Administrar

El flamenc saliner

rupurrup | 03 Maig, 2010 22:11

Foto del flamenc

Volia contar-te la biografia real d’un animal. Tota, des del principi fins al final, però ja veuràs com, a mesura que vas llegint, descobreixes invencions de caire més bé autobiogràfic i anormal.

De moment i per començar, el començament ja me l’hauré d’inventar.

És una feina complicada, realment. Es plantegen preguntes que ningú m’ha sabut contestar: d’on venia aquella au fantàstica? Perquè es va aturar de volar?

Hi ha indicis de que va sortir de l’ou a la vorera del llac Nakuru, a Kenia. Sa mare podria ser una flamenca molt guapa, com n’Estrella Morente, però amb el coll molt més estilitzat. De son pare diré que va heredar, per exemple, el vestit de plomes roses, i de la padrina, els ulls grocs, jo que sé. Per ventura, tot d’una que va naixer, un parell de familiars flamencs l’enrevoltaren i cridaren “oooolé”.

Sí, hagués pogut inventar un començament més fidedigne, però volia jugar amb les diferents acepcions d’una mateixa paraula, com faig sempre.

El que sí que és fidedigne, no obstant, i ho és perquè ho contaré de primera mà, és tot això que ve ara, la part central de la història, el desenvolupament.

M’he fet amic d’un flamenc.

Record aquell dia. Perfectament. Era un matí de gener. Jo sortia de ca meva, ben prestet i abrigadet amb un anorac negre de plomes. Encara no era al replà de l’escala quan vaig afinar l’animal. Caminava tot solet ell, amb elegància forestera, per un dels estanys de la Salinera de veinat. No vaig tenir el més mínim dubte. Era un flamenc dels que surten als documentals. Pam a pam porgava, dins l’estany, el fang mesclat amb sal que es diposita al fons, tot amb aquell bec que un enginyer natural li va dissenyar expressament per caçar animalons.

Escapat, vaig tornar entrar dins ca meva i me vaig passar unes catiusques marrons. Unes que m’arriben més amunt de les cuixes, gairebé als…

Bé, unes que vaig dur de Moscú i que guard per aquests casos extrems d’amistat. No ho creuràs, però abans de comptar fins a vint-i-set ja feia passes complicades amb les catiusques posades, per dins aquell estany de la salinera de S’Avall.

L’aigua salada a l’altura dels genolls. A l’altura dels seus, també. I el flamenc me mirava fixament amb ulls grocs de pel•lícula de terror. Li vaig amollar un tímid “uep” i l’au va fer que no amb un trosset del seu coll, com si no m’hagués entès. Després me va discorre cridar “jumbo!”, que vol dir “hola” en swahili (un dels idiomes que parlen a Kenia).

El flamenc de sobte alçà el cap i me mirà, estranyat. Li devia semblar miraculós sentir un home blanc pronunciant la paraula “jumbo” dins aquella espècie de llac. Ja sé que tampoc t’ho creuras, però me va entendre, i aquest fet augmenta les possibilitats de que aquell flamenc efectivament hagués nascut al llac Nakuru de Kenia.

Tot d’una vàrem entaular conversa. Primer me va embestir en swahili, fins que va veure que jo badava uns ulls com a plats i decidí canviar la llengua africana pel castellà.

- He après castellà a base de passar hiverns a Doñana. –me va dir poc després amb un marcat accent andalús.

Jo li vaig confessar que en realitat no parl swahili, que només sé dir “jumbo” perquè és una paraula que va sorgir per casualitat, un dia mentre escrivia una història pel meu blog, una història que es diu “Trilogía suiza”, i que va d’elefants.

Em va afalagar dient-me que jo devia ser un tio interessant, i me va demanar que li passés el link del meu blog, que llegiria aquella “trilogía” un dia, en trobar un cibercafè en el cel.

Li vaig dir que tranquil, que si no ho llegia no passava res. Que molts dels meus amics humans tampoc me llegeixen. Que aquest blog el faig per a mi. Que entenc que avui en dia no hi ha temps per escoltar ni molt menys per llegir les paraules de l’altre gent.

- Hi ha massa animals descombarcats pel món, i tots tenim coses a dir- va sentenciar ell.

És veritat. Hi ha massa relats i noveles tudades dins calaixos d’escriptoris. Històrietes personals precioses, codificades amb HTML a pàgines web sense fi. Per no parlar dels milions de fotos oblidades a discs durs espanyats. En conjunt, una pinacoteca de bilions de minúscules obres d’art que no veurem ni viurem mai, perque, en definitiva, no tenim temps material.

- Com és que has arribat aquí tot sol?-li vaig demanar, canviant de tema- Volies desmarcar-te dels altres flamencs? Volies atreure l’atenció de la gent?

- No, no és per això. Què dius? No soc d’aquests, jo. Que t’has pensat? No soc aquí perquè es fixin en mi.

- Però, sens dubte, deus estar al corrent de que dins aquest poble ets especial. Ho deus notar que tots te miren quan passen amb el cotxe per devora la sal. He sentit que tens a tots els del GOB que t’estudien, que no s’expliquen com has acabat sol dins aquest estany, acostumat a anar sempre en grup. Per no parlar de la meitat dels clients del Cafè & Sal, que van revolucionats i no aturen de fer-te fotos.

- Idò no. T’assegur que no és per això que soc aquí. No ho necessit. Jo ja vaig tenir la meva dosi de popularitat. No sé si te’n recordaràs, però soc un dels flamencs que surt volant a la capçalera del programa “El hombre i la Tierra”.

- Ostres! No fotis! Jo ho mirava de jove. Record que vaig tenir un bon trauma quan es va morir en Félix Rodríguez de la Fuente.

- O és mort en Félix? Que dius ara?

- Síii, fa estona ferm. Va patir un accident d’helicòpter a Alaska.

- Alaska? On és això?

- Molt enfora, amic meu. A damunt de tot d’Amèrica.

- Amèrica!?

- Vine aquí t’ho mostraré.

El vaig portar a la vorera de l’estany, a un replà on hi havia un parell de metres quadrats de fang, i amb un tros de canya li vaig dibuixar un mapa mundi.

El meu nou amic va fer uns ullets grocs una mica trists. I és que potser era veritat el que m’havia dit, allò de que el seu objectiu no era fer-se famós, però aquell flamenc no podia negar que el deprimia un poc veure’s tan insignificant dins l’inmensitat del món.

Sense dir cap paraula, va aprofitar el meu dibuix per acalar el coll i menjar-se un parell de cucs que havien sortit a la llum a la costa de Corea del Nord.

El flamenc havia acabat la xerrera just quan els meus lligaments del genoll començaren a queixar-se de tant de caminar amb les catiusques per dins l’estany. Era un bon moment per acomiadar-me d’ell. Li vaig dir que ens veuriem l’endemà dematí i vaig partir. Ell no va dir res més. Va quedar amb el cap baix, porgant la Terra, pensatiu.

Un consell. Si necessites unes bones catiusques, et donaré l’adreça d’una tenda de Moscú. A mi em varen fer un bon servei durant aquelles setmanes. Vaig anar a caminar amb el flamenc cada dia, i cada dia parlàvem. Parlavem dels viatges que haviem fet tots dos i de tot el que haviem vist mentre volàvem. Jo en avió i ell amb ales. Ara, això sí: ni una sóla vegada em va comentar quina era la vertadera raó per la qual estava dins aquell estany solitari.

- Has vengut per descansar unes setmanes, abans de reprendre el vol?

- No, no és això.

- Idò què és? per què ets aquí? Estàs perdut? T’han deixat?

- No. No.

Un dia, cansat de sentir-me, va contraatacar:

- I tu que hi fas aquí? On és la teva gent? O és que no tens ningú?

El vaig mirar una estona sense poder dir ni que sí ni que no. Ell va seguir.

- Tens la pell molt blanca, jo diria que t’estàs preparant per morir.

- Morir? Que dius animal? Soc molt jove encara. Però ara que ho dius…Ostia! Tu sí, no? Ja ho entenc tot! Tu sí que ets aquí per morir!

- No diguis dois! Les meves plomes son ben roses encara.

Me va explicar que els flamencs, quan estan malalts o a punt de morir tenen un plumatge blanquinós, o tirant a gris.

- No és el meu cas –va aclarir tot d’una- però no anaves desencaminat. Els flamencs, com molts altres animals, quan han de morir, se separen del grup i moren tot sols.

- Idò els humans funcionam també una mica així: quan quedam tot sols, morim.

Un d’aquells matins, quan ja havien passat dues setmanes de curiosa amistat, me vaig fixar que les catiusques tenien incrustada , a l’altura dels genolls, una retxa blanca de flor de sal. Me les vaig passar ben aviat i vaig baixar com de costum fins a l’estany.

El flamenc ja no hi va ser. Havia descomparegut tan misteriosament com va arribar. I vos assegur que el vaig cercar ben cercat. Vaig porgar la salinera d’esquerra a dreta, de dalt a baix, fins que es va pondre el sol.

Ja dins ca meva me vaig despullar de tota la roba banyada i dels amics impossibles que he fet fins ara.

La saladina m’havia deixat la pell tant blanca i escatada que quan vaig reparar el mirall de l’entrada hi vaig veure un mort que cridava:

“Ha arribat l’hora de tornar prendre el vol.”

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS