespre allà i quan he tornat a casa la meva dona havia desaparegut. Aquí tenc un tiquet de sopar que m’ha fet un amic mexicà. Surt l’hora i tot. Mira: Restaurante Super Antojitos, Tijuana. Les 22:17. Veus? Et puc matar ara i es pensaran que quan has desaparegut jo era a Tijuana.

- No m’assustes Tim. Ets molt bo per planificar, però no tens ous per matar.

En Tim explotà i pegà un bot de la cadira, amb el revòlver a la mà i li posà al front de na Lucy, que de la impressió trabucà de la cadira i quedà asseguda enterra.

- Quantes vegades m’has enganat durant aquests vint anys, mala puta? – cridà ell estirant-la fort dels cabells amb l’altra mà.- Segur què no és la primera vegada! Where is your spanish motherfucker? quan heu quedat per seguir barrinant dins la meva van? Contesta, puta!

- Aaah! Deixa’m fer! Me fas mal! No sé on ha anat. No he quedat amb ell. Li he dit que quan acabi el viatge ens cridi i ens digui on té la van. Tim, per favor, mai en vint anys t’he enganat. Sí, ahir vespre, però ho vaig fer per poder seguir amb tu. Deixa’m explicar...

- O sigui que me vares posar les banyes per poder seguir amb mi! Molt bé, Lucy! Molt bona idea! Va, vine aquí! Acabarem amb això d’una puta vegada.

Encara empunyant els cabells de na Lucy, l’estirà fins el despatx com si fos un sac de Porland, arrossegant-la entre el mobiliari minimalista del menjador, fent-li cops als turmells i als genolls. Arribaren al despatx, i en Tim tancà la porta amb un peu. Si disparava allà dins, els veïnats no el sentirien. Va empènyer la dona contra la cadira de pell i rodetes amb tanta força que quan el cul va tocar el seient va pegar dos metres enfora de la taula.

- Firma aquí! - Cridà en Tim, que ja veis que quan explotava era com un animal salvatge dins una gàbia.

Na Lucy llegí les primeres línies del que pareixia un model tipificat d’opció de compra d’una casa. Ella sabia de tota la vida que fins que no hi havia escriptura i un notari a la sala, tot el que es firmava per compravenda de cases era paper banyat, però quan un té un revòlver al cap no pensa en notaris. El que va pensar era que si firmava li prendrien de veritat la casa i quedaria al carrer amb 42 anys, sense estudis ni feina, en plena crisi mundial.

- Tim, jo t’estim! Perquè em fas això? El que vaig fer amb en Fry no significa res. Pensava que era la solució però me vaig equivocar. M’has de perdonar! On viurem ara si venem la casa?

- Per tu no significa res el que vares fer, però per a mi significa la gota que vessa el tassó. El punt i final d’una època de materialisme, de conformisme i d’engany. No me veus Lucy? No veus el monstre en el qual m’he transformat? O, millor dit, m’has transformat! Soc una persona infeliç i malhumorada que s’aixeca cada dia amb ràbia, i només he sabut alliberar aquesta ràbia acumulant objectes i amics inútils i fent mal a la meva dona. S’ha acabat, Lucy. Tu ara no ho veus, però també necessites llibertat. Tots dos necessitem començar de nou.

- Sí, comença tu si vols, però deixa’m la casa, al menys. De veritat que no t’entenc, Tim. Deus tenir la crisi dels 40 o no sé, però m’hauràs de matar si em vols treure d’aquesta casa.

- Idò et mataré. Ja t’he dit que tenc una bona coartada. Aquesta vegada no m’aturaràs, Lucy. La casa o la vida és el preu que has de pagar per haver-me enganat.

En Tim col·locà el canó del revòlver al front de na Lucy i pressionà fort fins que li va deixar una marca redona de 8 mil·límetres de radi.

- Va, firma!

Na Lucy estava convençuda de que el seu home no era un assassí, però passava pena de que el revòlver es disparés per un descuit o que en Tim li pegués una cossa a les costelles o un mal cop de puny. Decidí firmar i esperar que ell es tranquil·litzés per parlar més fredament de la venta de la casa i, en tot cas, del divorci.

Però quan ell va tenir el paper firmat va agafar una maleta que se veu que ja tenia preparada i, sense disparar paraula, va partir escapat amb el Chevrolet descapotable.

Dos dies després, a la barra del bar Sa Plaça de Petra, en Toni Serra feia un rebentat d’Amazones com cada diumenge a les 14:30. En Pere Catlar, l’amo del bar, preparava un parell de tallats amb la cafetera i li demanà:

- Has vist la portada d’avui del Diari de Mallorca?

- No encara. Que hi ha?

En Pere agafà el diari de damunt el rentavaixelles i li allargà.

- Mira això, Toniet. No me diguis que aquest hippie de la foto no pareix el teu fill, en Miquel José, tan prim amb els seus cabells cremats i els calçons de bufes roses?

- Batuadell sí! Bé, de cos s’hi pareix, de cara no ho sé perquè la té tota ensangrentada. Pobre al•lot. Li han donat una bona manta.

- Sí, els policies l’arrosseguen dels cabells com un sac de patates.

- On és això?

- No ho sé, per Amèrica! Si te fixes just darrera aquest jove surt el president negre nou. Què nom? Es pardal, ara no me surt el nom...

- Sí, n’Obama, ja el veig. Meam que diu el peu de foto...“ Un manifestante es reducido por la policia al intentar agredir al presidente Obama

- Ja és que tu i jo sabem que el teu fill és un bon element i no s’ha barallat mai amb ningú ni s’ha ficat mai en cap embull... perquè jo quan he vist la foto m’he assustat. Entre que sabia que el bergant era per Amèrica, i he vist aquests cabells llargs i aquests calçons roses...

- Sí, a jo també m'ha regirat, però es veritat que no pot ser mai. Amèrica saps què és de gran, Pere! Te collons de ser com 100 vegades Mallorca. I s’al·lot permí és a Califòrnia. Me va dir que aniria a Los Angeles, Hollywood, San Francisco,... per allà. El diari diu què això ha passat a Sacramento. Aquesta ciutat no la va anomenar.

...Continuarà...

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS