Administrar

Nadia i l’elefant (i II)

rupurrup | 05 Febrer, 2013 15:11

Recta de Botswana

La idea que tenien era recorre la costa occidental del continent Africà fins a Marroc. Des d'allà agafarien un vaixell i travessarien cap a Espanya per l'estret de Gibraltar.

En Thomas no va obrir la boca fins ben entrats a Angola, i no va fer-se a la idea de que havia d'oblidar a en Jumbo fins a Guinea Equatorial. Tot i això, passaren quatre mesos relativament bons, sobretot si tenim en compte que eren persones habituades a la soledat i ara estaven les vint-i-quatre hores del dia plegats. El sexe, sens dubte, aportava la dopamina necessària per passar pàgina a les petites disputes diàries i també per oblidar durant uns instants els moments terribles que els dos havien viscut, aquells records més negres que sempre eren a l'aguait, com una manada de lleons afamats.

S'instal•laren a un àtic molt luxós de Paris, tot i que en Thomas odiava a mort les ciutats.

- Tornem a Àfrica - deia -. Estic fins els collons d'això, Nàdia! Estic fart de dur aquesta puta màscara tot el dia. Anem a viure tu i jo una vida de veritat a l'únic lloc on encara es pot viure.

- Quina vida hi ha a Àfrica? Lleons i elefants, i escarabats de merda voladors! Això hi ha!

El dia que feia un any que s'havien retrobat a Botswana, ho celebraren obrint una botella de Don Perignon Or Blanc, que tudaren més de mitja, com sempre. L'ambient estava més enrarit que mai. Feia quinze dies que ella esquivava el sexe i se suposava que aquella nit, amb un xampany de trenta mil euros damunt la taula, costaria més trobar una excusa adequada.

- Que te passa, Nàdia?

- No me passa res.

- Estàs molt rara. Fa quinze dies dies ja que no... No deus estar embarassada?

- No! Trobes que beuria xampany si estigués embarassada?

- Però és molt estrany, no? Ja fa un any que... Ja hauries d'haver quedat...

- Sí, jo tampoc ho entenc.

- És per això que estàs així? Perquè si és això no et preocupis, dona. Ja vendrà si ha de venir. El més important és que estam junts.

Ella mirà per la finestra, on s'hi veia la Torre Eiffel i, al fons, l'edifici de La Defense mig esbucat.

Ell seguí parlant:

- Podriem partir d'aquí i anar a Espanya, que sempre fa més bon temps. O vols anar a Itàlia? Venècia! No deies que te feia ganes? Ja veuràs com te quedes embarassada quan menys t'ho esperis. Quan ja no hi pensis. Sempre passa.

Ella s'acostà a ell i el mirà amb una tristesa que en Thomas només havia vist als ulls del seu elefant, aquell 30 de març, avui feia un any.

No és un problema d'aquí. -digué ella assenyalant-se la panxa, amb la veu mig trencada- És d'aquí- assenyalant-se el cor, amb la veu trencada del tot.

En Thomas no va entendre res.

- No m'estimes, Nàdia? És això?

- No ho sé...

- Per favor, Nàdia! Què dius? Què te passa? A què ve tot això, ara? Nàdia, per favor...

- No ho sé.

- No estàs bé amb mi? Què vols fer? vols cercar un altre home?

En Thomas esclatà a riure d'aquella manera odiosa, però ara també sarcàstica i nerviosa.

- Sí, ves-te'n! Cerca'n un altre, va! Ja veuràs com el trobes just a la cantonada! -seguia rient, ara amb un puntet afegit de bogeria.

Aquelles rialles li donaren a na Nàdia una mica de força per eixugar-se les llàgrimes i tornar parlar.

- Me sap molt de greu, Thomas, haver-te tret d'Àfrica. Pensava de veritat que això podria funcionar, però...

En Thomas començava a entendre. Es va tirar damunt el llit, arrufat, amb les mans al cap, i s'estirava els cabells amb ràbia.

- M'has fet deixar en Jumbo! -s'ofegava amb el nuu que tenia a la gargamella- Com me pots fer això, Nàdia? Jo ho he deixat tot per tu! Quan m'havia acostumat a estar tot sol vares venir. I ara que necessit estar amb tu, que fas? Te’n vas?

Ella es tombà al llit i l'abraçà per l'esquena com a un infant.

- Me sap molt de greu, Thomas.

Amb els primers raigs de sol del nou dia, na Nàdia agafà la seva motxilla sense fer renou i baixà les escales de la finca parisenca. Al replà del primer pis es va posar la màscara i es va treure un ganivet suís de la butxaca per, en arribar al jeep, tallar les cordes que fermaven la moto de cross. Després va obrir el maleter del jeep per agafar una bosseta blanca amb una creu verda, que tenia amagada a un doble forro. Mentres treia la bosseta, va veure com en Thomas la mirava des de la finestra del menjador. Ella li alçà una mà dient adéu. Ell no va fer cap gest.

Posà la bosseta misteriosa dins la motxilla i partí amb la moto, Camps Elisis amunt.

Arribant a la Rue Molitor, s'aturà a un concessionari de Ferrari i Maserati que feia cap de cantó i tragué un revòlver de la motxilla. D'una distància prudencial, disparà quatre o cinc vegades al vidre de la porta, fins que hi va poder entrar sense perill de tallar-se.

Va triar un Maserati Gran Turismo descapotable, de color taronja i s'hi va asseure d'un bot. De la motxilla va treure un cd i el ficà al radiocasset. Després agafà la bosseta blanca amb la creu verda i comprovà per enèsima vegada la data de caducitat dels anticonceptius que hi duia a dins: 15 de març de 2027.

Feia temps que tenia memoritzada aquella data, perquè sabia de la seva importància: Dia 15 de març havien caducat els darrers anticonceptius fabricats al món. Avui feia exactament quinze dies.

Va tirar la bosseta a davall un Ferrari, emprenyada pel mal innecessari que havia causat a en Thomas, i per totes les mentides que li havia dit quan parlaven de tenir un infant. Va rodar la clau una mica més i sortí amb aquell cotxe del concessionari. “Poor lady” d'Arcadium començava a sonar per la radio.

El Maserati rugia com animal ferit pels carrers desolats de París, i ella va pensar que per ventura si donava més gas, deixaria enrere totes les decepcions, totes les incògnites, que s'alliberaria a la fi del pes de la responsabilitat que la perseguia des de ben petita. I amb la velocitat, li retornaven les ganes de seguir escorcollant-ho tot de dalt a baix, tot per trobar aquella persona que l'estava esperant a qualque raconet amagat del món. Aquella persona a qui havia d'estimar fins a la mort. Estava segura que quedava més gent al planeta apart dels cinc d'Amsterdam. En David havia trobat aquella xineta, per exemple. No tot estava perdut. Al cap i a la fi, no conformar-se amb el que un té, forma part de la natura intrínseca de l'home.

Donà més gas, i ja anava a 120 km/h pel Boulevard Saint Michel. I ara ja a 160.

Per què m'hauria de conformar?-pensava. - Soc lliure i si he de representar a tota la raça humana ho faré fins a les darreres conseqüències, amb les seves virtuts i els seus defectes.

Baixà la vista per apujar el volum de la música. Entre el renou del motor i el vent que li pegava a les orelles, no ho sentia gaire. Li agradaven molt la guitarra i aquells cors obscurs però celestials a la vegada. Quan finalment alçà la vista per mirar davant, va pensar: que hi fa enmig del carrer un elefant africà?

Pegà un fort cop de volant a l'esquerra i després a la dreta, però no va poder esquivar la balustrada de pedra del Pont Sant Michel.

La única esperança d’aturar l’extinció de la raça humana travessava el parabrises del cotxe, i volava, volava, volava,... i acabava tombada, immòbil, gairebé com si s'hagués quedat adormida, a la terrassa d'un cafè de Paris sense gent.

- “Has vengut a cercar el teu amic. Ara ho entenc”

Aquest va ser el seu darrer pensament.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS