Administrar

La llegenda d'en Fry Juníper Serra. Episodi 3. Los Angeles

rupurrup | 11 Juny, 2009 06:39

I put a spell on you” dels Creedence Clearwater Revival escardava els altaveus de la Volkswagen T1, que circulava amb les finestres obertes, vorera de mar per Pacific Coast Highway, direcció Los Angeles.

En Fry Juníper cantava i feia fortes capades, aclucant els ulls i cridant “because you’re miiiiine”, embargat per la potència i autenticitat del tema. De tant en tant, amollava el volant i feia un poc d’air guitar amb les mans. Al minut 3 i 25 segons, després del solo de guitarra, quan en John Fogerty es desganyita amb “you better stop the things that you’re doin’”, la furgoneta trepitjà la línia groga contínua, envaint el carril contrari dins una corba. En Fry no se’n va donar compte, perquè, apart de cantar, mirava uns surfistes surfejant a una platja preciosa, al peu del penya-segat de l’esquerra. Un descapotable venia en sentit contrari, a 90 milles per hora, que en kilòmetres per hora vendria a ser “tot mamat”. A en Fry només li quedaven uns segons per fer capades, cantades i air guitar. Aviat... ai... aviat... Aviat arribaria el final.

Arribaria el final de la cançó, i entraria amb força la cunya de la ràdio KRCW què feia així: “You are listening key-ar-si-dobelway, from Santa Monica, California. Eightynine point nine. Your best oldies, aaaall the time”. Quan en Fry va sentir “Santa Mònica” li va revenir la imatge de na Sara, la hispana de l’estil de n’Eva Longoria, un poquet més grassa, que treballava a Venice, i que li mig agradava. Tornà posar els ulls a la carretera i pegà volantada, esquivant de miracle el descapotable que venia de cara, que, per cert, era un Chevrolet com el d’en Timoty Bergmann, només que en lloc de ser vermell era gris plata. La Volkswagen començà a fer esses d’un costat a l’altre de highway, per acabar rascant tot un costat amb el guardarrail que protegeix als hippies flipats de morir estormiats al fons dels penya-segats.

En Fry Juníper baixà de la van per comprovar els danys laterals. Les margalides que tenia pintades de vermell i groc estaven totalment pelades, com si una nina hagués jugat a “m’estima - no m’estima” amb els seus pètals. El para-xocs de darrera s’havia despenjat d’una banda i el va haver de fermar amb cordes.

El nostre mallorquí de Petra no havia viatjat a Califòrnia per filosofar sobre la vida i la mort, però allà acotat, devora el penya-segat, arreglant el para-xocs, va pensar que si seguia d’aquesta marxa pentura hauria de fer un pensament. I és que el guardarrail li acabava de salvar la vida, però al mateix temps li havia esquinçat un 33% d’opcions d’esquivar la mort. Sí, perquè si en Tim descobria el que havia fet a San Diego amb la seva dona i l’aplegava amb la furgoneta ratxada i copejada, ja tendria un altre motiu per matar-lo amb la pistola del rebost. Que no era una pistoleta de fira, era un revòlver Colt Anaconda, que si et caia damunt un peu ja et feia un bon cop.

- Ai, Deu meu!

En Fry, amb la vista surfejant entre els surfistes i la platja, cavil·là:

- Potser meresc la mort i en Tim mereix matar-me, com diu en Michael Madsen a Kill Bill 2. Na Lucy, la van... A aquest home li he barrinat les dues coses que més estima al món, i ara a damunt li he ratxat la segona. O la primera! Joder, però no ha estat tot culpa meva! Fou na Lucy la que va començar a tocar-me, i després em va embullar amb les seves “fucking quandaries”. Que jo havia de partir, que era la millor solució per a que ningú perdés massa, me va dir. Però ella què ha perdut? Jo he robat una furgoneta i ara no sé si em persegueix la policia, o si em persegueix en Tim per robar-me la vida. I sort que no me va trobar nuu dins la van, perquè a hores d’ara jo tendria una bala de 44mm al cap i ell una furgoneta plena de cervellet mallorquí i sang. Esper que en Tim mai arribi a saber el que va passar aquell darrer vespre dins la bugaderia, allà enterra devora la rentadora. Joder, va ser mel... Què, per cert, no sé on va anar a parar la funda del preservatiu. Supòs que na Lucy la va tirar. Bé, m’he d’aturar de pensar tant. No serà tan greu si na Lucy li explica que va ser ella la que me va convèncer de que partís tot sol, i que en acabar la ruta li tornaré la van i tot quedarà igual. Segurament ell s’emprenyarà i discutiran, però al menys no cridarà a la policia ni em cercarà. Va! El que he de fer és no pensar! I menjar!

Li passava sovint, que no menjava perquè no se’n recordava. No necessitava entusiasmar-se gaire, li bastava qualsevol petit canvi de rutina o meditar profundament durant un temps per oblidar-se. Per això anava tan magre, que sa mare li deia: “pareixes un moixó!”. Aquell dia aiximateix havia comprat una mica de pa, tomàtigues i embotits per fer un pa amb oli, tot perquè havia vist una gelereta minúscula a l’habitacle de darrera de la Volkswagen i li havia fet il·lusió omplir-la.

A part de la gelereta, l’habitacle estava ben equipat, amb un armariet amb dues portes i un calaix, enterra un bon matalàs i també una espècie de càmping gas amb fogons i rodetes, per cuinar a l’exterior.

Després d’arreglar el para-xocs, va continuar el camí cap al nord per la panoràmica Pacific Coast Highway, aturant-se a dinar a Laguna Beach. Allà se li acostaren dos surfistes i dues surfistes per mirar la van tunejada. Aquella furgoneta era fantàstica per atreure i conèixer gent nova. Era perfecta per un Fry Juníper que sí bé era simpàtic i bon element, li costava entaular converses amb desconeguts. És què per molt hippie que fos, no deixava de ser mallorquí, i de Petra.

- Quina llàstima aquesta ratxada del costat!- digué un surfista ros amb rínxols, que imitava el look d’en William Katt, el gran actor de “El Gran heroe americano” i “El Gran Miércoles”.

- Sí, he tengut un accident fa mitja hora. Som viu de miracle. Precisament estava mirant uns surfistes i m’he despistat i gairebé peg abaix del penya-segat.

- Aleshores et podem convidar a una cervesa, si som nosaltres els culpables d’aquesta destrossa d’art- suggerí una d’elles fent un somriure blanc, una que anava amb bikini i que quan en Juníper la va veure de prop no li quedà més remei que fixar-se en el físic.

- Ok! One second.- va dir ell, pegant la darrera mossegada al pa amb oli.

Ben enmig de la platja, quatre vegades més ample que Es Trenc, hi havia una caseta de fusta que resultava ser un bar.

- What’s your name?

- Fry

- Fry? Are you not spanish?

- Well, actually my name is Juníper. Fry is ... well, my american name.

- Ow, Jupiter, nice name!

- No, not Jupiter, Ju-ni-per. Cagoncristo, que ho sou de mal entenents! Ara ja entenc perquè esteu sempre en guerra! - Això darrer no ho va dir, perquè només li sortien paraules en mallorquí quan arribava a aquests nivells d’emprenyada, i tampoc volia crear conflictes a la primera Budweisser.

Els surfistes li demanaren si anava a San Francisco, a celebrar el 40 aniversari del “Summer of love”, o a Sacramento, a protestar amb els anti-globalització a la reunió del G-8, i en Juníper contestà que ni puta idea, que de moment volia arribar a Los Angeles i visitar la ciutat, passar per Hollywood i veure la costa. Que no tenia l’itinerari massa estudiat, i que allà on li agradés s’aturaria.

En Matt, el dels rinxols que imitava l’estètica del gran William Katt, li recomanà Redondo Beach, perquè era una zona molt jove, amb gent implicada en mogudes de canvi climàtic i revolució social i econòmica. Li va donar l’adreça d’un bar on hi treballava una amiga seva, molt activa en temes de canvis.

- Ella nom Dakota però li diuen Kota. Passa pel bar Indico i t’ajudarà amb allò que necessitis. També et pot aconseguir material per fumar, si l’acabes.

- No, no fum.

- Ah.

Els surfistes li parlaren de com està el món per culpa dels americans, de la vergonya que sentien per haver-se implicat a les guerres d’Agfanistan i d’Irak i de la necessitat d’escoltar en Noam Chomsky i les seves veritats sobre el poder dictatorial de les multinacionals.

En Fry havia sentit qualque vegada el nom d’en Chomsky, però li sonava a músic famós. Pianista, no?. Després de dues hores dins aquell bar de fusta, ja sabia tot el que fallava del sistema americà i tot el que podia fer ell per arreglar-ho: totes les reunions on podia anar, els llibres que havia de llegir i la gent que el podia guiar.

Però en Juníper no era allà per filosofar sobre la vida i la mort, com he dit abans, ni tampoc per salvar els americans de la seva autodestrucció. Només faltaria que un mecànic de Petra els hi hagués de salvar el cul mentres aquests hipòcrites de Laguna Beach despotriquen del seu país fent cerveses i surf.

- Bé, anem a baixar un parell d’ones. Fry, on tens la teva taula?

- No, no en tenc. I don’t surf.

I els quatre cossos perfectes agafaren les seves taules de colors i entraren a la mar i el cos imperfecte d’en Fry entrà a la furgoneta i good-bye!

Seguint per la costa arribà a San Pedro i després sortí a la dreta per Harbor Freeway, una autopista de cinc carrils per banda que entra de ple dins el cor de Los Angeles. Es posà a la dreta a la seva marxeta, escoltant la radio. A mesura que s’acostava al centre de la ciutat, els cotxes s’anaven apilant, frenant i pitant, i a en Fry Juníper li picaven els ulls amb tant de renou. Quan va veure d’enfora el Spaples Centre, l’estadi dels Lakers, ja no podia més amb tant d’estrès i decidí sortir a la pròxima sortida, pegués on pegués. I per aquelles coses de la vida, a que no endevineu a on pegava? A Santa Mònica, la ciutat de na Sara.

No obstant, Santa Mònica Freeway també estava saturada de cotxes i això ja era massa per les pupil•les hiperactives d’en Fry, així que decidí sortir una altra vegada i agafar un carrer normal, amb un o dos carrils, i justament, mira tu, agafà Venice Boulevard. Ara ja només era qüestió de temps que el destí li posés na Sara davant el nas. I aturat a un semàfor de Venice, a que no sabeu qui va passar pel pas de vianants? No, na Sara no. N’Annette O’Toole, l’actriu que interpretava el paper de na Lana Lang a Superman III. Què ja devia tenir prop de 60 anys, però conservava encara, amb operacions o sense, aquells pòmuls tan redonets davall els ulls blaus.

Na Sara sí, es veritat, treballava a Venice, però ves a saber on treballava, i ves a saber si aquell dia justament estava cercant localitzacions per "Arma Letal 5" a Nevada. A més, Venice té manyes de ser més gran que Palma. Seria difícil trobar-la per casualitat i en Juníper tampoc era allà per cercar-la. No li agradava del tot, només li mig agradava.

Després de set o vuit semàfors arribà a Venice City Beach, on hi havia moltes onades i moltes dones en patins i amb silicona a les mames. El sol començava a fugir d’Amèrica pel costat de la finestra d’en Fry i apareixia al retrovisor de son pare, que sortia amb el Peugeot 205 de Petra cap a Villafranca. En Fry no duia rellotge ni n’havia duit mai, però havia aprés a calcular l’hora i calculava que eren les 9 o les 10. Era hora de cercar un lloc tranquil per deixar la furgoneta i passar la nit. Va aparcar i va entrar a un souvenir per comprar un bon mapa, perquè el que tenia era petit i massa general de tot l’estat, i la zona de Los Angeles és un laberint, estibat d’encreuaments de carreteres que fan vuits superposant ponts un damunt l’altre, i cases, moltes cases.

Estudiant el mapa, assegut a una hamaca de la platja de Venice, observà que no era massa enfora de Redondo Beach, aquella zona amb moguda de gent jove i canvi climàtic i no se què, que li havia comentat el surfista dels rinxols. Potser era bona idea cercar el bar de na Kota i demanar-li a on podia dormir aquella nit i altres informacions turístiques. Sempre està bé conèixer gent local als llocs on un va, i na Kota tenia molts de números per ser una al•lota interessant.

En Juníper hagué de demanar tres vegades on era el Bar Indico de Redondo Beach, i quan finalment el trobà, a Santa Guadalupe Avenue, li va parèixer que estava tancat. La terrasseta era buida i darrera els tres grans finestrals de PVC hi havia les cortines baixades. No obstant, hi havia llum i renou a dins. En Juníper s’acostà a la porta d’entrada, on hi penjava un cartellet din-A4 que posava: “Every Thursday, Ladies’ Night”. La porta tenia un petit vidre quadrat darrera el qual també hi havia una cortina baixada, però per descuit, un ditet oberta.

En Juníper no sabia, com sempre, ni quin dia se trobava, però va suposar que era dijous després de mirar per l’espai de cortina oberta i veure l'Indico Bar ple de dones. Dues d’elles eren a una tarima, dretes darrera una taula, donant el que pareixia una entretinguda conferència. En Fry va pensar que potser una de les dues era na Kota, parlant sobre l’anarquisme segons en Chomsky, o organitzant una propera manifestació feminista, o simplement criticant l’establishment. La hipòtesi de la manifestació feminista cobrà força quan una de les dues dones de damunt la tarima va treure d’una maleta de viatge dues brillants bolles de plata fermades per una corda. Tan perillosa era la manifestació com per utilitzar aquelles armes? O era, potser, una conferència d’autodefensa. No, no ho era, perquè l’altre dona va treure de la maleta un penis enorme de plàstic que vibrava quan pitjaves un botó d’un comandament a distància.

La porta del bar s’obrí de sobte i les rialles de trenta dones sortiren disparades cap a defora copejant el nas d’en Juníper, que caigué de cul enterra. Una morena alta amb els cabells ben curts i una única rasta ben llarga, i cap rialla, sortí del bar, obrí els braços i els aixecà una mica, cridant:

- What the fuck are you doing here?

- Sorry, i was looking for Kota.

- I am Kota. Who are you?

- I’m Junip...Well, I’m Fry. From Mallorca. Spain.

Na Kota quan va veure que en Fry era del seu gremi li donà la mà i, aprofitant l'avinentesa, l’ajudà a aixecar-se,. Ell li explicà que aquell mateix dia havia conegut en Matt, el surfista ros de Laguna Beach, i que en Matt li havia recomanat, si passava per aquella ciutat, aturar-se a aquest bar i demanar per na Kota. Ella li demanà si anava de camí a Sacramento, a la reunió del G-8, i ell digué: “No sé. No tenc plans. Tu hi vas?”

Mentrestant a San Diego, en Tim carregava el tambor del revòlver Colt Anaconda amb sis bales i na Lucy carregava el tambor de la rentadora amb sis bragues.

...Continuarà...

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS