Administrar

La llegenda d'en Fry Juníper Serra. Episodi 6. Sacramento (Part III)

rupurrup | 20 Octubre, 2009 10:21

El president Barack Obama s’acotà per arreplegar d’enterra una clau d’automòbil amb un clauer de plàstic verd amb forma de fulla de marihuana. Li mostrà d’amagat a la cancellera alemanya i li demanà, fent broma, si per casualitat li havia caigut a ella. Just després, encara rient, li passà a un guardaespatlles dient: “Acab de trobar aquestes claus damunt la vorada. Segur que són del sergent”.

En Fry entrava, forçat pels dos membres de seguretat del president, a un cotxe de la Policia Local de Sacramento, i es disposava a embrutar tota la tapisseria de sang.

Vint-i-tres minuts més tard, una infermera tancava la finestra de la sala de cures número 6 del Sutler General Hospital. Encara portava a la mà una rasta que li havien hagut de tallar a en Fry per poder netejar el seu espantós trenc al cap.

El jove Dr. Kowalski intentava dissimular que estava atacat dels nervis. No obstant això, com sempre li passava, el delatava el seu tic al turmell esquerre. Provava de tancar la ferida amb punts americans, però no aconseguia retenir la sang. S’havia queixat que no podia concentrar-se amb tot aquell rebombori de sirenes de policia i manifestants, tots cridant als carrers del voltant.

A la infermera, just quan acabava de tancar la finestra, se li reflectí un somriure al doble vidre. Ella sabia cert que el que li passava al doctor d’origen polac és que estava cagat, perquè veia que hauria de cosir amb fill i agulla i mai no ho havia fet amb un pacient de veritat. També sabia que, en el fons, l’inexpert metge no passava pena de clavar l’agulla al lòbul frontal del mallorquí, deixant-lo subnormal, sinó més bé de quedar ell com a tal en presència de la infermera que li agradava.

- Are you ok? – demanà la infermera a en Fry.

El jove de Petra aixecà les celles sense ganes de contestar i el Dr. Kowalski li suggerí que a partir d’ara procurés no aixecar-les, perquè la pell del front s’arrugava, i si volia que la ferida quedés ben tancada hauria d’estar totalment estirada.

Per sort, al final, el xap que s’havia fet en Fry amb el parquímetre, a poquetes passes dels líders mundials, suturà amb quinze punts sense anestèsia i ningú tornà subnormal. El metge deixà l’agulla i els guants damunt una safata i li demanà a la infermera si volia sopar amb ell aquell vespre de dissabte. Afegí que havia pensat convidar-la a un restaurant que es deia “Jiw”, un japonès de tres lletres que estava agafant molt de nom. Ella ni tan sols el mirà de cara i posà una excusa per cada una de les set voltes de gasa que va fer al cap d’en Fry. Per acabar de destrossar l’autoestima del Dr. Kowalski, li ordenà, com qui parla a un ca, “passa’m l’esparadrap!”.

En Juníper, en aquell moment, encara no era del tot conscient que estava detingut per intent d’agressió a un president. Li pareixia exagerada la presència d’un policia local a la sala, allà dret a davant la porta. Era un policia baixet, amb pocs cabells i gran bigot, que segurament devien haver utilitzat de doble d’en Danny De Vito al Hollywood dels 90. Tenia un dit botifarronet passat per un dels triangles de la insignia de la pau que na Dianne havia regalat a en Fry, i li feia fer voltes com a un al•lot beneit. A l’altra mà sostenia una bossa transparent amb els altres objectes personals del petrer: 20 dòlars en bitllets, 2’30 dòlars en monedes, i el seu passaport espanyol. Amb els morrets de pinyó, en De Vito xiulava el tros final de “On the water” dels Walkmen, fent més cara de reputa que de bona gent. Probablement, mentre xiulava, maquinava que si ningú li reclamava aquell penjaroll-símbol de la pau, seria un bon regal per a la seva filla de 9 anys.

De sobte s’obrí la porta de la sala de cures i el policia es regirà com si l’acabessin d’aplegar cometent un delicte. Aparegueren dos homes molt més alts que ell, amb camisa i corbata, cada un amb placa brillant a la mà. Anaven junts, però no pegaven massa. Per començar, no tenien ni les plaques iguals. El més vell dels dos tenia la placa platejada i vestia uns vaquers verds i una americana negre que, sens dubte, era del segle passat. Tan sols li quedaven quatre cabells a cada costat de closca i competien en llargària amb els pels que li sortien de les orelles i amb els pels blancs de la frondosa barba. L’altre agent, més jove i prim, tenia uns 38 anys i una placa daurada. Era més modern. La seva americana era gris marengo, entallada, i portava unes ulleres de sol de marca i unes sabates de pell imitació de cocodril.

El policia local, en un acte reflex, mostrà als dos agents el símbol de la pau i la bossa transparent que contenia els 22’30 dòlars i el passaport d’en Fry. Inconscientment, volia demostrar que ell era un professional i que mai se li havia ocorregut apropiar-se dels objectes personals d’un detingut. L’agent més jove i modern li demanà, amb un marcat accent texà:

- Which one is Miguel José?

En Miguel José se sometia als darrers retocs d’esparadrap, que remataren la transformació del seu cap en un fasser. No és difícil d’imaginar: un envoltori de gasa blanca que li cobria tot el front, com un turbant, i ben damunt, un ull espès de rastes que creixien per amunt i queien cap als costats, tipus font.

- Look what we have here! Sideshow Bob! – exclamà l’agent passat de moda, fent esclatar de riure tot el personal de la sala de cures. I tots el pacients, menys en Fry, que va veure que tothom el mirava, però no va entendre la broma.

La infermera signà l’alta d’en Juníper amb un toquet a l’espatlla del mallorquí capdefasser, i tot seguit els dos agents l’agafaren un de cada colze i el tragueren de la sala. Just abans de sortir per la porta, en Fry reclamà al policia local el seu símbol de la pau.

- Hey! This is mine!

En Danny de Vito li donà la bossa transparent i el penjaroll de na Dianne a un dels agents, i aquest s’estudià l’entramat de fils vermells i verds detingudament, mentre recorria, amb l’altre agent i en Fry, els passadissos estibats de manifestants i policies copejats. Baixaren amb l’ascensor fins al pàrquing soterrani de l’hospital i allà assegueren en Fry dins una monovolum negre amb seients de pell, empenyent suament la seva font de rastes cap abaix, per evitar el clàssic suco amb al marc de la porta. Després li emmanillaren un canell a l’agafador de dalt. Justament el canell que encara li feia mal per culpa de na Kota i el seu salvatgisme sexual. Els agents s’assegueren davant, i el conductor accelarà per un corredor que la policia acabava d’habilitar per entrar i sortir de l’hospital.

Els antidisturbis eren darrera les barreres que delimitaven el corredor, amb tot el seu equipament: casc, escut, porra, escopetes de pilotes de goma, granades de gas lacrimògen i protector d’ous. Els anti-sistema s’amagaven cent metres enfora, darrera els contenidors, i tiraven objectes contundents contra ells. En Fry, per exemple, va veure volar una gerra de cervesa exactament igual que una que havia vista un vespre a la BierStrasse de S’Arenal, d’aquelles de fang amb tapadora de metall.

Arribaren a la comissaria de policia a devers les tres i deu. A l’esplanada, sembrat, un màstil enorme amb la bandera americana onejant. El William J. Kinney Police Facility, aquest era el seu nom, era un edifici construït a l’estil d’hisenda mexicana, tot ben pintadet de blanc, amb alguns detalls color de terra, porxada amb bigues de formigó a la vista i un gran arc de mig punt a l’entrada. A en Juníper li recordà un restaurant mexicà de San Diego on havia sopat amb en Tim i na Lucy. Normal que li vengués al cap aquella imatge, perquè estava ben desanat el pobre. Per uns “totopos con carne” hagués pagat els 22’30 dollars que l’agent li consignava. És que a les nou del matí s’havia fotut dues llesques de pa bimbo amb foie-gras, però de llavors ençà no havia mossegat res comestible, només el tros de tela que li havien fet mossegar quan li cosiren la ferida.

L’interior de la police facility quedava embarassat per la claror d’un claustre central amb quatre arcs a cada costat. Els dos agents i en Fry entraren dins un petit despatx que malgastava llum artificial. Allà dins, els funcionaris que l’havien de fitxar no varen saber si riure o plorar quan veren arribar aquell element amb la palmera de capell, la camiseta dels quintos bruta de sang, els calçons de bufes mastegats, els ullets vermells i el nassot pelat.

Un funcionari va fer un comentari en veu baixa a un company de taurell, i aquell va haver de sortir del despatx per xapar-se el cul a un racó més discret. El fotògraf que li va fer les fotos de front i de perfil tampoc havia rigut tant mai amb un detingut.

A en Juníper li pareixia estar dins una pel•lícula. Primer aquella escena amb en Danny de Vito xiulant, després els dos agents amb la placa brillant a la mà, ara les fotos de front i de perfil, aguantant al pit una placa amb el número 10.437... Ja només li faltava ser interrogat per un policia bo i un de dolent, dins una sala aïllada, amb un gran mirall i una taula rectangular, i compartir cel•la amb un personatge estrany.

Devall tot l’embenatge que l’infermera li havia enroscat, els raonaments del cervell aconsellaven tranquil•litat i confiança en la seva absoluta innocència i en el bon funcionament de la justícia als països desenvolupats. Només l’inquietava una mica la fama d’exagerats que s’han guanyat, a pols, els americans, i la mania que li tenen els polícies als hippies i a les persones amb pinta de comunistes. Confiava que, com a màxim, el retendrien un parell d’hores dins la comissaria, li farien tres preguntes per comprovar que no era terrorista i l’amollarien tot d’una que s’acabessin els disturbis a la ciutat. Amb aquelles set capes de gasa, no li entrava de cap manera al cap que la seva història es pogués complicar tant com per publicar-se als diaris, o a un bloc com aquest, o a una cançó protesta d’en Bob Dylan. Era impossible que li passés pel cap que podia ser víctima d’una injustícia com, per exemple, la d’en Hurricane Carter, el boxeador negre “put in a prison cell, but one time he could-a been the champion of the world”. Què bona aquella cançó que el mallorquí havia escoltada i traduïda a una classe d’Intermediate One, a l’Escola Oficial d’Idiomes de Manacor!

Acabada la sessió de fotos, en Fry fou formalment informat que tenia dret a una telefonada. Va pensar: “joder, de puta mare”. Marcà el telèfon de ca seva: zero zero tres quatre, nou set u, cinc sis u, vuit pip pip. Tuuuuuu Tuuuuuu Tuuuuuuu.... No hi havia ningú.

- What time is it?-li demanà a l’agent que el vigilava.

- Four o’clock.

4 + 8 = A Mallorca eren les 12 de la nit del dissabte = son pare i sa mare eren, probablement, a “Los Melones”, a la carretera de Manacor, sortint de Villafranca, ballant com a descosits un foxtrot o un pasdoble.

En Juníper no recordava de memòria el número de mòbil de son pare. Ni cap altre. El tenia apuntat al seu mític i destartalat Nokia 3310 que, per desgràcia, no portava damunt, perquè l’havia deixat dins una rinyonera, davall el seient de la Volkswagen aparcada al parc. Aquell mateix matí, na Dianne li havia recomanat deixar el mòbil i la cartera dins la furgoneta, perquè tanmateix tallaven la cobertura a tot el centre de Sacramento durant la cimera del G-8, i s’arriscava a perdre les coses inútilment entre la massa de gent. En Juníper li havia dit que el pensava deixar igualment, perquè tanmateix no funcionava. Des de que havia trepitjat l’aeroport de Los Angeles no havia pogut fer ni rebre cap telefonada.

Pensant amb na Dianne, va recordar que de memòria també sabia el número de ca na Cati d’Ariany. Marcà el nou set u, dos set tres, quatre pip pip. Tuuuu, tuuuuu, tuuuuu… Tampoc no hi havia ningú.

- “Per ventura és millor així”- va pensar. Tanmateix hauria d’haver dit mentides a sa mare. No li podia dir: “Mamà, soc a la comissaria de Sacramento amb un trenc al cap. M’han detingut per causar disturbis a pocs metres de n’Obama”. Si li diu això, aquella doneta sofreix tal curtcircuit a la glàndula del passar pena que l’han de dur corrensos a Son Dureta. No, no li podia dir de cap manera. Si sa mare, en lloc de ser a “Los Melones”, hagués estat a ca seva, el fill s’hauria limitat a contar que li havien deixat un telèfon per cridar gratis a Espanya, i que simplement volia parlar amb ella per saber com estaven.

L’agent que el vigilava a tres passes del telèfon, quan va veure que el detingut tan sols rebia tuuuuu tuuuuus, li va fer una oferta per trucar més tard. Era el mateix agent de barba blanca i vaquers verds que havia fet aquella broma dins la sala de cures de l’hospital, i també el que havia agafat la insignia de la pau, la qual, per cert, encara duia a la mà. Devia ser el bon al•lot dels dos agents que tot seguit l’anaven a interrogar. L’altre, el més modernet, encara no s’havia tret, ni per un segon, les ulleres de sol de damunt el nas. Ni s’hi havia posat cap somriure davall.

La pel•licula de Hollywood se seguia projectant per al jove de Petra, potser ara, fins i tot massa previsible. I quan pensava en pel•lícules, sempre se’n recordava de na Sara, la hispana que s’havia anat aprimant màgicament i virtualment (uns 20 quilos, aproximadament), allà dins el bus de Los Angeles a San Diego. Pensava que si la tornava veure un dia, li havia de recomanar el William J. Kinney Police Facility, com a localització perfecte per a pel•lícules de policies.

La següent escena tenia com a decorat una sala d’interrogatoris freda i austera, de planta quadrada, amb una taula rectangular, dues cadires i un fluorescent que engroguia el rostre d’en Fry. Talment com ell havia imaginat minuts abans. Només faltava el típic mirall trampa amb aquell panell de comandaments ocult a l’altra banda. I sobrava una capsa vermella d’Ikea, a un dels extrems de la taula, contrastant amb l’austeritat de la sala.

L’agent bon al•lot li demanà si entenia bé l’anglès o si s’estimava més que li duguessin un intèrpret hispà. En Juníper va dir que de moment ho provaria en anglès, que era als Estats Units per practicar.

Aquell agent, més vell i més simpàtic, va amollar el símbol de la pau damunt la taula i es va asseure davant en Fry. Amb certa parsimònia, deixà també, damunt la taula, una carpeta grisa amb el logo de la policia, i es presentà:

- Soc el detectiu Franzen de la unitat anticriminal de Sacramento, i ell és el sergent Rodríguez, que treballa per a la seguretat del president Obama.- referint-se al seriot de les ulleres de sol que era dret devora la porta.

En Fry va esborrar el somriure de cortesia que mantenia des de l’oferta d’intèrpret hispà, però no va perdre la tranquil•litat mallorquina ni el saber estar. El detectiu trobava que aquell jove estava com a massa relaxat, tenint en compte el que li podia caure. No estava acostumat a veure persones tan tranquil•les assegudes a aquella taula. Segurament era el primer mallorquí que topava.

- Bé, comencem- digué el detectiu Franzen, mentre treia de la bossa transparent el passaport del jove-. El teu nom és Miguel José Serra Ferrer... 20 anys.. espanyol... natural de... Petra, Mallorca. Correcte?

- Sí

- I què hi fas aquí, a Califòrnia?

- Vacances

- Aprofites les vacances per anar a manifestacions...

- No, no, senyor. Realment és la primera manifestació de la meva vida. I m’hi han portat! A mi no m’agrada massa això de...

- Com que t’hi han portat? T’hi han obligat a venir?

- No, tant com això, no. Però me varen convèncer que a Sacramento m’ho passaria bé, i com que no tenia altres plans...

- Qui et va convencer?

- Una amiga

- La senyoreta Dianne Dresser?

- No

- Qui?

- Una altra

- Nom de l’amiga, per favor.

- Kota. Bé, Dakota

- Llinatge?

- No el sé

- D’on la coneix?

- Treballa a un bar de Redondo Beach.

- Nom del bar?

- Indico. Indico Bar

El detectiu va apuntar el nom de na Kota i el del bar a un bloquet de merchandising dels Sacramento Kings, l’equip de bàsquet de la ciutat. S’havia posat les ulleres de mirar a prop i ja no resultava tan simpàtic com abans.

- Està arrestada també na Dianne?- demanà en Fry, preocupat.

- Ho hauria d’estar?

- No, no!

El detectiu Franzen va fer una petita pausa per pegar-se uns toquets a les dents amb el bolígraf.

- Aleshores vares arribar a Sacramento amb aquesta Kota. Correcte? Com anàveu? Amb el seu cotxe?

En Fry returà una mica.

- Sí... Bé, no, amb la caravana d’un amic seu.

El mallorquí es fregà els pels de la barba mentre amollava la minúscula mentida. Nervis urticants ballaren el “Fandango de sa somereta” dins la seva barbeta. No podia permetre que l’interrogatori es bifurqués cap al tema “mitjans de transport”. No convenia que els policies coneguessin l’existència de la Volkswagen, ni, per consegüent, l’existència d’en Tim Bergmann.

- Miri senyor, -alegà en Fry- jo no volia fer mal a ningú. No sóc terrorista ni res d’això. Si telefona a la policia allà a Espanya veurà que no tenc antecedents i que mai m’he aficat en cap moguda rara. Jo només volia donar-li aquesta insignia de la pau al vostre president. Ja sé que no es pot fer, però amb l’emoció d’aquell moment... no sé, no me va pareixer tant greu...

- Això ho discutirem després. Cada cosa al seu temps.

El detectiu va alçar una mà i va fer una senya a l’agent que tenia darrera perquè s’acostés.

- Sargent, doni’m la clau.

El sargent es va treure, d’una butxaca de l’americana gris marengo entallada, aquella clau d’automòbil amb el clauer de plàstic verd amb forma de fulla de marihuana, que havia recollit d’enterra n’Obama.

- És teva aquesta clau? – demanà el detectiu a l’interrogat.

En Fry va tornar blanc com el referit i, molt tímidament, va fer que no amb el cap i amb un dit.

- Segur que no és teva?- afegí el policia.

El jove petrer va sentir el lliscar de les plaquetes, derrapant a un cap de cantó per devers el cor, i va notar com els glòbuls vermells s’aturaven de sobte de circular. Tantes hores sense menjar i amb tota la sang que havia perduda... Es va començar a marejar.

- Are you ok?- li demanà el sargent Rodriguez, ara dret a devora ell.

El manat de rastes començà a inclinar-se cap a un costat, com tomben les palmeres del Passeig Marítim de Palma amb el vent de llevant. Els ulls varen perdre el nord i se li anaren tancant poc a poc. El sergent va fer dues passes ràpides i li subjectà el tronc, quan ja trebucava cap a l’esquerra.

- Oh shit, now he’s blacked out- va dir el detectiu tot tranquil•lot.

Entre els dos agents l’allargaren d’esquena enterra i li aixecaren els peus. En Franzen li va pegar dues galtades per veure si el reanimava. Després li va demanar al sergent que dugués un tassó d’aigua i alguna pasta dolça de la cantina.

Quan el sergent Rodríguez es va presentar amb el tassó d’aigua i dos donuts de xocolata, en Fry ja s’havia incorporat i tornava seure a la cadira dels arrestats, ara amb els colzes damunt la taula.

- Menja un poc, boy!- oferí el detectiu Franzen-. Mentre menges, el sergent i jo anirem a cercar un cafè. Et deixarem aquesta clau damunt la taula. Ves pensant si et sona de res, perquè en tornar volem respostes. Do you understand?

En Juníper desitjà haver romàs acubat durant quatre setmanes més i despertar a l’aeroport de Son Sant Joan. I és que aquella clau que li havien deixat damunt la taula, amb la fulla de mariahuana de plàstic, era la clau de la seva Volkswagen!

Es tocà els calçons per assegurar-se que, efectivament, la clau li mancava dins la butxaca, i tot d’una va pensar:

“Com pot ser mai? No tenc el record d’haver-la donada a cap policia. Me deu haver caiguda per dins el cotxe de camí a l’hospital. O quan s’han tirat damunt jo els dos guardaespatlles. Merda puta! Bé, ja està, la qüestió és que tenen la puta clau... Jodeeeerr, i jo he dit que havia arribat a Sacramento amb la caravana de na Kota...Sóc ben subnormal... M’he posat en evidència. Ara pensaran que amag alguna cosa... Clar! Beneit! Els policies han parlat amb na Dianne! Ella els hi haurà dit que me va veure arribar al parc conduïnt la furgoneta... Hauran investigat i hauran trobat el propietari. Segur que en Tim m’ha denunciat! Aiiii, així com són els americans, d’aquesta me tanquen vint anys... Noooo, tranquil Fry! o Juníper! o Miquel! o sigui quin sigui el meu nom! No he robat res! Tenc un mail a l’Ebay que demostra que en Tim em va deixar voluntariament la seva van.”

- Com estàs? Millor? Què? Ja recordes aquesta clau o encara no?- demanà el detectiu, entrant a la sala.

Se’l notava confiat amb el seu cafè amb llet, com qui comença una partida d’escambrí amb el rei, l’as i el tres del pal important. En Juníper volia contestar que sí, però va notar, també, un cert accent retòric a les preguntes d’en Franzen i no contestà. El detectiu va deixar el cafè damunt la taula i va obrir la carpeta grisa al mateix temps que s’asseia. El sargent entrà darrera ell i romangué dret a devora la porta, pegant petits glopets a un expresso.

- Ara et mostraré una cosa que crec que t’ajudarà a recordar- afegí aquell policia pelat per damunt i pelut pels costats, que abans pareixia simpàtic.

De dins la carpeta va treure una foto de devers 15x20 cm. i la va exposar damunt la taula, encarada cap a l’arrestat.

Era una foto de na Lucy Bergmann, dreta a la porxada de ca seva de San Diego, amb n’Atlas enfilat damunt la balaustrada.

I ara me sap greu, però no puc definir la cara d’en Fry quan va veure la foto. De veritat, no tenc experiència literària suficient per definir aquest tipus de cares. El detectiu, en canvi, quan va veure l’expressió facial, per a mi indescriptible, del detingut, l’hagués pogut descriure perfectament com “la típica cara de persona culpable”.

- Crec que podem tornar a començar de zero amb l’interrogatori.- va dir - Però aquesta vegada vull la veritat. Començarem per allò més bàsic: el teu nom. Miguel José o Fry?

El detectiu estava convençut que acabava de perpetrar una jugada de mestre mostrant la clau i la foto, i s’escoltava orgullós a si mateix, tot retòric. El mallorquí, per contra, havia quedat tan fulminat amb aquella foto que li mancaven uns quinze fonemes bàsics.

- Contesta! Miguel José o Fry?- repetí el policia, pujant el to de veu i el volum, deixant clar que abandonava la retòrica.

- És una llarga història- contestà en Juníper, encara amb els ulls clavats a la foto de na Lucy, cercant detalls a la fisonomia de la rossa, detalls que el poguessin induir a pensar que podria tractar-se d’una altra persona. Però no, era ella, i estava bastant guapa, per cert, allà dreta dins aquella foto.

- Tenim temps. Explica-n’s com és això del teu nom.

En Fry explicà als agents un resum del primer capítol: que a Mallorca alguns li deien Miquel, altres Miguel, uns Pep, uns altres José, i ,emprenyat per tanta confusió, decidí canviar-se el nom per Juníper. Però aquí als Estats Units, quan deia Juníper tothom entenia Júpiter, així que al final va haver de canviar-se el nom per Fry, que era més fàcil d’entendre i de pronunciar.

El detectiu badà uns ulls com a plats. El sergent segurament també, però no se li veien amb les ulleres de sol. En vint-i-pico d’anys que duia detectivant per Sacramento, mai havia escoltat una excusa tan original per justificar el que ell considerava una falta greu d’ocultació de la identitat.

- Molt bé, doncs, et direm Fry. Següent pregunta, Fry- prosseguí- per la cara que has posat fa un moment, s’entén que la senyora de la foto et resulta familiar. Saps el seu nom?

- Sí. Lucy. Lucy Bergmann.

- I de què la coneixes, a la senyora Bergmann?

- Vaig estar a ca seva alguns dies.

- Et va convidar ella? La coneixies d’abans?

- Ella no, el seu home, en Tim. En Tim em va convidar. Si vol li explic...

- Explica.

- Miri, jo tenia planejat venir a Califòrnia a fer un tour, i cercava una caravana o una furgoneta com la Volkswagen T1, per tenir llibertat de moviments, poder dormir a dins, i no pagar hotels. Vaig trobar per Ebay aquest senyor de San Diego que en venia una molt barata. Me va dir que tenia un problema a la junta de culata i li vaig proposar un pacte: jo, que soc mecànic allà a Mallorca, aniria a ca seva i li arreglaria la junta, i ell, a canvi, me la deixaria un parell de setmanes per anar de ruta. Vaig viure a cals Bergmann fins que vaig arreglar la furgoneta. Per això conec en Tim i na Lucy.

- Això es contradiu amb la declaració del senyor Bergmann, que afirma que li has robada- assegurà el detectiu mentre treia la denúncia del robatori de la carpeta grisa i la posava damunt la taula.

- No, no!! No way! No he robat res, jo! Vos puc mostrar els mails que tenc, en els quals en Tim escriu clarament que me la deixa.

- Tens un número de contacte del Senyor Bergmann?

- Sí. El tenc a la cartera. Però la cartera és dins la Volkswagen.

El detectiu obrí la capsa vermella d’Ikea que desentonava dins aquella sala i tregué una rinyonera. Obrí la cremallera i mostrà a en Fry una cartera verda que regalen amb la divertargeta de “Sa Nostra”.

- És aquesta?

En Juníper afirmà amb el cap i, amb aquell suau moviment, dues rastes li pegaren davant els ulls. Les tirà cap enrerra amb un dit, contrariat, perquè el seu tour turístic per Califòrnia s’anava complicant a passes de gegant. Per començar, amb aquella denúncia, acabava de perdre el seu únic allotjament i mitjà de transport.

- El Senyor Bergmann ens deixà el número de ca seva, però hem cridat i ningú agafa el telèfon- seguí el policia- Hem enviat una patrulla i no l’hem trobat. També ens va donar un número de mòbil, però el té aturat. Tu no tens un segon número de mòbil, per casualitat, dins aquesta cartera?

- No, només tenc el número de ca seva.

- I no t’ha provat de cridar ell a tu? No tens cap cridada ni cap sms seu? Potser des d’un altre mòbil? Si, com dius, teníeu aquest pacte amistós, seria el més normal, no?

- No. Vàrem quedar que els la tornaria en acabar la ruta. Potser m’ha cridat, però el meu mòbil espanyol no funciona des de que he arribat als Estats Units. És de targeta pre-pagament, i crec que no me basta el crèdit.

- I el poc que tens l’estàs esgotant...

El detectiu agafà la foto de na Lucy i la denúncia del robatori i les aficà dins la carpeta d’on havien sortides.

- Les coses no em quadren, Fry -continuà-. Primer et canvies el nom, després ens amagues la possessió de la van, afirmant que has vengut amb la caravana de l’amic d’aquesta Kota, llavors parles d’un pacte amistós amb una persona que t’ha denunciat per robatori, i quan et deman si tens contacte amb ell dius que el teu mòbil no funciona... Supòs que tu també ho veus, que alguna cosa falla. El que resulta més curiós, però, i potser serà la clau per resoldre aquest cas, és que el mateix dia que el senyor Bergmann denuncià el robatori de la Volkswagen, també denuncià la desaparició de la seva dona.

- Com? Na Lucy? Ha desaparegut? D’això no en sé res jo!

- Els meus vint-i-sis anys d’experiència em diuen que sí que en saps alguna cosa. I vint-i-sis anys no s’equivoquen.

- Li dic que no sé res de na Lucy! No l’he vista ni he parlat amb ella des que vaig sortir de San Diego!-s’alterà en Juníper.

- Ei, calm down! Jo ara intentaré contactar amb el senyor Bergmann una altra vegada. Segur que té ganes de recuperar la seva Volkswagen i parlar amb tu d’alguns assumptes. El sargent Rodríguez quedarà aquí i et farà un parell de preguntes.

El detectiu Franzen agafà la cartera verda, la bossa transparent amb els 22’30 dollars i el passaport espanyol, la rinyonera i la insignia de la pau d’en Fry, i ho ficà tot dins la capsa vermella d’Ikea.

- Espera, no amaguis la insignia de la pau!-s’apressà a dir el sergent.

El detectiu va deixar la insignia damunt la taula i va sortir de la sala amb la capsa vermella davall un braç, la carpeta grisa a una mà i la tassa buida del cafè a l’altra.

El sergent Rodríguez ocupà la cadira que en Franzen havia deixat calenta. A la fi es tregué les ulleres de sol i acostà els ulls nuus al símbol de la pau, per inspeccionar-lo amb cura. Com si es tractés d’un trencaclosques comprat a fira, començà a desfer els fils vermells i verds, cercant alguna forma per poder convertir aquell entremat de cables en una arma mortífera per assassinar presidents. En Fry comprovà estorat que aquell home tenia els ulls més vermells que ell, i just després s’empipà veient com l’agent ja havia desfilat completament la Y de dins la O.

- Només és un símbol de la pau. No és cap arma!- remugà el detingut.

- Tu parles quan jo t’ho digui. M’has entès?

En Fry va fer que sí amb el cap i li tornaren caure les dues rastes davant el front. El sargent deixà la insignia de la pau damunt la taula i enfocà els ulls vermells cap al jove.

- You are fucked, you know that?- digué el policia, que començava retòric també- Si no et tanquen per robatori et tancaran qualsevol dia per possessió d’estupefaents. Què fumes? Marihuana? Crack?

- Com? No, no. No fum jo.

- Comencem malament, my friend, si a la primera pregunta ja em dius mentides.

- No, de veritat que no fum. Per què pensa que fum? És perquè tenc els ulls vermells? Que tengui els ulls vermells no vol dir res. Vosté també els té i m’imagin que no fuma.

- Sí, sí que fum. Massa.

El sergent Rodriguez agafà el clauer de plàstic amb forma de fulla de marihuana i li tornà a mostrar a en Fry, movent-lo un poc.

- Saps com hem trobat aquesta clau? El president Obama, en persona, l’ha recollida de damunt la vorada.

Pausa.

- Puta Obama... quan ha vist aquest clauer amb la fulla de maria me l’ha fet arribar a mi tot d’una, pensant que la clau era meva. Com que sap que sóc el que més fum de tota la guarda... Després en Zarkozy ens ha dit que l’havia vista caure de la butxaca del hippy de les rastes, però que ell no l’havia volguda arreplegar per evitar fotos compromeses.

El policia va fer el primer somriure del dia. Un somriure massa perllongat per a una persona que vol inspirar por i respecte. Després va seguir:

- Puta Obama... es fica molt amb mi però ell bé que fumava també, no fa gaire.

- Idò jo no he fumat mai -repetí en Fry.

- Calla! - cridà l’animal, pegant un cop de puny damunt la taula- T’he dit que tu parles quan jo et digui que pots parlar!

En Fry va pegar un bot de la cadira i va fer que sí amb la palmera de rastes, per tercera vegada. El sargent col•locà els morros en la posició original, emprenyat per no haver pogut reprimir la reproducció d’aquell somriure tan gran, i prosseguí amb el seu monòleg.

- En condicions normals pensaria que ets un pobre freak amb baixa autoestima, el clàssic jackass que es capaç de beure’s el pixat del seu millor amic, just per convertir-se, durant uns segons, en el centre d’atenció del seu grup. No obstant, t’he de dir que m’has sorprès. No et veia amb el perfil per robar un automòbil ni per inventar-te totes aquestes històries.

- Cagoncrostol, que putes diu? – se li escapà, fluixet, al mallorquí.

- Ara haurem d’investigar si tens connexions amb grups d’extrema esquerra, amb els anarquistes, amb els comunistes, potser també amb algun grup islamista, que mai se sap... T’ho demanaria directament però sé que tanmateix ho negaràs. També haurem d’esperar a saber què li ha passat a la senyora Bergmann per poder jutjar el teu nivell de perillositat. Està clar que ha passat alguna cosa entre tu i ella. Depenent de com es resolgui el cas “Van Bergmann”, analitzarem si el que volies era matar el president, agredir-lo o donar-li la pau. La meva hipòtesi, mentrestant, serà molt més simple: tu el que volies era follar-te na Dianne.

El mallorquí va fer que no amb el cap, cansat de sentir bajanades, i també li varen caure dues rastes per davant.

- No tens mal gust -seguí delirant el sergent- Té un bon culet aquesta nina... Però està massa bona, no trobes? Conec desgraciadets com tu i sé que teniu la creença que s’ha d’impressionar una dona per dur-la al llit. Vos han dit mil vegades que el millor és ser un mateix, però no ho enteneu! No! Vosaltres heu d’impressionar perquè penseu que no teniu valor com a persones humanes. I quina millor manera per impressionar una dona que acostar-se a l’home més poderós del món, no? Segur que pensaves que amb aquest acte heroic de donar la insignia de la pau a n’Obama ja estaries, a hores d’ara, barrinant amb la moreneta dins la seva caravana pintada a quadres. I, en canvi, mira’t aquí desgraciat, esperant presó com en Sideshow Bob. Tot per no saber ser tu mateix.

En Fry bufà. Començava a relacionar la conseqüència “el sergent no s’ha tret les ulleres en tot el dia”, amb la causa “va més fumat que en Bob Marley”. En canvi, encara no sabia qui putes era aquell “Sideshow Bob” que relacionaven amb ell.

Passats quinze minuts, el detectiu Franzen aparagué per la porta amb uns documents. El sergent, tot en gros, duia una pregunta formulada i un sac d’estranys arguments.

- No he pogut contactar amb el senyor Bergmann, però he trobat una coseta interessant -digué en Franzen entrant.

El sergent Rodriguez acostà l’espatlla a una de les orelles peludes del detectiu i els dos llegiren la fitxa d’una al•lota que de front pareixia skin i, en canvi, hippy, de perfil. Tenia els cabells tallats al zero i una rasta que naixia al clotell i moria més avall del que donava l’enquadrament de la foto. La fitxa deia així:

--------------------------------------------------

Dakota Herling

- Data de naixement: 12 maig 1982

- Lloc de naixement: Temecula (Ca)

- Lloc de residència: Aviation Blvd., 34. Redondo Beach (Ca)

- Antecedents penals:

- Alteració de l’ordre públic i resistència a l’autoritat. Sea Island (Georgia). 2004.

- Alteració de l’ordre públic. Destrucció de mobiliari urbà. San Francisco (Califòrnia). 2004.

- Resistència a l’autoritat. Santa Mònica (Califòrnia). 2007

- Agressió. Danys físics i morals. Víctima: Marc Sinclair. Los Angeles (Califòrnia). 2008

---------------------------------------------------

En Franzen es llevà les ulleres de mirar a prop per veure la cara de’n Fry mentre parlava amb ell.

- Té un bon historial la teva amiga del bar. Saps on la podem trobar ara?

- Potser encara la trobareu dins la caravana del seu amic. Varen aparcar al costat de la Volkswagen, allà al parc.

- Nom del seu amic?

- No me’n record. És un grasset amb una camiseta de Motorhead.

- Hem de trobar na Kota i el senyor Bergmann- va dir el detectiu al sargent.

El sergent va dir “yes” i es tornà posar les ulleres de sol. El detectiu pegà un crit de “Philip!” i un policia va caure del cel.

- Philip, per favor, acompanya el detingut a la cel•la i recorda-li els seus drets.

En Philip era jovenet. Uns vint anyets. Just abans d’entrar a l’acadèmia de policia, havia treballat un any com a caixer de supermercat i no aconseguia reprimir el tic de mirar als ulls i somriure cada vegada que es topava amb un desconegut. De bades li deia el seu sergent: “interpreta! actua! mentre duguis l’uniforme no vull veure aquesta cara de bona gent! Intenta separar el Philip “persona” del Philip “agent”.

- Però com s’amaga una cara de bona gent? –pensava en Philip, enmanillant el detingut.

En Fry li va demanar per favor que no estrenyés massa les manilles, perquè li feia mal un canell, però en Philip volia arribar enfora com a policia local i cridà: “shut up!” i va estrènyer un poc més. Mentrestant començà a llegir els drets de l’arrestat: “Tens dret a guardar silenci, tot el que diguis podrà ser utilitzat...”

En Juníper l’escoltava atent. Volia saber si a la vida real deien el mateix que diuen a les pel•lícules. Se n’adonà que el policia es botava el tros de “Tens dret a un advocat. Si no en tens cap...” i només deia: “Et serà assignat un advocat d’ofici”.

Es dirigien per un corredor cap a la cel•la i en Juníper ja s’imaginava el seu company de llitera: un home d’una quarantena d’anys, alcohòlic, amb marques juràssiques de grans a la cara, i quatre pels mal afaitats allà on toca anar la barba, malparlant sobre les injustícies que ha sofert des que la seva dona el va treure de casa. I tot per una beneitura sense importància. Quina? Confondre un biberó amb una botella de bourbon “Four Roses” .

La imaginació pel•liculera d’en Fry es va equivocar de company. La cel•la, això sí, estava imaginada a la perfecció, amb els barrerons negres redons i les dues lliteres dobles a cada costat, però a dins no hi havia aquell bala perduda de quaranta anys. A dins, hi havia na Dianne.

- Oh, are you ok?- demanà ella botant de la llitera de dalt.

- I’m alive – digué ell.

L’al•lota, amb el bot, perdé el mocador vermell del cap, i abraçà el mallorquí amb tots els seus cabells arrissats. Dotze segons més tard seguien abraçats i el mallorquí es gratà el nas i demanà fluixet:

- Tu saps qui és en “Sideshow Bob”?

Na Dianne es va desferrar dos pams per ampliar la seva perspectiva. Va enquadrar el front embenat i les rastes amb forma de fasser d’en Fry, i els seus ulls se li obriren, empenyent les celles un centimetret cap a dalt. De sobte, es detonà una explosió dins els colzes d’aquella nina. Brollaren d’aquella articulació unes bones rialles: fresques, vigoroses, maravelloses, com les Fonts Ufanes. En Fry agafà na Dianne dels colzes i les rialles se li escaparen per la boca, dificultant la comprensió de les sil•labes que hi sortien barrejades. Tot i això, el mallorquí fou capaç de desxifrar la paraula “Simpsons”.

- Hòstia clar: en “Sideshow Bob” és el “actor secundario Bob”!- pensà ell en veu alta.

I els dos varen riure pels colzes fins que ella li va fer una carinyosa besada entre la boca i la galta.

«Anterior   1 2 3 ... 11 12 13 14 15 16 17 18 19 20 21 ... 49 50 51  Següent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS