Administrar

L'erosió del cor

rupurrup | 24 Desembre, 2011 09:34

Ella té 423.378.785 anys. Els primers centenars de milions d’anys els passà assegudeta enterra, ben calenteta, agafant un vermell guapo a la vorera d’una piscineta de magma. Era una vida més o manco tranquil•la. Només de tant en tant, sentia la remor de dues plaques tectòniques discutint devora l’infern.

Una mala nit quaternària, les plaques arribaren a les mans, i es començaren a empènyer amb ràbia, com si mil dimonis les espitjassin de més avall. En un no res (10 milionets d’anys), ella i tota la seva família es varen veure desplaçats a un extracte de muntanya, a 2.500 metres d’altura, més aprop del cel que de la terra.

Allà dalt hi va passar una bona temporada, observant la mar, les valls verdes i grogues, el naixement de la raça humana, l’extinció dels dinosaures.

Arribaren èpoques de fred, i amb elles, obscures llegendes de llengües blanques de gel que avançaven en direcció sud, arrasant amb tot allò que trobaven al seu pas.

Una d’aquelles llengües enormes, anomenades glaceres, l’extirpà sense miraments de la roca mare, un hivern de l’any 154.000 A. C. Des de llavors ençà, redola ella tota soleta pel món, com una cançó d’en Bob Dylan.

Redolant redolant pels rius ha conegut d’aprop els éssers humans i els seus costums. Tant és així, que fins i tot s’enamorà d’un jove humà que l'utilitzava cada dia per moldre el gra.

Quan els seus estimats moren, ella s’erosiona un poc i adopta una forma que li pareix que pot esser atractiva per a aquells extraordinaris moneots de dues cames. Vol formar part de la seva vida quotidiana. Vol una vida humana. Somia, per exemple, un dia, ser un penjaroi o una estàtua.

Els darrers 20.000 anys no ha tengut massa sort. La darrera erosió li ha deixat una forma un tan peculiar,pentura inútil per als éssers humans.

- 20.000 anys no són res- pensa ella, tombadeta a la vorera d’un torrentet, enmig d’una vall preciosa. -Ja vendrà aquella persona que me durà a ca seva i m’estimarà. I si no, m’erosionaré fins a tornar arena, i jugaré amb els nins a la platja.

Ell té 33 anys, i també va tenir una infantesa tranquil•la, només pertorbada per algunes discussions dels seus pares.

A la Universitat de Barcelona va estudiar publicitat i relacions públiques. Va fer feina de publicista un parell d’anys, però les constants migranyes que l’afectaven, eren l’evidència de què el seu karma anava en direcció contrària al de la seva carrera. Aquella feina era una contradicció constant. Com més bones eren les campanyes que feia, més malament es sentia. Se sentia còmplice d’un engany de proporcions terribles. Una mentida global que l’emmalaltia i el deteriorava.

Va deixar la feina. Els seus pares no ho varen entendre, perquè estaven massa entretenguts comprant cosetes.

Se'n va anar de Barcelona ara fa 4 anys. Només se’n va dur una motxilla, un sac de dormir i unes botes de muntanya.

Va volar a Lima. Sempre havia volgut pujar al Machu Pichu. Quan va esser allà, però, va trobar que hi havia massa gent i tot d’una va tornar baixar. I va baixar tant que va pegar a Buenos Aires, i al cap d’uns dies a Patagònia.

Durant aquests 4 anys ha vist balenes i pingüins a l’Antàrtida, i enormes blocs de gel transparent que floten dins la boira com a fantasmes. Ha dormit entre lleons i elefants a la Savana africana. Ha cavalcat aquells camells peluts del desert de Mongòlia. Ha caminat dies sencers per l’Himalaya. Ha creuat de punta a punta l’Outback d’Austràlia.

Quan arriba a una ciutat o a un aeroport i veu totes aquelles tendes de coses inútils, i animals de la seva mateixa espècie, correguen amunt i avall com si mil dimonis els espitjassin, li tornen les migranyes i s’ha de tancar al dormitori de l’alberg un parell d’hores. Potser ha deixat d’estimar els humans per estimar la Terra.

Avui és a l'illa sud de Nova Zelanda. Condueix una furgoneta adaptada per passar-hi llargues temporades. Torna per una carretera estreta, després de visitar els famosos fiords de Milford Sound, enormes muntanyes tallades a ginavet per segles de glaceres solitàries. Ha valgut la pena, tot i la gran quantitat de gent i càmares. Ha pogut llogar un kayac i veure les grans cascades, i també ha vist d’aprop un grupet de foques dormint damunt les roques.

S’atura a una zona de descans on hi ha un torrent tranquil i transparent. Aparca i beu un poc de suc multivitamínic per compensar els 4 anys de mal menjar. Enyora els macarrons de sa mare tres segons. Estira les cames i camina vorera vorera, per damunt milers de pedres de colors. Se’n recorda d’aquella al•lota que podia entretenir-se hores infinites escrutant copinyes a la platja. Pensa que a son pare li agradarien tots aquest paratges. I a sa mare aquestes flors liles i blanques que es reflecteixen a l’aigua quan cau el sol de Nova Zelanda.

Damunt un grup de pedres blanques n’hi ha una d’especial. Té un color vermellenc, com si hagués près massa el sol, i què curiós, té forma de cor.

S’acota i l’agafa amb una mà. I pensa: “quants d’anys deus tenir tu? I quants d’anys fa que redoles?”

Ella li vol dir: “423.378.785 anys. Els darrers 156.011, redolant” Si just pogués dir dues paraules aquella pedra, li diria que per favor la posés dins la butxaca i l’estimés, que ella estimava els éssers humans i volia explorar els extraordinaris sentiments que ha observat els darrers milers d’anys.

Ell se la mira un poc més. No sap ben bé que n’ha de fer.

“De què me serveix un cor de pedra si jo ja en tenc un!”

I la tira el més enfora que pot i cau enterra i se fa mal. I s’enyora. I torna a ca seva per nadal.

Comentaris

  1. Fantàstic!

    Per molt de temps que passi, mai deixes de sorprendre. Segueix viatjant i escrivint!

    Maties | 26/12/2011, 09:37
  2. Re: L'erosió del cor

    Molt bo!

    Marian | 28/03/2017, 21:51
Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS