Administrar

Tendes de records

rupurrup | 26 Març, 2020 15:15

El meu cervellet és ple de tendes de campanya del Decathlon, d’aquelles que es despleguen en dos segons, ben col·locadetes a passadissos infinits d’estanteries que arriben al sostre.

Dins cada tenda hi trob el record d’una persona que ha passat per la meva vida.

El més curiós, no obstant, de tot l’entramat de tendes del meu cap, és el mecanisme que detona l’obertura de cada una d’elles. A la carretera del Cap Blanc , per exemple, hi ha un lletreret que diu “Sa Guitarreta” i que desplega la tenda de na Maria (guitarreta => guitarrona => email de na Maria).

Això no vol dir que cada vegada que vaig a Palma per aquesta carretera la recordi tot caminant amb els lleons a Victoria Falls, o fent una “tortita” de pernil i formatge dins una sandvitxera, o desplegant una tenda de campanya real a Elephant Sands. Això ve després, si el cervellet decideix entrar dins la tenda. El lletreret és un simple detonant que fa que me vengui na Maria al cap.

Sortint de Campos, a l’altura del Velòdrom, sempre don gas i gairebé sempre m’imagin a n’Iza asseguda al meu costat. - “Com és que t’agrada accelerar quan arribes a aquesta corba?” - me va demanar una vegada, fa una dotzena d’anys. No vaig saber que contestar aquell dia, però era pura lògica i ara cada vegada que ho faig li contest amb 12 anys de demora: “perquè ja he travessat tot el poble i s’ha acabat la prohibició d’anar a 50 per hora”.

No fa falta sortir de casa per desplegar tendes de gent. Faig bullir espirals de pasta per fer-me una ensalada. Pos el colador dins la pica i dubt si he d’obrir l’aixeta, com feia n’Iza, per banyar un poc el fons de la pica i evitar així l’impacte directe de l’aigua bullint a l’acer. Tot i tenir clar que l’aigua bullida no farà mal a l’acer, aquesta dicotomia fugaç d’obrir o no l’aixeta, du incorporada la imatge de la meva ex, i és un fet totalment inevitable, que va camí d’aparèixer tota ma vida, cada vegada que prepari pasta.

He d’anar al supermercat perquè he oblidat un parell d’ingredients. El formatge n'és un d’ells. Just arribant me’n don compte que a la gelera dels làctics s’hi amaga molta gent.

Coneixeu els iogurts que tenen un adossat amb cereals o bolletes de xocolate, que després pots doblegar per a que es mescli tot plegat? Aquests en són ben plens de persones humanes. Primer surten n’Alex i en Jorge, al pis de Howth Road, a Dublin. Si grat un poc més, s’obri la tenda al complet i apareixen les bessones Jessica i Patricia i aquell home cantant “House of the Rising Sun” al pub The Celt. I està clar que na Fran i na Loreto també surten de darrera aquells iogurts, que tant vaig menjar per Irlanda.

Si per casualitat hi ha llet marca “Letona”, que no és fàcil de trobar als supermercats, no sorprèn massa que la visitant del meu cap sigui na Kristine de Riga. Però hi ha detonants més subtils: una foto d’una teulada de Banyalbufar, que penja a la meva habitació, també me la fa recordar. I qualsevol notícia de Manresa, un cine buit, una dansa del ventre amb cinturó brillant de monedes , una dona amb un ponxo...

A la secció de congelats, els “guisantes con jamón” d’en Jesús, a la seva cuina de Paderborn. Pizzes congelades de l’Aldi a la cuina de n’Ilaria, a un parell de blocs de distància. La pasta fresca que va dur el seu al·lot d’Itàlia.

He de sortir del supermercat, perquè encara no he dinat i m’hi podria passar hores, embadalit.

A la radio del cotxe sona la cançó de James “Getting away with it” i s’obri el record del precís instant en el qual la meva cosina Aina la va escoltar per primera vegada i me va dir textualment: “aquesta cançó m’agrada”.

Després comença “Madness” de Muse i de moment no record a ningú més. Espera! Cap al final de la cançó el cantant crida “I need your Love” i el programa d’inventari del Decathlon me troba la tenda d’en David. Es despleguen problemes sentimentals resolts amb un Nestea nocturn a la terrassa d’Es Punt. Amistat injectada en vena. Serena.

Les cançons són potents detonants. “Wandering Star”, per exemple, és una cançó de Portishead que el meu cosí Pep pinxava quan feia feina al quiosquet de S’Anfós. El més curiós és que ell ara no deu tenir ni puta idea de quina cançó estic parlant, i jo, en canvi, sempre que l’escolt me veig assegut a la barra, bevent l’excedent d’un Tequila Sunrise que ell hauria preparat per a qualque client alemany.

Quan escolt “Losing my Religion” de R.E.M. me peguen ganes de ballar com balla en Michael Stipes al videoclip de l’àngel caigut. Moc els braços a l’aire i junt els colzes mentre faig passes. En aquests moments se m’encén l’alarma de na Sonia i tanc les persianes per a que no me vegi cap veïnat. No vull que es repeteixi la història de quan ella me va etzibar un “bailas muy bien”, després de veure’m ballar des de ca seva. Vos podria pintar una retxa exactament allà on tenia els peus quan me vaig posar vermell. A poquetes passes del quiosquet d’en Pep, precisament.

Tenc bones memòries d’aquells estius a S’Anfós. En Salva, en Paulino, na Cati i na Noelia formen part d’aquella època i també és estrany que aquesta tenda no s’obri passant per davant el local de l’avinguda Primavera com seria d’esperar, i en canvi s’obri passant per la bolera abandonada de Gomila, on tan sols una vegada hi vàrem anar tots a jugar.

Acab de dinar i, com que no me basten les tendes que he obert al matí, vaig a fer una volta per Felanitx.

Just a l’entrada me trob la melena rossa de na Cati, dibuixada als vitralls d’un edifici que crec que era una empresa d’aluminis de son pare. Sempre que el veig me deman si aquell edifici té realment res a veure amb na Cati o si m’ho he estat inventant durant més de dues dècades. Me podria aturar a la seva consulta, tres-cents metres més avall, i demanar-li, però per ventura desapareixeria tot l’encís. El misteri d’aquell edifici que me fa pensar en ella, encara que sigui només uns segonets, cada cinc mesos o sis.

A Porto Colom hi ha la plaça del Coso, on sempre que hi pas hi sent en Marc (Vallbona) tocant Sultans of Swing amb una guitarra que no sé ben bé d’on va treure, tot emmarcat dins el record d’aquella nit mítica del sopar de final de curs de primer de BUP.

Ve una costa amunt i volt a l’esquerra.

Me retur davant el local que un temps era l’Speed, i que després fou el zona 3x2 d’en Cuc. Me mir els artells de la mà dreta intentant trobar la marca de la cremada que me va fer na Mari Tere amb un cigarret. Vos podria mostrar el metre quadrat exacte on es va produir l’involuntari contacte. I és que ella era el meu amor platònic la temporada 92-93, i vaig prometre que aquella petita cicatriu de final de curs me serviria per recordar-la fins a la mort. És clar que fa vint i cinc anys tot era més poètic i etern.

La realitat és que fa una estona que me mir la mà i no veig cap marca, però posarem per cas que és una d’aquestes taques, tot per seguir fidel al que vaig prometre aquella nit.

Ah mira! Aquí a la dreta hi havia el també llegendari Don Pepone de na Raquel. Els antics companys de l’institut hi vàrem fer un sopar de germanor fa uns quinze anys i en Marc (Castejón) encara se’n recordava de la sangria de final de curs de tercer de BUP. Eren dues botelles d’aigua de litre i mig emplenades amb licor de plàtan, conyac, triple sec i vi negre. Recepte del Bar Lago, però sense gel ni fruita. Sempre que veig una botella d’aigua plena de vi, hi veig en Marc i en Jota, i la resta de la classe (na Polita, na Marga Pilar, na Cati, na Cristina,...). Els podria pintar a tots passant per davant la biblioteca, cantant “Miquel Mulet, ha sido él, ha sido él!” . O potser “no ha sido él”. Mai vaig arribar a aclarir com era la lletra de la cançó.

Si seguís voltant per les carreteres de Mallorca, trobaria mecanismes que obrin les tendes de molts més amics i familiars. Si anés a Valldemossa a fer un xocolate amb coca de patata a Sa Foganya, o “ca sa madoneta” (com els germans Covas i en Palen l’anomenen), recordaria aquelles experiències dolces baixant del Teix.

Abans d’arribar a Valldemossa, ja hauria creuat el parabrises la imatge de les dues Rosendas, cada una amb la seva careta, a la casa d’estudiants de S’Esglaieta.

I si pens en menjar coca de patata, indubtablement pens en la coca bamba, que és com li diuen en Maties i en Joan (i ara també en Rafa) a la coca de patata més gran. Sorgeix tot d’una el dilema de tallar-la a llesques o a “quesitos”, i amb el dilema, s’obri aquella discussió de quina és la manera correcte de tallar-la i es disparen les rialles sinceres d’uns amics, que no pel fet de veure més sovint, obrin manco tendes.

Ja posats a fer camí, podria passar també per Son Sant Martí, arribant a Ca’n Picafort. Veuria aquella sala amb els arcs de pedra on va celebrar la primera comunió na Maria Magdalena i on vaig quedar meravellat de descobrir que tenia una cosina amb uns ulls i una bellesa com encara no havia vist mai en la meva tendre edat. Juntament amb na Barita i na Marga, i n’Aina, que ja l’he anomenada, totes connectades de manera indeslligable a aquest restaurant, formen el conjunt de cosines més guapes de les Illes Balears.

Però bé, millor me’n torn a casa i pos tot això per escrit. D’aquesta manera es reforçarà doblement la relació que hi ha entre la detonació que obri la tenda i el record que hi és a dins.

Bah, no! Me fa peresa escriure tant. Estic cansat. Duc més tendes obertes que Inditex! Me’n vaig a dutxar.

Me trec els calcetins procurant que no se girin damunt davall abans de tirar-los al covo de la roba bruta. N’Angelika m’ho va recomanar un parell de vegades, dient-me que era més ràpid després a l’hora d’estendre i plegar-los. Ho faig religiosament com si encara passés pena de no fer-li cas i que m’ho hagués de tornar repetir. Però, joder, fa vuit anys que ja no viu amb mi.

Per anar a dormir, i aprofitant que aquest ha estat un dia per al record, me posaré una camiseta blanca especial. Una camiseta que va haver de comprar na Cati al palau reial de Pnom Penh per tapar-se les espatlles i poder, així, entrar a visitar-lo. Era tan enorme la camiseta, pobreta, que li cobria gairebé tot el cos, però a mi m’està bé i sorprenentment és de bon material.

Dret a davant l’armari, ja vestit, me qued observant una foto del Machu Picchu que tenc a la capçalera del llit. Els ulls desenfoquen i de sobte m’arriba una revelació mística, com aquelles que m’arriben de vegades quan escric.

Quan ho intent explicar me surt la paraula “realise” en anglès, però el que vull dir és que acab d’entendre, amb una emoció similar a la de resoldre tot solet un enigma egipci mil·lenari, que tallar una coca bamba, treure’m els calcetins per ficar-los dins el covo de la roba bruta i colar una olla de pasta, són accions que, fins que jo mori, seran sempre rellevants i extraordinàries. Que ho seran en la mesura que connecten el meu jo amb les persones estimades. Que la vida pot ser negre com un dol, quan visites mil temples i penges fotos a Instagram, però no aconsegueixes que et vengui ningú al cap quan et tanques a ca teva tot sol.

Romanc embambat uns segons més, imaginant les connexions que podrien tenir amb mi altres persones que he conegut arreu del món: Qui sap si hi ha algú a Tasmània, per exemple, ara mateix, que pensa en mi cada vegada que escolta The Tourist de Radiohead? Qui sap si hi ha algú a Calvià que cada vegada que passa per el Naan de Santa Catalina se’n recorda d’aquell sopar?

Els ulls tornen enfocar la foto del Machu Picchu de la capçalera del llit. Ara, no obstant, me transporta a l’origen, i obri en dos segons la tenda de na Heidy. Me trob a ca seva de Piura, a la cuina, berenant de torrades amb alvocat i prenent un suc de pinya. Se sent la remor del motor de la seva consulta d’odontologia...

Ou! M’he de rentar les dents abans de dormir!

Ara sí. Me tap amb el llençol fins a les orelles, alç una cama com a per art de màgia, i somii totes aquestes tendes de campanya, juntes, obertes, formant un enorme camp de refugiats en la nostàlgia.

1 2 3 ... 50 51 52  Següent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS