Administrar

Un viatge amb moltes “W”s

rupurrup | 23 Novembre, 2009 09:33

Soc a Polònia, a l’inici d’un viatge amb moltes ves dobles. Vaig en tren de Krakow a Wroclaw, escoltant amb l’Ipod una cançó que diu “We are the people that rule the world”.

Aquí teniu el link per si la voleu escoltar mentre llegiu: http://www.youtube.com/watch?v=DL_W8zOPXLg

La cançó és d’un grup amb reminiscències dels vuitantes que es diu “Empire of the sun”. La cantàvem na Monika i jo fa vuit dies, canviant algunes paraules de la primera estrofa: “swimming in December” per “swimming in November”, i “nineteen seventy five” per “two thousand nine”. Mos pareixia la cançó més idònia per aquell moment. Eren les dues de la nit d’un tres de novembre i acabàvem de nedar a la platja de Els Estanys, encoratjats i escalfats per quatre botelles de Blanc Pescador en sang.

Na Monika és una al•lota polonesa que es va passejar uns dies per Mallorca amb uns xoquins de platja de la meva ex hongaresa. Jo els havia trobat dins l’armari de l’habitació un diumenge dematí, fent dissabte, i els havia tirat al fems, pensant que què putes havia de fer jo amb uns xoquins de dona. Però unes hores més tard, per aquelles coses, na Monika entrava al meu pis i com es tradició al seu país, es treia les sabates i em demanava si tenia unes espardenyes per circular per dins la casa. Jo treia els xoquins del poal de fems que tenc devora l’entrada, un poal metàl•lic amb una pin-up americana pintada, i ella feia una cara un poc rara, però, mira per on, resultava que eren de la seva talla. Tres dies es va passejar amb ells per dins i per fora de la casa. Quan mos acomiadàvem, que na Monika se’n tornava a la seva terra, les hi vaig regalar perquè què putes havia de fer jo amb uns xoquins de dona.

Així que aquells xoquins hongaresos es passegen avui per un pis de Cracòvia. I jo tot just surt d’aquesta ciutat en direcció a Breslàvia, amb les Camper vermelles i “Empire of the sun” a les orelles.

El nom d’aquesta banda estranya em recorda que no he vist l’emperador des de que soc a Polònia. Fa quatre dies que el sol s’amaga darrera una boira espessa i uns nigulots que converteixen tots els colors en blancs i negres. Mir per la finestra d’aquest tren dels anys vuitanta i pens que ha estat un error no haver visitat el famós camp de concentració. A Auschwitz, amb les Camper i aquesta boira, podria haver fet un original foto-homenatge a la nina de la jaqueta vermella de “La Llista de Schindler”. Per fer-ho encara més tètric, em podria haver posat uns guants de Halloween que vaig comprar a Berlín, negres amb el dibuix reflectant de tots els ossets de les mans. Podria haver fet una foto tapant-me la cara amb els guants d’esquelet, just a l’entrada, davall aquell cartell amb aquella mentida tan gran: “Arbeit macht frei” (el treball allibera). No hagués estat malament pegar-hi un bot, fer quatre fotos i deprimir-me un poc .

Ara mos aturem a l’estació de Katowice. Veig una al•lota que espera a l’andana, mirant el rellotge i fent passes. Pareix que frissa d’arribar a cases. Deu tenir el joc de la granja d’animals del Facebook en marxa. Mira-la allà dreta, amb la seva vida tan única i diferent de la meva, esperant el tren que la porti a qualque poblet amb “w” intercalada, avorrida de tanta boira, niguls i aigua, desitjant desconnectar de la feina i connectar-se a l’ordenador per arreglar els animals virtuals de la granja.

Si pogués, pagaria 50 slotis al de megafonia perquè fes aquest anunci: “Atenció, per favor, es prega a la senyoreta de l’abric com a gris que és dreta a l’andana número sis, faci el favor de mirar el tren aturat a la via quatre. Miri el tercer vagó, per favor, la segona finestra començant per l’esquerra. Veurà un jove amb barba d’un parell de setmanes que està escrivint coses sobre vostè a un quadern de viatge”. Quan aquella al•lota me mirés, una mica espantada, la saludaria i li mostraria el quadern verd que he comprat fa una estona a l’estació de Cracòvia, i després la senyalaria a ella i al quadern alternativament com si dir: “Sí, es veritat el que diuen per megafonia: t’he immortalitzada dins aquest quadern. M’estic inventant la teva vida sense el teu consentiment”. Ella trauria, d’una carpeta, una fulla en blanc, i escriuria el seu nom, compost per 9 consonants i 4 vocals. Per mala sort, quan ella me mostrés la fulla, el tren ja partiria i hauria d’apuntar el seu nom a corre-cuita i me deixaria qualque “w” sense escriure. Arribant a ca meva, la intentaria agregar al Facebook però per culpa de la “w” no la trobaria. Ella quedaria amb el dubte etern de com s’inventava aquell jove del tren la seva rutina, i jo començaria a jugar al joc del Facebook per veure si trobava una granja d’indiots virtuals per devers Katowice, i confirmar, d’aquesta manera, que m’havia inventat correctament aquella petita i desconeguda vida.

Uep! ara diuen alguna cosa per megafonia! A veure... No, no parlen de mi. No me mira.

El tren arranca i m’hauré d’entretenir contant ves dobles durant dues hores més de camí. Podria seguir llegint “L’Alquimista” d’en Coelho, que vaig comprar a l’aeroport de Palma. El vaig començar dins l’avió i ja estic arribant a les piràmides d’Egipte. El problema és que sempre que començ a llegir em venen ganes d’escriure.

És un llibre que me va recomanar na Cristina, a Paderborn, a l’any 2000. Per si no l’heu llegit, parla de que tots tenim una llegenda personal i que complir-la és la nostra única obligació. Que quan desitges amb fermesa una cosa, sigui viatjar o fer-te monja, tot l’univers conspira per a que es realitzi el teu somni. De vegades només necessites una petita senyal per fer la primera passa, i jo crec que na Cristina va trobar a L’Alquimista la senyal per abandonar la seva Galícia natal i partir cap a Alemanya.

No me’n record exactament que me va dir na Cristina del llibre, però devia parlar des del més profund de la seva ànima, utilitzant el llenguatge de l’univers (aquell que no s’oblida), perquè es molta casualitat que me’n recordi de la seva recomanació literària ara que han passat nou anys. Com també és casualitat que jo llegeixi el seu llibre predilecte a Polònia i ella quedés a viure a Alemanya amb un jove polonès.

A mi L’Alquimista em dona una empenta per seguir llegint més llibres i així tenir més ganes d’escriure. Tot i que ara faré una pausa perquè comença a sortir el sol, i m’estim més observar per la finestra tots aquests paisatges nous: boscos d’arbres enormes, clavats com a estaques, pelats fins a la copa, guardant les distàncies; un petit llac on hi han instal•lat un “tobogan” i a l’estiu hi juguen els infants; poblets amb corrals plens d’ànneres; xemeneies que fan fum a granges de veritat...

Com deu ser una vida al poble de Zdzieszowice? Deuen haver sentit parlar de la llegenda personal de l’Alquimista dins aquest petit poble perdut per Polònia? Sí, clar, i perquè no? si n’han sentit parlar fins i tot a la Colònia...

El nostre tren aparca a l’estació d’Olawa i no veig cap al•lota esperant a l’andana. Joder, m’hauré d’imaginar la meva ex hongaresa esperant un tramvia al centre de Budapest.

Imagin que acaba de sortir de la feina amb una bossa de plàstic i, com sempre, fa mal temps. Un grau de temperatura i brusca persistent. La pobra tremola de fred i això que va tapada fins les dents. Obri la bossa de plàstic i torna mirar el que li acaben de regalar per la seva magnífica tasca organitzadora a la campanya de merchandising d’Smart: una camiseta negra, dos bolis i uns xoquins de platja. Fa un somriure en primera instància, pensant que què putes ha de fer ella a Budapest amb aquells xoquins de platja.

Ja dins el tramvia que la porta a casa, remira els xoquins i recorda aquell viatge fantàstic que va fer l’any passat a Mallorca. Sempre l’ha rovegada el desig de sortir d’Hongria i veure món. Potser ha arribat l’hora de deixar-ho tot i anar a viure a aquella illa on sona a tot volum l’imperi del sol. Aquells xoquins de platja són la senyal que necessitava per a fer la primera passa cap a la seva llegenda personal.

Tot això m’imagin que pensava ella dins aquell tramvia, tornant a casa.

Fins que un bon dia va perdre la por i va venir, a la fi, a viure a Mallorca. Va comprar un vol i va dir a les amigues: “me’n vaig a la recerca de la felicitat que alimenta l’ànima del món”.

No tot va ser de color de rosa. No va trobar exactament el que cercava, potser perquè enlloc de cercar, fugia. No es trobava tan bé com ella esperava trobar-se, i per això al cap d’un any i mig els seus xoquins d’Smart eren dins el poal de fems de la meva entrada. Però es que de vegades és necessari tirar les coses al fems per poder fer una segona passa. No t’has d’aturar de cercar quan desitges de cor alguna cosa, perquè si la desitges de veres tot l’univers conspira per ajudar-te. Aquells xoquins havien d’acabar al poal del fems per poder ser avui a Polònia, davall els peus de na Monika, al seu pis de Cracòvia.

Bé, ja soc a punt d’arribar a la meva destinació final: Wroclaw. Amagaré aquest quadern de viatge, connectaré l’Ipod i escoltaré “White Winter Hymnal” de Fleet Foxes. Aquest Ipod té una història similar i contrària a la dels xoquins de platja. També el vaig recuperar, casualment, d’un poal de fems, quan tot just duia mitja hora a Cracòvia.

Na Justyna m’esperava a l’aeroport i vàrem agafar un bus cap al centre. Al principi anava buit, però es va anar omplint de gent poc a poc. Jo duia una maleta vermella i una motxilla a sobre, amb l’Ipod i la càmera a dins. Parlàvem de cada vegada més estrets i entretinguts, i jo anava vigilant la motxilla de tant en tant. A una de les aturades, va baixar un home de cabells ben curts i blancs, d’uns 45-50 anys. Encara no sé perquè, vaig mirar com davallava aquell home del bus i per un d’aquells miracles del bon Jesús, me va parèixer veure, darrera els seus calçons, un tros de corda negre com la que du la funda del meu Ipod. Vaig mirar la motxilla i l’havien oberta. Tot d’una li vaig fotre un crit: ei, eiii!!

- Justyna, hem de baixar aquí! - vaig dir.

Varem davallar a les males i ens vàrem plantar davant aquell home blanc, que s’havia quedat tot tranquil damunt la vorada. Li vaig haver de demanar a na Justyna que interrogués en polonès a aquell presumpte delinqüent, perquè a mi no m’entendria si parlava en anglès. Ella no sabia com demanar-li, perquè a part de que era una situació molt violenta, l’home no li pareixia culpable. A mi tampoc m’ho pareixia gaire. És que estava ben tranquil allà dret, i fins i tot ens oferia una bossa de plàstic per si volíem mirar el seu contingut...

Una al•lota que estava asseguda al banc de l’aturada del bus es va acostar a na Justyna i li va dir molt fluixet a l’orella que havia vist com aquell home tirava qualque cosa al fems. L’home, quan va veure que les al•lotes parlaven fluixet, es va anar fent enfora, i jo vaig anar fins una paperera de metall que estava aferrada a l’aturada i me’n vaig endur una bona alegria de veure la funda amb el meu Ipod allà tirada.

Molta sort vaig tenir. Supos que tot l’univers va conjurar per a què el recuperés i, al mateix temps, va ser una senyal per començar a escriure aquesta història amb tantes dobles ves.

Ja fa temps que l’univers m’intenta ensenyar que la vida és un cercle. Me mostra, com a exemples, la cadena alimentària, l’aigua que s’evapora i torna caure en forma de pluja, tots els sistemes de reciclatge... Na Paula em va dir un dia que ella intentava viure la seva vida com un cercle, perquè era la forma geomètrica més perfecte. Però jo encara no ho entés gaire. Quan pens en una vida circular, m’imagin fent la volta al món per tornar sempre al mateix punt. L’hi tornaré demanar quan la vegi.

Ara no puc escriure més perquè a la fi he arribat a Wroclaw o Breslàvia. Esper que a l’estació m’hi esperi na Paula. Serà el començament d’un altra història, d’un altre viatge.
«Anterior   1 2 3 ... 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 ... 49 50 51  Següent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS