Administrar

En Klaus de Cala Egos i els seus òrgans

rupurrup | 19 Maig, 2009 08:27

En Klaus és un reputa alemany que un temps era ros i ara és blanc. Fa 40 anys que gaudeix del seu apartament vista mar en règim de multipropietat o time-sharing a Cala Egos. Des del 69 s’ha dedicat al sexe internacional. Fa cinc anys es va jubilar. Du un tatuatge d’en Jimi Hendrix arrufadet al braç amb la guitarra elèctrica en flames que li penja del tríceps, un temps musculat, ara flàccid.

A dins ell, alguns òrgans discuteixen amb el cervell:

Fetge: m’has destrossat la vida, tanta festa i tanta merda que has ordenat que m’afiquessin! Aviat me rovegarà un càncer i te jur que no el pens aturar.

Cervell: No l’aturis sí no vols! M’és igual! Com et penses que estic jo? Me sent tot sol i frustrat. M’heu criticat molts anys per du aquesta mala vida i no haver decidit casar-me i tenir fills, però no reneg de cap de les decisions que he pres, perquè les he pres en democràcia amb la resta d’òrgans vitals. He fet en cada moment el que el cos em demanava. A més, si realment volies un altre tipus de vida, més llarga i avorrida, tenies l’opció de parlar amb el cor. Junts haguéssiu pogut provocar un atac cardíac o de pedres quan estava enamorat. Per ventura hagués valorat més això de la salut i de tenir una acompanyant.

Cor: eh! a mi no em pots demanar que m’ataqui, només em faltaria això! Jo som, amb diferència, el que més s’ha sacrificat per aquest cos. M’he hagut d’encendre i apagar més vegades que aquell porro que fumares amb en Pere Seda a sa Cova Blava. Te’n recordes? També m’hagués anat bé un poc de calma. Estic molt cansat. Molt.

Pulmons: jo me’n record bé d’aquell porro, i de tots els altres. I dels putes cigarros!

Fetge: Sí, cervellet. Si t’haguessis aturat a pensar una mica, ara seriem més forts i sans i encara, qui sap?, podríem viure quinze o vint anys.

Cervell: Basta! Si no calleu li ordenaré a la mà dreta que ençati una altra cervesa!

En Klaus ençata una cervesa gairebé només per emprenyar. Avui va remoguda la mar. Surt al balcó i divisa un llaüt menorquí que probablement volia anar a pescar però, en vista de les condicions, fa mitja volta i torna a port. Podria ser tranquil•lament el llaüt del seu amic, en Tomeu Penya, que sol sortir als calamars devers aquesta hora. Ho sabria cert si ves la línia blava que travessa el casc de popa a proa.

Ulls: vas arreglat si penses que som capaços de distingir, a mitja milla de distància, una línia blava dins la mar. Ja t’ho va dir l’oftalmòleg que tenies la vista cansada, de sempre mirar enfora i mai veure el que tenies devora.

Mira quina coincidència! L’etiqueta de la cervesa té una línia diagonal del mateix blau que la línia de la barca d’en Tomeu. En Klaus acluca un ull i col•loca la cervesa a meitat de camí entre l’ull obert i el Mediterrani, després la tomba 45 graus aconseguint que la línia de l’etiqueta coincideixi exactament amb el casc del llaüt. Amb aquest moviment vessa mitja cervesa damunt el cap d’un alemany que tot d’una flastoma des del pis de baix. A en Klaus li és ben igual. Riu i crida: “calla, puta cap quadrat!”.

Està satisfet d’haver dibuixat, amb l’etiqueta de la cervesa, la imatge del llaüt d’en Tomeu Penya. És un llaüt mític que ell, fins fa poc, relacionava amb alcohol i sexe, però des de que està jubilat relaciona amb l’amistat i els bons moments que fan que una vida valgui la pena.

Quan pensa amb aquella barca tot d’una li ve el record de la nit a Cala S’Almunia, el Setembre del 74.

El dia d’aquella nit embarcaren a Porto Petro a les cinc de l’horabaixa. En Pere Seda havia duit el seu vi i un pa de Campos. En Tomeu Penya posava el llaüt, la guitarra, sobrassada de ca seva i melons eriçons de Villafranca. En Klaus, els timbals, una noruega i dues sueques.

Berenaren de pa i vi a Cala Màrmols. En Tomeu cantava “Au idoi tocalei” i en Klaus, que xampurrejava una mica d’anglès, traduïa: “Come on! Let’s touch!”, amb una mà damunt la cuixa de na Lina Johansson.

Una hora més tard desancoraren de Cala Màrmols i ancoraren a S’Almunia. El sol ja es ponia i tots sis anaven tèrbols.

En Pere Seda es capficà a l’aigua cel i verda amb n’Anna Farnström, que curiosament era filla de l’home que al 89 entregaria el premi Nòbel a en Cela. Els dos nedaren junts i jugant fins els escars més cars de Mallorca, i es tombaren un devora l’altre, esclatats, a una de les rampes per on arrosseguen a la mar les barques.

Dins el llaüt, els altres quatre cantaven: “nananananá és ell que hem crema! Tunununu, nananananá és ell que hem crema...aaaaaah duc el dimoni dins jo! Tununú tunú....”

En Tomeu es llevà el capell per assenyalà els escars amb ell.

- Mira’l en Pere!

En Klaus deixà de tocar els timbals.

- Què feim, Tomeu?

- Espera

En Tomeu s’aixecà dret i quasi pega dins la mar. Sort que n’Elin Hanssen l’estirà dels pels de la barba i el salvà. Estava mig marejat, i això que la mar era ben plana, no n’hi havia ni una d’ona. Amb la seva potència vocal no necessitava cridar per xerrar amb una persona a un kilòmetre a la redona:

- Pere!!! me sents Pere? Pegarem un bot fins es Caló d’es Moro, just aquí darrera.

- Okey! Després vendrem a peu cap allà.- cridà en Pere, que mostrava una pegellida a n’Anna i li explicava: “esto mmmm bueno, con lemon y también en Paella. Conoses Paella?”

En Klaus estirà la cadena de l’àncora per poder partir. N’Anna encetà la setena botella de vi. N’Elin i en Tomeu seguien cantant: “Tirurí, Cuac Cuac. Tirurí.”

Fondejaren a 20 metres del Caló des Moro, que sobrevivia impertèrrit a una altra vespre de baf mallorquí. La seva arena és cosina d’enfora de les pedres de Capocorb i pel setembre ja estava farta de veure parelles que s’entregaven al plaer carnal just allà on acaba ella i comença la mar. Necessitava urgentment una aventura tempestuosa amb un temporal.

En Klaus i n’Anna botaren nuus de la barca, agafats de la mà, i just arribant a l’arena tengueren una escena sexual, brutal, natural, tendre i fascinant, que hauria de contar però pas.

Penis: Quin vespre aquell! A meam si encara ho conta, jo m’estic animant...

Pròstata: deixa-ho anar! Que no conti res! Després t’emociones i encara mos faràs anar al bany, i jo m’estim més no forçar. No vaig massa fi enguany. Millor que anem a la cuina a menjar, què l’estómac m’acaba de dir que té fam.

Estómac: Sí, molta! avui estic amb tres cerveses i un pobre croissant.

En Klaus se’n va a la cuina i menja un pa amb oli amb Kartoffelsalat. Damunt la cuina de Fòrmica hi té una microcadena que va comprar exclusivament per escoltar un CD. Un CD que el seu nebot Andreas li va gravar amb les 15 cançons més especials dels vinils que en Klaus té a ca seva de Düsseldorf.

La pista 5 és “Norwegian Wood” dels Beatles. Dos minuts i tres segons de música perfecta per emmagatzemar el record més tendre d’aquell acte sexual espectacular que fa una estona he dit que pas de contar.

Posa la 5 i pitja el play per tornar a aquell vespre del 74, amb aquella dona, dins aquella cala, a tocar de roca.

En Tomeu i n’Elin havien quedat tots sols, encorats dins el llaüt amb la guitarra. En Pere i n’Anna encara devien estar tombats davant un escar de s’Almunia. Pentura ara era ella la que li mostrava la pegellida. En Klaus i na Lina, nuus un damunt l’altre, seguien tombats al Caló des Moro, allà on es coneixen l’arena i la mar. Formicant. Des de la barca es sentien dues veus: “Oh!” i “ah!”

N’Elin encoratjà en Tomeu a tocar amb la guitarra aquella peça dels Beatles que tots els noruecs coneixien. Norwegian Wood parla d’un jove que passa una nit amb una hippie que viu a un bosc noruec i quan s’aixeca al matí, resulta que la hippie era un ocell que pren el vol.

En Tomeu intentava treure els acords i es col·locava les ulleres. Però amb la seva perdiu extremadament revetlera, i aquell bikini exuberant ben davant, no era exactament de guitarra d’allò que tenia toquera. Quan ella començà a cantar, però, “I once had a girl or should I say she once had me”, les emocions d’en Tomeu escalaren aviat de la perdiu al cor.

La coberta del llaüt menorquí esdevingué un meravellós escenari, plantat davant les penyes semicirculars que transformaven el Caló en teatre, amb la lluna plena com a únic focus color de plata. L’acústica era perfecta. La dolça veu de n’Elin arribava suament a tots els racons de la platja: acariciava les roques erosionades que un dia caigueren dins la mar, cansades; baixava per la rampa empinada on de tant en tant es rompen, els turistes, les cames; s’infiltrava dins la cova de marès on aquell vespre hi dormien dues contrabandistes germanes, i finalment, entrava a les orelles vermelles d’en Klaus, que amb tantes sensacions juntes s’enfilà a tanta altura que imaginà que feia una orgia amb na Lina, amb en Lennon i amb la mare natura.

A ca’n Klaus, damunt la cuina de Fòrmica, la pista 5 s’acaba i la 6 no li agrada. “Oh sister” d’en Bob Dylan li recorda el dia que la seva mare li va dir: “Klaus, fill meu, tota la vida seràs un puta hippie desgraciat!” i ell s’emprenyà i li tirà l’harmònica daurada al cap. La mare es va curar amb 20 punts de sutura. Ell, en canvi, encara du la ferida i creu ja no té cura.

Stop a la microcadena i agafa una altra cervesa de la gelera. Damunt la taula de la cuina hi ha les cartes que el veïnat li guarda quan ell és a Alemanya. No les ha mirades encara, perquè solen ser només factures de llum i aigua que tanmateix ell no paga.

Ulls: espera, què es això d’aquí davall? Una postal?

Sí, és una postal de Slottsparken, a Malmö, Suècia. Surt un bosc de tardor, un llac i un pont de pedra. En Klaus la gira amb por.

“Hola Klaus! No sé si te’n recordes de mi. Som na Lina Johansson. No sé si ets viu o mort. Jo me vaig casar al 78 amb l’ambaixador de Camerun a Suècia. Tenc dues filles precioses i tres nets. El desembre passat vaig quedar viuda. Ara només me queda viure el millor que pugui els pocs anys que me queden. He pensat que abans de morir vull fer realitat un vell somni, que és tornar veure aquella cala on tu i jo...ja saps. Si no saps, escolta Norwegian Wood, dels Beatles. Probablement ho recordaràs. Aquest estiu he pensat anar a Mallorca amb una de les meves filles. Si me vols cridar...si és que ets viu, clar...aquí tens el número de ca meva a Malmö...”

Penis: eeeeeeeepalei!! Vaaaaamoooooos! Ooohlala!!

Cor: calla!

Pròstata: sí, calla un poc!

Cervell: calleu tots! He de pensar una mica.

En Klaus sortí al balcó per tercera vegada. Estava content de saber que res mai s’acaba del tot durant el temps que mos donen de vida, cap porta se tanca per sempre i en definitiva, sempre hi ha temps per reobrir o tancar una antiga ferida. Mira el cel i la mar i sent una aura mística que li entre per les entrades del cap en forma d’embat. Quantes de les coincidències de la meva vida han estat realment coincidències? Per què funciona tot de manera tan cíclica? Deuen tenir raó els budistes?

La pròxima vida m’agradaria ser ambaixador de Camerun a Suècia i tenir fills amb na Lina Johansson, sempre que na Lina Johansson se torni reencarnar en ella.

No! Què putes dic? jo no vull ser ambaixador, jo vull ser en Klaus de Cala Egos i tornar amb en Tomeu, en Pere, n’Anna, n’Elin i na Lina a Cala S’Almunia.

Cervell, boca i cordes vocals: aguanteu un poquet, òrgans meus estimats, deixeu-me viure al manco fins a final d’estiu.

Penis: Síiiiiii, estiuuuu!! Yuhuuuu!

Resta d’òrgans: Calla un poc, pardal!

«Anterior   1 2 3 ... 29 30 31 32 33 34 35 36 37 38 39 ... 49 50 51  Següent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS