Administrar

Nàdia i l’elefant (I)

rupurrup | 04 Febrer, 2013 15:30

Elephant Sands

El jeep s'aturà ben enmig d'aquella recte interminable. Era un vehicle de rodes enormes que s'havia utilitzat per fer safaris turístics. Encara es podien llegir les primeres lletres del nom de l'empresa: “Livingst...”. La resta, estaven cobertes de fang. Damunt el sostre hi duia 4 bidons de benzina, i a la part de darrera, enganxada amb cordes, una moto de cross ben bruta.

La porta de la part del conductor s'obrí a poc a poc i una al•lota de cabells negres curtíssims apujà el volum de la música fins que els altaveus escardaren. Tot seguit, les seves botes de muntanya baixaren les escales del vehicle, com un cowboy solitari baixaria del seu cavall. Portava uns shorts de caça amb moltes butxaques, i una camiseta blanca de Dolce & Gabbana.

S'acostà caminant a un lletreret que romania tombat enterra i el girà d'una cossa.

- “Elephant Sands Lodge”- llegí en veu alta - Bingo!

El lodge feia honor al seu nom. Era un petit hotel construït amb la mateixa arena que l'enrevoltava pels quatre costats, i els elefants passejaven en llibertat per les seves instal•lacions. Tan era així, que quan aparcava el jeep, va poder veure un elefant jove que bevia aigua de la piscina.

El sol es començava a pondre damunt els cent arbres esquinçats pels habitants d'aquell paratge. L'al•lota s'havia assegut a una cadira de la terrassa i observava l'horitzó amb uns prismàtics. Pensava que aquells arbres devien tenir un aspecte d'allò més fantasmagòric a la llum de les estrelles.

Uns minuts més tard, algú cridà el seu nom: Nàdia!!

Un jove negre aparegué des de darrera la caseta on hi havia els banys i les dutxes. Duia la camisa desembotonada i anava a becoll de l'elefant més gran que ella havia vist mai.

Na Nàdia tot d'una alçà el braç i feu un somriure com no havia fet en anys. Un somriure tan generós, que un lligament de la cara li tocà el lacrimal. Aquell jove era en Thomas, i també tenia els ulls brillants quan va baixar del paquiderm.

- Així que era veritat... – digué ella emocionada.

S'aferraren en una intensa abraçada.

Ell li explicà com s'ho havia fet per domesticar a en Jumbo. Li havia costat dos anys i quatre costelles rompudes, aiximateix, però havia recorregut Zimbabwe i Botswana amb aquell impressionant exemplar.

- I què? Has trobat algú?-li demanà ella.

- No... però he vist les cascades Victoria! Impressionants! I tu que? Com estàs, Nàdia? Conta! On has estat?

- He recorregut tot Sud-àfrica i Namíbia.

- I?

Ella va fer que no amb el cap.

- La Garden Route no està malament- afirmà o negà amb poca convicció.

- I que saps dels altres?

- No massa. Fa estona que no tenc noticies de ningú. El darrer que sé és que en David havia arribat a Xina, que havia trobat una xineta molt jove i l'havia deixada embarassada.

- Que dius ara?

- Sí. M'ho va dir na Deli, la darrera vegada que parlarem.

- Així què ha tengut un fill...

- No. Se veu que l'embaràs es va complicar i...

- Aj! Merda! No segueixis.

En Thomas tenia per costum posar-se nerviós quan demanava pels altres. Se sentia forçat a fer-ho, això sí, però al mateix temps, s'estimava més no escoltar la resposta. Tot d'una començava a fer passes amunt i avall i a mirar enfora. S'havia convertit, sens dubte, en el més antisocial, independent i salvatge dels cinc d'Amsterdam.

- He provat de localitzar a en Boris, però el seu telèfon està sempre apagat.-continuà ella.

- Creus que encara deu ser a Amèrica?

- No sé...

Na Nàdia es passà la mà pels seus cabells tallats al tres i s'acostà on era en Thomas, just davant l'elefant.

- No ho vols fer, Thomas?

- Sí... Sí, clar.

Caminaren a través del bar i la recepció cap a una de les habitacions de l'hotel.

A damunt l'escriptori hi havia dos revòlvers i una capseta metàl•lica de caramels, plena de bales daurades. Allò que va atreure l'atenció de na Nàdia, no obstant, fou una escopeta de mira telescòpica, dreta damunt una butaca de vímet.

- Ostres? D'on has tret això?

- T'agrada, eh?

En Thomas agafà l'escopeta per mostrar-li la mira de visió nocturna que també duia incorporada.

- Joder!-exclamà ella. Quina passada!

- Sí, va de puta mare per anar de nit al bany.

Els dos varen riure i, mentre ell tornava deixar al seu lloc l'escopeta, ella es tragué la camiseta.

Després de fer-ho, obriren dues llaunes de tonyina i dues de sardines amb tomàtiga i se les menjaren acompanyades d'unes galetes d'oli africanes, similars a les quelitas. Per beure, tudaren una botella de Chateau Margaux del 2002, que ella havia trobat a una tenda gourmet de Ciutat del Cap.

Na Nàdia es despertà a trenc d'auba, amb l'esquena dolorida. En Thomas s'havia adormit escoltant Beach House i encara duia un auricular a l'orella. Ella li tragué amb cura per no despertar-lo i sortí a la terrassa a estirar els braços. En Jumbo encara era allà i la mirava fixament. Era bo de reconèixer, perquè tenia uns ullals enormes i una taca en forma de “T” al front.

- Potser és una marca que li ha fet en Thomas - va pensar.

Just davant el restaurant hi havia una bassa d'aigua on hi anaven a beure molts animals. Devia de ser l'atracció principal d'aquell hotel. Un grup d’impales també miraven, entre glop i glop, aquella al•lota nua que movia els braços de manera estranya.

De sobte, na Nàdia foté un crit que els pobres impales s'alçaren t’enterra metre i mig.

En Thomas sortí escapat amb un ull encara cluc i l'escopeta a la mà.

- Què ha estat, Nàdia? Que passa?

- Res, tranquil.

Ella assenyalà un escarabat piloter de damunt l'empedrat.

- Què? un escarabat?

- Joder, m'ha espantat...m'ha pegat aquí, al clatell, el fill de puta.

En Thomas va riure d'aquella manera que a ella li encenia la sang i, ignorant totalment el cos nuu de na Nàdia, va anar a donar-li el bon dia al seu elefant. L'animal l'abraçà tendrament amb la trompa, mentre ell li pegava copets amb la mà plana a la galta.

L'abraçada es va anar fent més llarga i més estreta...

- Jumbo, stop!-va haver de cridar -. Que te passa avui, tan afectuós?

- Que s'ensuma alguna cosa, Thomas. Que els elefants són molt intel•ligents...

- Sí. Està gelós.

- Bé, vaig a vestir-me. Hem de marxar aviat. Pots començar a acomiadar-te del teu elefantet- digué ella amb un to irascible que a ell no li agradà gens.

I és que si ella no suportava les rialles d'al•lot beneit d'en Thomas, a ell li passava tres quarts del mateix amb aquelles revinglades d'al•lota malcriada.

Sortiren a migdia amb el jeep carregat fins a dalt de provisions, música i armes. En Jumbo va partir a correr darrera ells pel camí d'arena, remugant a mil decibels de potència i destrossant el mobiliari forestal. Na Nàdia accelerà per arribar a la carretera asfaltada i així deixar-lo enrere. No es volia ni imaginar el mal que li podia fer aquell animal si els aglapia.

L’al•lota respirà a la fi, i en Thomas tornà vessar unes llàgrimes mentre el seu amic es difuminava entre els arbres esbrancats d'Elephant Sands.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS