rupurrup | 28 Maig, 2020 15:40
Darrer dissabte de la cinquena nova normalitat
- Podem entrar al Sabotage, que sempre està buit!Na Martina es renta les mans i frega la sola de les sabates a l’estoreta desinfectant de l’entrada. A dins, hi ha sis persones en total: tres a la barra i tres a la pista de ball.
- Queden cinc quadrats lliures! –li escriu a la seva amiga, na Clara, que és a la porta esperant torn per entrar.Es refereix a cinc quadrícules individuals de ball, cada una de quatre metres quadrats, pintades amb línies fosforescents al trespol.
La festa a Santa Catalina s’ha convertit en un joc d’escacs i disfresses. Cada peça dins el seu quadrat, restricció de moviments i diferents disfresses segons l’estrat social. Les reines més atrevides vesteixen mascaretes acolorides Desigual; els alfils esportistes, mascaretes negres amb el somriure tort de Nike; els pobres peons, mascaretes de propaganda que regalen a Jack & Jones.Les multinacionals han invertit mils de milions en publicitat, tot per fer-nos creure que això del coronavirus no ha existit mai o, si més no, que ha estat un petit malson. Volen, fort i no et moguis, que tornem a viure com abans. La gran inversió ha resultat, no obstant i de moment, un absolut fracàs, i han hagut de posar-se a produir mascaretes en massa. Tanmateix, després de quatre rebrots i cinc confinaments, ja ningú se’n recorda de com era aquesta vida “normal” a la que anhelen tornar les grans corporacions internacionals.
Només alguns fets puntuals, algunes olors, algunes cançons, evoquen imatges d’aquell temps previral. Per exemple, quan el DJ del Sabotage pinxa “Lonely Boy” dels Black Keys i la cançó el transporta a una nit de 2018, amb el local ple de gent, tocant-se i besant-se els uns als altres fora miraments. Una d’aquelles grans nits on les retxes eren només al bany i no hi havia metacrilat a les barres.El guarda de seguretat es passeja avui amb una pistola d’electroxoc a la cintura i una botella de solució hidroalcohòlica a la mà. Hi ha llibertat per engatar-se fins a perdre el nord, però ai! si romps la distància social o si trepitges una línia continua.
Els fadrins tardans dels tardeos ciutadans que al final del primer confinament havien engreixat com a porcs, però que quan arribà el segon, començaren a sopar d’ensalades de quinoa, i que al tercer ja marcaven abdominals, no poden suportar la idea d’un sisè confinament sense sexe. Compren aquests dies, per internet, roba elàstica transparent i unisex que s’ha posat de moda. Els més hipsters s’han hagut d’afaitar la barba perquè la mascareta de pana els hi balla per tota la cara. Reutilitzen camisetes i vaquers de talles més grosses, però ara s’hi posen agulles engafatadores per fer-los ajustats, i s’hi fan esqueixos estratègics, finestres dels seus cossos neomusculats.El comportament de la gent també ha canviat. Ara dins aquesta discoteca, a part de mostrar carn, cadascú mostra les habilitats que ha anat assolint durant les cinc quarantenes de rutines sagrades. Na Martina fa un espectacle de pole dance a la barra vertical de la sala circular, la qual havia estat un molí emblemàtic del Jonquet en altres èpoques. Na Clara fa el moonwalk dins es seu quadradet pintat, i un jove que li mira les cames, estorat, fa algunes postures de ioga avançades.
- En Iogui te mira molt, no t’agrada? – demana na Martina per whatsapp, penjada cap per avall de la barra d’acer.- No sé. Li hauria de veure la cara.
- Cerca’l a Finker.L’aplicació de Finker va sorgir al tercer confinament. El logotip és una casa engolida per una enorme flama groga i taronja en forma de cor. El seu eslògan resa “Troba l’amor a la teva finca”. Com que també té una opció de recerca per bluetooth, els singles l’utilitzen per contactar amb els perfils que es troben entre dos i quinze metres a la redona.
Una mascareta de disseny, Camper, com la que du el jove addicte al ioga, pot ser indicatiu de bon gust i poder adquisitiu, però sol amagar boques descuidades i nassos que rompen la simetria de la fesomia. Els que es cuiden les dents, tot i no haver pogut anar al dentista fa molt de temps, solen vestir mascaretes transparents.El perfil de Finker del jove no és concloent: Josep, 36 anys, de Campanet, fotos d’enfora amb la boca tancada i més postures de ioga al cim del Puig Tomir. Na Clara es veu forçada a mirar-lo directament a la cara i demanar-li, per senyes, que es tregui la mascareta. El jove obri uns ulls com a plats i, tot i que no té ningú al seu costat, s’assenyala el pit com a demanant si les senyes van dirigides cap a ell. A ella li agrada el color i la forma d’aquells ulls, d’una certa tendresa, i l’estructura natural de les celles, que no es malmenen gaire amb aquella obertura exagerada. En Josep es renta les mans amb la solució hidroalcohòlica que li acosta el guarda de seguretat i es baixa la mascareta fins al coll.
- Però somriu un poc, home! –li escriu na Clara pel xat de Finker.I ell somriu, tímid, fa un glop de la botella d’aigua i demostra la seva alegria amb la postura del moix content. És ben conscient de que en aquest nou món asèptic, aconseguir aquest nivell d’interacció amb una desconeguda, és de les coses més emocionants que et poden passar un dissabte horabaixa.
- Ja me’n torn cap a Campanet. Podem xerrar per whatsapp, si vols. –escriu en Josep, sortint del local.Na Clara li passa el seu número de telèfon i li diu adéu des de la barra, aixecant una copeta buida de Jägermeister. S’havia marejada fa una estona, ballant en cercle, marxa enrere, dins aquell requadre, i ara és asseguda a un tamboret. Na Martina encara està enfilada a la barra vertical i també comença a veure bellumes. Ha arribat l’hora de firmar la partida en taules i tornar cap a Lloret.
Darrer divendres abans del sisè confinamentLa setmana que ve després d’aquell dissabte està marcada per un repunt exponencial de casos de Covid19 i de missatges de text entre en Josep i na Clara. El govern ja comença a parlar d’un sisè confinament.
- Hola rei! Te volia fer una proposta, però per ventura te pareixerà un disbarat –escriu na Clara.- Digues.
- No vull passar una altra quarantena tota sola... M’agradaria tenir companyia. El meu pis es bastant gran i tenc una habitació buida per convidats. Ja sé que no mos coneixem gaire, però no sé... que trobes?Na Clara sap que és una jugada arriscada. El seu rei podria enrocar si ella s’hi acosta amb els dos cavalls i les torres, però està decidida a jugar a l’atac per una vegada.
- Puc venir, si vols –respon en Josep, afegint una emoticona de somriure.Dia 1 del sisè confinament
L’habitació de convidats de ca na Clara exhala una flaire intensa a naftalina, com si ningú mai hagués fet vida dins aquell espai. A en Josep tot d’una li ve al cap la sala d’estar infrautilitzada de sa padrina de Mancor de la Vall, amb el seu boteller en forma de bolla del món de fusta de roure. Deixa la motxilla i l’estoreta de ioga a devora la tauleta de nit i segueix amb la mirada les cames llargues i blanques de la seva amfitriona, que diu que ha preparat un vermut a la terrassa.- No bec alcohol. Gràcies. Beuré aigua –diu ell, estirant els bíceps i les espatlles.
- Un poquet de vermut no et farà mal... ¿no?- És que me fa oi el gust de l’alcohol.
Na Clara agafa el tassó i fa voltar els glaçons amb un dit mentre passa pena de les sentències devastadores com aquella, que pot arribar a escoltar durant aquest confinament compartit. Ja se’n penedeix d’haver tudat una setmana intensa de xat, parlant exclusivament de virus, series de Netflix i viatges.En Josep està neguitós, dret a la balustrada, estirant ara els bessons. Cap dels dos sap com ho ha de fer per rompre el gel. Na Clara ho prova mossegant els glaçons.
- Uf! No té fan mal els queixals fent això? –demana en Josep, arrufant el nas.- No. M’agrada. T’esmussa o què?
- Un poc.- Perdona.
- No passa res.- Tens gana, Josep?
- No. Tu?- No, però podem cuinar qualque cosa per sopar. He descongelat un llom de bacallà.
- Jo soc vegetarià. No te’n recordes? –diu ell regirant-se.- No! No m’ho havies dit!
- Com que no? Clar que sí. T’ho vaig escriure per whatsapp.- No! No me’n record. Estàs segur?
- Ara ho cercaré i veuràs! –diu ell agafant el mòbil.- No, no emporta ho cerquis!
- Sí, espera i veuràs...- No! Tranquil. Ja està. Te crec.
- Mira! Aquí! Dia catorze a les 23:49.Na Clara s’acaba el vermut d’un glop. Bufa, aixeca les celles i cerca al Carrer Major de Lloret la complicitat de qualsevol vianant. En Josep li diu que no passi pena per ell, que té coca de verdura de sa mare, i segueix estirant.
A l’hora de tallar el bacallà, na Clara ja du tres vermuts i quatre cerveses, i encara que el seu acompanyant no begui alcohol ni parli massa, ja no ho considera “beure tota sola”, com en els anteriors confinaments.- Per whatsapp xerraves molt més que en directe. –li recrimina.
En Josep es mossega les ungles. Gairebé no ha tastat la coca de sa mare i no amolla per res del món el tassó d’aigua. Es passa tot el temps del sopar girant el coll a dreta i esquerra, observant les fotos d’un viatge a la Índia que pengen damunt el televisor.- Ei! som aquí davant tu eh! No emporta que me cerquis a les fotos. –li diu ella mig en broma.
Ell abaixa el cap tot d’una per agafar embranzida i tirar-se a la piscina verda d’aquells ulls de profunditat desconeguda. Voldria dir alguna cosa però no li surt. Ella detecta l’esforç sobrehumà que ha hagut de fer en Josep per mirar-la un instant als ulls. S’omple de pessimisme quan mesura l’energia invertida en aquell gest innocent i l’extrapola a l’energia que necessitaria aquell home per fer un veritable acostament.- Saps ballar? –li demana.
- No massa.- Vols que t’ensenyi a fer el moonwalk?
- Val.- T’has de posar sabates o calcetins –ordena ella, al temps que arrossega una butaca per crear una quadricula de ball a dins la sala.
- Com ho fas?- No és massa difícil, realment. El truc es aixecar els talons així, veus? i després arrossegues el peu fent la força per avall. Mira!
Na Clara fa una demostració en càmera lenta de l’espectacle que va fer al Sabotage ara fa just una setmana. Ell la torna mirar amb la mateixa cara estorada.Després li explica que aquell pas no el va inventar en Michael Jackson, com tothom pensa. Molt abans de l’esdeveniment famós de la Motown ja l’havien fet altres ballarins. Li mostra un vídeo de l’any 82, on en Jeffrey Daniel fa el backslide, com li diu ell, a la pista del Top of the Pops. Però tampoc és el primer. En Bill Bailey, un mite del claqué, ja feia un pas molt similar a un vídeo de 1955.
- Venga, prova tu!El jove del Raiguer no ho fa del tot malament. Només li falta un poc de continuïtat en el moviment. Na Clara li posa una mà a darrera la cuixa i l’altra a un garró i l’ajuda a fer força cap al trespol i a arrossegar la cama. Ell riu i fa com si li fes cossigolles primer, i com si s’hagués sobrecarregat els bessons, després. Ella riu també i li demana que no faci més comèdia. Després d’ajudar-lo fa un darrer show de backslide circular i es torna marejar, i cau rendida al sofà.
El fregament de les mans nues amb les cames de pedra d’en Josep, activada per una alta concentració d’alcohol al cervellet centrifugat, li han encès una espurna a la cua de l’ull. Amb la palma de la mà acaricia un redol de vellut, just al seu costat, on li agradaria que en Josep hi posés el cul. Ell, pobret, no es conscient de tot aquell procés de combustió intern i estira els isquiotibials mentre riu com un betzol.- Au, deixa d’estirar tant que encara te rompràs. Seu aquí una estona –li arriba a dir ella.
En Josep creu i es col·loca bé els calçons curts abans de seure al redol designat. Ella li posa la mà damunt la cuixa i li diu que té unes cames ben fortes per no practicar cap esport.- Demà t’ensenyaré un parell de postures de ioga i veuràs com no és tan suau com pareix. Mira aquesta, per exemple!
El cul inquiet campanater bota del sofà i fa la postura del guerrer.- Toca ara, veuràs –diu exhalant molt fort i mirant-se el genoll amb cara de pet.
Na Clara toca, però ara ja ho fa més pensant en aprofitar el camí per anar a la gelera a cercar la cinquena cervesa. Ha de mantenir l’espurna de l’ull encesa d’alguna manera. No sap quan de temps haurà de mester per fer-li entendre a en Josep que són unes altres postures les que vol practicar, i que enlloc d’estirar tant de tríceps i dorsal s’hauria de començar a estirar un poc el pardal.Aquella darrera cervesa, no obstant, no fa l’efecte comburent que ella esperava. Tampoc ajuda massa que en Josep porti vint minuts tancat al bany. Ha anat a mirar-se al mirall, per confirmar que tot allò és real i li està passant a ell i no a un altre, però quan ha estat allà dins, pensant que podria acabar dormint amb na Clara, li ha pegat diarrea.
Tot i saber que no és res greu, que és diarrea nerviosa, que no té el coronavirus ni cap intoxicació de coca, la situació dins el bany s’ha anat complicant per moments. No hi ha bidet i s’ha hagut de rentar el cul assegut al voladís de la banyera, amb una mà aguantant la paret, per no caure, i amb l’altre, manejant la carxofa de la dutxa. Quan estava en posició, amb el cul penjant, li ha patinat la mà de la rajola i s’ha aferrat instintivament a la cortina. La barra de la cortina no ha aguantat el pes i li ha pegat damunt el cap. Hi ha hagut esquitxos d’aigua i de merda fins els sostre. Ha fet net el que ha pogut amb paper de wàter i després ha hagut d’anar llevant trossets de paper que havien quedat aferrats a les parets. Ha pegat una bona suada, així mateix. Ara ja s’ha rentat les mans, s’ha banyat la cara i els cabells i s’ha pentinat un poc amb els dits. També ha aprofitat per rentar-se les dents i fer algunes respiracions que l’han ajudat a entrar en calma i baixar la temperatura del cos.Quan arriba a la sala d’estar, na Clara ja és adormida al sofà. Ell s’hi asseu a devora, al lloc que tenia reservat fa una hora. Acosta el seu capet als cabells negres i arrissats de la jove i els ensuma tancant els ulls. No sabria dir si aquell perfum és del xampú, del condicionador o de la colònia, però li agrada molt. Aprofita l’avinentesa per obrir els ulls i reparar les textures de la pell de na Clara, les taques minúscules a la barbeta, les separacions entre les pipelles, els cornalons del llavis, i tot un conjunt de detalls que no havia pogut gaudir en la distància.
Un parell de rinxols s’engronsen damunt una galta i ell mor de ganes d’estirar-los per saber on arriben d’enfora, per després col·locar-los al seu lloc original darrera l’orella. Però és més urgent treure la botella de cervesa que està a punt de tombar de entre les cames d’aquella al·lota.- Ai! M’havia adormida, crec. Quina hora és?
- Les dotze i quart.Na Clara torna posar la mà damunt la cuixa d’en Josep, encara amb els ulls tancats. Ell li tapa la mà amb els seus dits, suaument. El contacte aconsegueix obrir els ulls de na Clara i reactivar l’espurna que s’hi amagava, latent. Giren els capets i s’aguanten la mirada un segon, i després un altre, i un tercer.
Arribat a aquest punt, l’estadística del sofà de na Clara és contundent: una espurna com aquella, a un pam de distància de qualsevol boca masculina, més enllà de les dotze de la nit, acaba, un cent per cent dels casos, en foc.En Josep hauria pagat una doblerada per haver tengut accés a aquella estadística. Ara no n’és conscient, però se’n recordarà tota la vida d’aquests segons crítics al sofà de na Clara. Fins i tot ho acabarà contant al seu fill.
Ja són quatre segons, i cinc...- Que feim, Josep? Anam a dormir? –demana ella, amb la veu rompuda però sensual, i encara amb una lleugera esperança de no anar a dormir.
- No sé. –diu ell, elegint una de les poques alternatives de resposta que condueixen inexorablement a dormir.“Sí”, i partir agafats de la mà cap al llit, o “No, vull quedar una estona més aquí amb tu” eren dues respostes fàcils i perfectes. Però “no sé”... no me fotis! –pensa ella traient la mà de la cuixa d’aquell entabanat.
- Bé, jo vaig a dormir. Tu fe el que vulguis. –remuga just després, aixecant-se del sofà a caixes destrempades.- I ara? T’has emprenyat?
- Tenc son. Bona nit!- Bé, però no emporta que...
- Bona nit, Josep!Dia 2 del sisè confinament
L’habitació de convidats encara fa olor de naftalina. En Josep agraeix a la professora de ioga les quatre horetes que ha pogut dormir. Ha hagut de fer moltes respiracions per treure’s del cap l’emprenyada final de na Clara i aquells cinc segons en els quals havia estat només a un pamet de la glòria.Obri la persiana esperant que la vista alegre de Lloret mitigui la terrible nit. Ja surt el sol per la banda de Sineu i es posen vermells els camps d’ametllers. Té fam i treu de la motxilla unes galetes d’oli amb llavors de lli.
A les vuit del matí ja ha estirat tot el que havia d’estirar i se’n va a la cuina a fregar els plats bruts d’ahir. Després prepara uns pancakes de civada i plàtan per a quan s’aixequi na Clara.Ella fa una hora que fa voltes dins el llit. Té mal de cap i malestar general, però tampoc és el Covid. És la mescla d’alcohol amb la situació insostenible d’en Josep dins aquella casa. Una situació que ha de resoldre aquell matí sí o sí, però encara no sap com.
- Bon dia Clara! Com estàs? Ressaca? –s'interessa ell just la veu entrant a la cuina.Ella aixeca un poc el capet però no diu res.
- He fet pancakes de plàtan. En vols?- Sí.
S’han girat les tornes i avui és en Josep el que xerra. No es que tengui massa xerrera tampoc, però l’atmosfera de la cuina és pot tallar amb un ganivet i vol evitar silencis incòmodes. Mentre berenen li conta les propietats de la civada i enumera tots els plats vegetarians que es poden cuinar amb els ingredients del rebost. Després se’n va a escurar una altra vegada i li demana si ella diu Lloret o Llorito, i si sap on és exactament el punt del municipi que diuen que és el centre geogràfic de l’illa. Ella contesta que sí i que no, però no posa gaire atenció.- Josep, deixa això i seu un momentet per favor.
El campanater amolla tot d’una l’escurada i s’asseu a una cadira plegable davant ella.- Crec que aquest confinament així no funcionarà. Ha estat una mala idea. Crec que te n’hauràs d’anar.
- M’ho pareixia. He notat que estàs com a emprenyada amb mi. No sé què t’he fet.- No, no estic emprenyada amb tu. Estic emprenyada amb mi mateixa per haver-te fet venir. La veritat és que pensava que seria una altre cosa, no sé, que hi hauria més química entre nosaltres. Per whatsapp m’ho passava molt bé xerrant amb tu, però en persona està clar que no és el mateix.
- És que ahir estava molt nerviós. Avui estic un poc millor.- Per què estàs nerviós?
- No sé. Massa coses noves al mateix temps.- Quines coses noves? Ficar-te a un pis amb una persona que no coneixies de res?
- Per exemple.- Però això també és nou per a mi. És normal estar un poc inquiet al principi, però després d’una hora o dues t’hauria d’haver espassat.
- A tu el vermut et va ajudar bastant.- Sí. No et dic que no, però així i tot... A més, tu haguessis pogut beure un poc també, si estaves tan nerviós.
- És que no puc amb el gust de...- Ja. Ja ho sé.
Na Clara fa un glop del cafè amb llet.- Què vares pensar quan et vaig dir per venir a ca meva? Quines expectatives tenies? No pensaves que hi podria haver tema entre tu i jo?
En Josep es posa una mica vermell, però prova de mantenir el cap fred.- Vaig intentar no pensar massa en el que podia passar. Com que m’havies dit que dormiria a l’habitació de convidats, vaig venir amb la idea de que volies només un poc de companyia.
- Home! No devies voler que et digués “vine a ca meva i dormiràs amb mi”? Perquè si esperes que una al·lota que acabes de conèixer et digui això, no sé a quin món vius!- Ja. No sé. Potser sí que hi visc, un poc, a un altre món. No tenc molta experiència en aquestes situacions. Me sap greu.
- A mi també que me’n sap.- No passa res. Si no estàs bé faré la motxilla i me’n aniré. Cap problema.
- A veure Josep, mem si m’entens –diu na Clara fent-se un massatge al pols amb la panxa dels dits- Les meves expectatives eren ben senzilles quan et vaig convidar a venir. No esperava res extraordinari. Si teníem una mica de química, com pareixia per whatsapp, mos ho podríem passar bé unes setmanes, podríem cuinar junts, xerrar, riure, ballar,... i si sorgia l’espurna... qui sap? Però és que de tu no ha sortit res. Ja no una espurna, ni tan sols una mica d’interès.- Com que no? Ahir vàrem xerrar, vàrem riure i vàrem ballar, o no?
- Xerrar, poquet. Vaig haver de beure molt i dur la iniciativa jo tot el temps. Tu ni me miraves de cara i te vares passar tot el dia apàtic i fent estiraments.- És que de veres estava molt nerviós. Tenia els músculs agarrotats.
- No sé Josep. No me pareix normal tants de nervis, que vols que et digui...- És la puta incertesa. Això de no saber si passaria alguna cosa entre tu i jo. Jo necessit saber si és blanc o negre. Mai m’he sabut moure dins el gris.
- Idò és ben hora que en comencis a aprendre. Quants d’anys tens?- Trenta-sis.
Na Clara s’aixeca amb la tassa a la mà i se’n va cap a la terrassa. En Josep la mira i pensa que aquell moviment d’anques podria ser el mateix que feia ahir a la nit, quan se’n anava tota sola cap al llit. Si el tipus de moviment d’anca és dependent de l’estat d’ànim, aquelles trossades són certament de frustració i ràbia. Acaba d’escurar els darrers coberts i se’n va a l’habitació de convidats a revoltillar l’estoreta de ioga i preparar la motxilla.Uns minuts més tard surt cop-piu de l’habitació i deixa les seves pertinences repenjades al xifonier de l’entrada. Na Clara el mira des del sofà i sent una petita punxada.
- Ja te’n vas?- Sí.
Ell es corda les sabates i es posa la mascareta, disposat a sortir. Ella camina cap a ell, ja és a mitjan passadís, i li fa la mateixa senya que li va fer al Sabotage per a que se la tregui un altre pic. Ell la mira amb ulls tendres, trist, i obri els braços mostrant les palmes com si ja s’hagués rendit. Na Clara ho interpreta com a una invitació a l’abraçada i l’aferra ben fort, clavant-li els pits. Ell es treu com pot la mascareta per gaudir del perfum d’aquella melena arrissada que tan li va agradar anit passada. Cap dels dos recordava la força inusitada amb la que una abraçada pot remoure un esperit. La gaudeixen com ho fan els padrins amb els nets petits. La fan eterna. Experimenten simultàniament com la solitud perversa i austera dels darrers confinaments es desferra de la gargamella, baixa cap a les espatlles i surt per davall les ungles dels dits. S’acosten les galtes i les pipelles. Un cornaló dels llavis de na Clara sent quelcom salat i humit, i acaricia les ulleres blavoses de mala nit d’en Josep, eixugant les llàgrimes que han sortit. Ara ja es toquen les boques. Es toquen els cabells. Toquen el xifonier i la motxilla i les parets del passadís, tot per no caure en terra mentre caminen aferrats per tota la casa fins el llit.Dia 3 del sisè confinament
- Uf aquesta postura... No aguantaré.- Sí, una estoneta més.
- No, no puc.- Sí que pots, respira.
- Aiaiai, no puc. Aaah!- I ara? Què fas? Ja està?
- T’ho he dit que aquesta postura era molt fotuda. No aguant.- Ja ho pots ben dir. Ni deu segons, però.
En Josep es queda dret a devora la tauleta de nit i aixeca les mans a l’aire com si la policia l’hagués glapit botant-se el confinament. Es mira el preservatiu, que encara penja, feliç, davall els abdominals, i s’estudia la manera com se l’ha de treure per no fer un desastre com ahir.- Vine aquí. Acosta’t. –li diu na Clara, que sense miraments l’estira, li fa un nuu i li dona a la mà– Au, tira!
Quan el veu sortir, nu, però amb els calcetins blancs encara posats i amb el preservatiu agafat amb la punta dels dits, com si fos talment una càrrega d’urani empobrit, no sap si riure o plorar.La frustració de quedar-se a mitges li recorda les converses amb aquell amic alemany que a cada sopar li diu que brindar sense mirar als ulls porta una condemna de set anys de mal sexe. Ella respon que millor mal sexe que res de res, però l’alemany no està d’acord amb aquella afirmació i sempre acaben discutint sobre els paràmetres a tenir en compte per considerar un acte sexual com a “mal sexe”. Està clar que en Josep no té molta experiència en aquest àmbit, però si es consideren les carícies i abraçades part de l’acte, aleshores és millor està amb ell que tota sola.
- Crec que ja sé perquè estaves tan nerviós el primer dia –diu na Clara quan en Josep torna ficar-se al llit– Tu no has estat amb moltes dones, a què no?- No.
- Però amb alguna sí, no?- No, tu ets la primera.
- Ostres, no fotis! Que vols dir que t’he desvirgat? Què fort!- Idò...
- Ara entenc moltes coses. M’ho haguessis pogut dir, home! T’haguessis estalviat tota aquesta nerviada.- Vaig estar a punt de dir-t’ho per whatsapp la setmana passada.
- I per què no m’ho vares dir?- M’haguessis convidat a venir si t’ho hagués dit?
- Mmmm bona pregunta... Sincerament?- Sí.
- Uf, crec que no.- Ja.
- Eh! Però què hagués estat un error! M’agrada que estiguis amb mi. Me sents?Na Clara li posa les dues mans a les galtes i li fa una besada. Encara no ha descobert què és exactament el que li agrada del campanater, però intueix que té a veure amb la vulnerabilitat de la seva mirada, que ja havia detectat des de la seva quadrícula de ball del Sabotage, a tres o quatre metres de distància. És, sens dubte, el tipus de perfil que li sol atreure. Es demana sovint quin percentatge de l’atracció està relacionat amb la seva vocació d’ajudar als més dèbils, i quin tant per cent és fruit del seu caràcter de mestressa, que la mou, voluntària o involuntàriament, a controlar i sotmetre la gent.
Avui s’hi afegeix el factor Covid19, i la pregunta que és fa, a més de l’anterior, és quina part d’allò que sent cap a en Josep és influència directe de l’avorriment, de la solitud mal gestionada i de la distància social imposada dels anteriors confinaments. Fa dos anys, just abans de la pandèmia, es considerava encara una persona independent. Tenia les seves aventures salvatges. Anava coneixent homes dels quals es cansava ràpidament. Pensava que un dia el destí li posaria davant el nas una persona que estigués a la seva altura i s’entendrien només mirant-se, en una línia perpendicular exacte.Ara, amb trenta-cinc anys, els homes estan en perill d’extinció i els ha d’anar a caçar als pocs vedats que queden habilitats a tal efecte. Per acabar d’arreglar-ho, les ganes de convertir-se en mare han brotat dins el seu pit al mateix temps que brotava el virus maleït, i s’escampen pel seu cosset a un ritme vertiginós. El destí, en el qual confiava fa dos anys, comença a enviar senyals inequívoques de que passa de tot.
En Josep no deixa de besar-la i palpar-la. Compensa la falta absoluta d’experiència amb fogositat i ganes d’aprendre. No recorda haver tengut uns dies tan sacsejats per l’excitació i les emocions contradictòries, des d’aquells dies quan, amb tretze anyets, va heretar l’Scalextric gegant d’un cosí que acabava de morir de leucèmia.Li agradaria celebrar cada vegada que entra dins na Clara com si fos un gol, i que els amics, que fa vint anys que el critiquen per falta de collons, fossin testimoni d’aquella victòria i ho festegessin amb ell, botant i cridant als peus del matalàs. Però per una altra banda, i com passava amb l’Scalextric del seu cosí mort, hi ha un rerefons de patiment i tristesa, associada a la victòria, que l’obliguen a ser mesurat i a reprimir l’eufòria. Tot i que ara mateix, aquesta tristesa, la de sentir-se defenestrat pel sexe oposat durant dues dècades, s’ha transformat en ràbia.
Se’n dona compte de que ha tudat mitja vida passant pena per aquell instant en el que es veuria en la tessitura d’enfrontar-se cos a cos a una dona. No haver-ho aconseguit quan era l’hora, a l’institut o a la universitat, quan se suposava que s’havia de fer, ha anat fent la bolla cada vegada més gran i envitricollada, convertint-se gairebé en fòbia. La ràbia, idò, ha sobrevingut ara, quan curiosament i degut a les circumstàncies, més difícil resultava el contacte amb una dona. La ràbia ha aparegut ara que està nu abraçat a na Clara, i li resulta tan fàcil i natural que li pareix que no ha fet altra cosa mai.No obstant, sap que encara haurà de resoldre una part ben complicada: com ho farà d’aquí fins al final del confinament per gestionar, com si fos un adult, aquest enamorament adolescent?
De moment procura no pensar-hi massa per no posar-se nerviós.Dia 9 del sisè confinament
- Uf aquesta postura... No aguantaré.- Sí, una estoneta més.
- No, no puc.- Sí que pots. Respira.
L’atmosfera a la terrassa de na Clara ha anat reduint densitat paulatinament durant aquests nou dies. Ara deu estar ja a uns mil i busques mil·libars, suficient com per no haver d’anar constantment al minibar a cercar licors.Les classes de ioga que en Josep imparteix a na Clara, cada matí, l’han ajudat a recuperar l’ego que perd a la nit. De totes maneres, ara ja comença a lluir una mica més de domini respecte a les postures del llit i li refrega per la cara a na Clara, cada vegada que ella falla a l’estoreta.
- Ets talment un al·lot petit –li diu ella sovint.La cuina és l’altre espai on en Josep recupera el terreny que perd al dormitori. El seu falafel, els panets integrals, els berenars inspirats en receptes del sud-est asiàtic, i els pastissos vegans, sobretot, estan conquerint pam a pam a l’al·lota del Pla.
Cinc anys d’energia dipositada en exclusiva en el ioga i la cuina vegetariana han donat el seu fruit i han marcat, sens dubte, el camí cap el canvi del campanater. L’únic inconvenient és que potser s’hi ha capficat un gra massa. Tant, que un podria arribar a pensar que no sap parlar d’altre cosa. Per això, de vegades, quan arriben a la taula del menjador, territori neutral, ella li fa preguntes que el treuen de la zona de confort.- T’has plantejat mai el tema de tenir fills?
- Fins ara, jo tot solet, era un poc difícil...- Ets pur? Vull dir que si t’agradaria tenir una família.
- Sí, m’agradaria. Som bastant niner. M’ho pas molt bé amb els meus nebots.- Jo no m’ho havia plantejat massa fins ara, però darrerament me comença a fer il·lusió també.
- Què me vols posar nerviós?- Ets colló? No xerr de tenir un fill ni amb tu ni ara mateix. Xerr de futur.
- I què? Me posa nerviós igualment.En Josep torna mirar les fotos de la Índia de damunt el televisor per veure si aconsegueix canviar de tema. En realitat se mor de ganes de dir-li que no li importaria tenir un fill amb ella, ara mateix o més endavant, perquè està enamorat fins a la medul·la, però és conscient, pel que ha vist a sèries americanes de pringats com ell, que aquestes coses no es poden dir tan rup tup, sobretot quan ets un bergant que s’acosta a la quarantena d’anys.
- Bé, no he dit res! Oblida-ho. –conclou ella.Na Clara pagaria per tenir-ho tan clar com ell, però no deixa de pensar que tot el que li agrada ara d’en Josep, es convertirà en problema en algun moment.
Sap que el sexe de foc, de descobriment diari, d’Scalextric nou de trinques, donarà pas a un sexe tranquil, rutinari i lligat als mals de cap de la convivència. Com podrà entendre aleshores en Josep que allò és el que passa sempre, i que li hagués passat amb qualsevol altra parella? Com evitarà que se li tiri a la contra quan agafi una mica de confiança en sí mateix i es faci palès que existeixen altres donen que voldrien dormir amb ell?La inexperiència del seu acompanyant ara la fa riure. En certa manera, gaudeix de fer de mestressa i de renyar-lo com a un subordinat. Però aquesta distorsió cognitiva farà que hagi de donar moltes explicacions per perdudes quan els temes de conversa es facin adults. Quan li hagi d’explicar, per exemple, que cada un pot tenir el seu espai, que ell pot anar de viatge amb els amics, així com ella hi pot anar amb les amigues sense que passi res, serà com si un matemàtic volgués explicar trigonometria a una persona de lletres pures.
De totes maneres, na Clara pensa que la comunicació no és un factor definitiu. Els homes que ha conegut a la seva vida han entès molt bé el seu món, les seves inquietuds i les seves batalles, molt millor del que potser ho arribarà a entendre en Josep, però aquest enteniment no ha estat sinònim d’èxit, més bé tot el contrari.Per ventura la intensitat i la voluntat d’estimar són la clau, en el fons, de que s’allargui una relació. En Josep li pot oferir la puresa i la potència del primer amor, que és incomparable a la de qualsevol amor posterior. Li pot oferir en exclusivitat el seu cor impol·lut, fràgil, mai romput. Ella l’acceptaria de bona gana si vingués amb una assegurança que la dirimís de qualsevol responsabilitat en cas de trencament. I es que, com a darrer pensament, sap que la fragilitat del cor d’en Josep el pot tenir avui crestejant muntanyes més altes que les dels Andes peruans, i l’endemà, enterrat entre les runes més patètiques de l’imperi dels antics repudiats.
Dia 1 de la fase 2 de desescalada cap a la sisena nova normalitatL’habitació de convidats encara fa olor de naftalina. En Josep, al final, només hi va dormir quatre horetes la primera nit. La resta de nits les ha passades a l’habitació de na Clara, que des de fa una setmana exhala una flaire d’oli essencial de pi.
Ha estat un confinament ben productiu per tots dos. Ella ha après a fer ioga i a fer pastissos vegans. Ell ha après a fer el moonwalk i a tocar la dona. I els dos han aprés, els darrers set dies, a fer massatges relaxants i eròtics.El temps s’ha fet un bolic entre els llençols de lli i tenen la sensació de que aquestes vuit setmanes han durat un any. No han notat cap efecte de la crisi sanitària fins a les darreries de la primera fase de desescalada, quan na Clara ha començat a tenir mal de cap, canvis d’humor sobtats, nàusees i vòmits. Símptomes d’una malaltia que tampoc és el Covid19. Ha de ser quelcom hormonal o psicosomàtic. Creu que pot ser conseqüència de la falta d’espai individual. Ha convençut a en Josep per a que se’n vagi a Campanet uns dies, a veure la família.
- Però que faig? Me’n duc tots els trastos o deix qualque cosa aquí? –demana ell sense pensar més enllà del que acaba de dir.- Fes el que trobis. –contesta ella, seleccionant curosament les paraules.
- Ho puc deixar quasi tot aquí. A ca meva tenc roba d’estiu.- Idò deixa-ho aquí, si vols.
Na Clara vol creure que la malaltia que pateix no és la mateixa que ha assolat la seva vida el darrer lustre. Cinc anys durant els quals ha anat col·leccionant penyores dels homes als que també acomiadava dient “fes el que trobis” i “si vols”. Una tècnica d’estalvi de sentiment de culpa que donava els seus fruits immediatament després d’informar-los de que no els volia veure més.- Si no me volies veure pus mai, per què me vares dir que deixés les coses a ca teva?! –li recriminaven aquells amors passatgers.
- No, perdona. Et vaig dir que les podies deixar, si volies. –matisava ella.Per ventura, al jove del Raiguer, sí que li hagués pogut dir “deixa les coses aquí i punt”, però encara es prest per saber si aquesta Clara és una versió nova o si és la mateixa d’abans. Els símptomes són els de sempre: està embafada d’en Josep. Té els pulmons esclafats perquè ha estat una immersió molt més llarga i a més profunditat del que estava acostumada. Tot i això, espera poder-se recuperar descomprimint uns dies tota sola. No creu que necessiti, de moment, una capsula hiperbàrica ni un respirador artificial.
- T’estim –li diu en Josep a l’orella, per acabar de rematar, mentre s’abracen adéu a davant el xifonier de l’entrada.Ella li fa una besada i li diu que parteixi aviat que farà tard al dinar familiar. Mentre el veu pujar al cotxe es demana quin deu ser el significat del verb estimar. Deu seguir sent el mateix que la darrera vegada que ella el va emprar? Perquè d’això ja fa vuit anys. I “t’estim”? té el mateix significat sortint de la seva boca que de la boca d’en Josep?
Ni ho sap. Pels cornalons dels seus llavis ja no hi transita aquell verb. És un verb que s’ha anat fent una bolla cada vegada més gran dins la gola. És una paraula envitricollada, formada per filets de històries tristes que s’enreden entre les cordes vocals com els cables dels auriculars. El cor no té força abastament per desenredar-la ni expulsar-la del coll. No gosa ni tocar-la amb un bastó. Li té vertadera fòbia al verb estimar. Les nàusees i els vòmits dels darrers dies podrien bé tractar-se d’un intent exasperat de l’estómac per ajudar al cor.“Estimar” asfixia na Clara i la fa plorar just quan desapareix el cotxe d’en Josep dins el Carrer des Fum. Plora de la impotència de no sentir cap emoció. Plora per alliberar uns segons de la presó, les llàgrimes sotmeses a la tirania de la raó.
En Josep arriba a Campanet escoltant “Green Light” de Lorde. Passa per davant Cas Covaner i el Pub Sa Pujada fent tocs al volant i ballant com un posseït. Se sent com un general que arriba a Roma després d’una campanya exitosa. Sa mare li baixa els fums directament al rebedor.- No sé com aquesta al·lota te vol per dins ca seva d’aquesta suerte!
- Quina suerte?- Amb aquests cabellots i els calçons foradats... Pareixes un gitano.
- Mamà, no m’embossis!En Josep s’asseu a taula mirant el mòbil.
- I deixa una estona el puta trasto el temps que dines. Me sents?Ell deixa el mòbil damunt el sofà, però cada vegada que rep un missatge resa per a que sigui un “Jo també t’estim” des de Lloret. Cada missatge que no vengui d’aquell poblet li entrecolcarà un nervi, i és un bon problema quan reps, diàriament, dotzenes de memes i bromes dels teus amics.
A mesura que s’acosta la nit, ha d’anar estirant tots els músculs un altre pic. Na Clara només li ha escrit per demanar-li si havia arribat bé a Campanet. No ha deixat anar el verb estimar, ni ara ni durant tot el confinament. Ell és incapaç de concebre que un verb així de senzill i polit pugui està enredat d’aquella manera dins un collet tan esvelt.Li venen de sobte els flashbacks de tots els amors platònics del passat, els quals d’un dia per l’altre, deixaren de parlar amb ell. Li varen fer un mal terrible. O això, al manco, pensava en aquell moment. Ara, vist en perspectiva, li pareix un dolor ridícul comparat amb la devastació que podria causar el fet de perdre el contacte amb na Clara. Per sort, tenir la motxilla a ca ella el tranquil·litza una mica i minimitza el patiment. Si plora, és per no haver sabut fins ara el que significava realment aquell verb.
Dia 4 de la fase 2 de desescalada cap a la sisena nova normalitatNa Clara ha anat a l’hospital d’Inca. En Josep ha insistit en que la volia veure, tot i que ella l’advertia de que encara era prest i que necessitava un parell de dies més. Al final no l’ha pogut convèncer i s’han trobat a l’aparcament. Estaven els dos nerviosos, gairebé com la primera vetlada a la terrassa de Lloret.
Ella acaba d’entrar tota sola a la consulta. Encara té nàusees i es mareja cada dos per tres. El metge li diu que s’hauria de fer la prova.- La prova del Covid? –demana ella.
- No, dona. La prova d’embaràs.Tot d’una que li donen el resultat se sent com na Uma Thurman a dins el bany d’aquell hotel de Kill Bill. El cor es regira per donar l’esquena a la Clara d’abans i la benvinguda a la nova. Aquell moviment coral desenroca el verb estimar de la gola i l’escampa per tot el cos, adherint-se, un bon tros, a la cèl·lula embrionària de l’úter.
En Josep és assegut a la sala d’espera, amb dos ulls brillants que guaiten per damunt la mascareta Camper.- Josepet, estic embarassada. –diu ella, des del passadís que dona a la sala.
- Què dius ara? És una broma, no?- No, no és cap broma. Ja pots començar a fer estiraments.
Els dos esclaten a riure i a plorar al mateix temps. En Josep tremola.Quan surten a l’aparcament es fan la tercera i definitiva abraçada d’acomiadament, la que transformarà dues maneres d’estimar en una sola. La que alliberarà definitivament aquells dos cossets de la por de no saber estimar així com toca.
Acorden que en Josep anirà a Campanet a cercar les seves coses i s’instal·larà a Lloret.Na Clara arriba a ca seva i treu del maleter la motxilla del pare de la criatura. L’havia carregada dins el cotxe amb la determinació de tornar-la-hi allà mateix, a l’aparcament de l’hospital d’Inca. Ell podria aparcar el cotxe aferrat al seu i seria molt pràctic i ràpid el traspàs.
Li pareix increïble haver tengut aquesta idea tan miserable i espantosa ara fa just una hora. Tot i que no té tant clar que és el que hagués acabat passant si el test d’embaràs hagués sortit negatiu.Des de la seva habitació, que encara fa olor d’oli essencial de pi, agafa el telèfon i escriu:
“Jo també t’estim, Josep”
« | Maig 2020 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | ||||
4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 |
11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 |
18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 |
25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 |