rupurrup | 05 Febrer, 2010 09:40
En Simó Adrover es desperta impacient. Ha tornat dormir cinc horetes, malament.
Anit ha somiat que el seu cos estava compost per un 60% d’aire, i que el metge Vicens li recomanava beure sis o set tassonades d’oxigen diàries per a mantenir-se hidratat. I un “Aero-red” cada vuit hores. Caminava en el somni per un carrer de Santanyí, direcció qui sap, i de tant buit i fràgil que es somiava, les sabates se li desferraven de l’empedrat. Li costava Deu i ajuda lluitar contra el suau embat que bufa els horabaixes des de Cala s’Almunia. Tant és així, que per avançar una puta passa cap endavant s’havia d’aferrar ben fort als poms de les portes, i després donar-se impuls amb aquelles anelles que servien, un temps, per fermar els cavalls.En Simó Adrover s’aixeca malament, esgotat de remar cada nit a contracorrent.
Si fos un altre tipus de persona, hagués quedat dins el llit, meditant sobre la insuportable lleugeresa de l’ésser, o llegint el llibre d’en Kundera que un amic seu li va recomanar. Però ell no sap estar quiet. I a més avui té tantes feines, justament...S’esquitxa la cara amb aigua gelada i es vesteix una americana Armani, tot esquivant el miralls del bany i de l’armari. Es renta les lleganyes a corre-cuita perquè passa pena de trobar-se cara a cara amb aquell desconegut que ronda darrerament pels miralls de la casa. I perquè tampoc és que tengui tot el temps del món per mirar-se… A les deu l’espera el notari de Llucmajor per signar la compravenda d’un nou maldecap d’amor.
Dins la sala d’espera de la notaria, en Simó besa les galtes rosades de la directora de La Caixa, que es vol aixecar però està massa embarassada i enclotada dins una butaca de pell de cabra. Amb aquesta al•lota, que nom Cati, l’empresari ha de rubricar la subrogació d’una hipoteca que arrossega en Julià Mercadal des de fa tres anys.En Julià no és un home de negocis.
Es nota. En Julià, que ha estat, fins avui, propietari de l’amor de na Mari, és un home de camp. Se’l veu incòmode i fa passes amunt i avall per dins un despatx adjunt a la sala, amb la porta oberta. La crisi del sector agrònom l’ha deixat en fallida tècnica i ha hagut de vendre els pocs sentiments que li quedaven. En Simó, molt més tranquil i educat, li demana d’enfora “com va això?”.- I com ha d’anar!?- remuga en Julià.
Aquell pagès du les ungles ben plenes de terra. Li veuen a deu passes de distància. Potser ha hagut de vendre el tractor també i ara llaura amb les mas. Per descomptat, fa mala cara. Davall cada un dels seus dos ullets li pengen unes bossetes negres, símptoma inequívoc de nits de malson.Una dona major els fa passar dins el despatx de l’il•lustríssim senyor Coll, i en Simó Adrover es treu elegant de la camisa una ploma Montblanc. Cavil•la ell, mentre remena la tinta, que una vegada firmat el document notarial i presentat al registre de Manacor, haurà fet una inversió en recursos humans que haurà d’afrontar, a parts iguals, amb il•lusió i por.
Així com estan les coses, és sempre arriscat invertir en amor. No obstant, la signatura li suposarà també un canvi de rutina, i aquest empresari mallorquí sempre ha estat del parer que els canvis són bons. Que mentre et vas adaptant a ells, prorrogues una mica la mort.Al portal de la notaria, ja amb els documents signats, se sent alliberat i eufòric, i s’enreda uns minuts fent broma amb la directora embarassada del banc.
- Sí què es pot, Simó! Tu tota la vida pensant en el mateix! Clar que es pot fer…anant alerta... Home, no pots fer postures rares, però la postura del canet, per exemple, va bastant bé.- Ou, quina hora és, Cati?
- Les dotze menys deu.- Ostres, ara me sap greu, però me n’he d’anar escapat cap a Palma, que a les dotze tenc un curset.
- Ves, ves!En Simó s’asseu a un Audi negre i dona gas.
A set minuts pel migdia, ja vola peu post per l’Autovia de Llucmajor, a l’altura de Son Antem.De dotze a una té una conferència a la Cambra de Comerç. Una conferència que promou enguany la CAEB, i que està emmarcada dins un cicle formatiu per a empresaris. Un cicle que s’anomena “Aprendre a estimar de bell nou”.
Tot d’una que surt de la Cambra de Comerç, al carrer Estudi General, pega una correguda fins a Cort i agafa un taxi. No ha tengut temps per anar a cercar l’Audi al pàrking de la Catedral, perquè a la una i cinc s’ha de veure a General Riera amb una proveïdora de sexe esporàdic que nom Margalida Suau.L’estrés d’en Simó Adrover no és gratuït. Ell és un d’aquests innocents que creuen que hi ha temps abastament per viure quatre o cinc vides amb els 2.000 milions de batecs amb els que s’amortitza un cor. Sempre explica als seus clients que el truc que ell utilitza per viure més temps, és no deixar mai cap espai en blanc a l’agenda de butxaca que porta dins el maletí.
A l’agenda d’avui, no obstant, allà on posa “Margalida Suau”, no hi ha anotades transaccions carnals, com hi solia haver. Per a l’hora i mitja de la que disposen els dos empresaris, els objectius són ben clars: primer, dinar i, segon, pactar una indemnització per les promeses impagades que en Simó va fer a na Margalida durant el darrer trimestre de 2009.Deu minuts després de sentir dues campanades de l’església de Sant Jaume, aferrada al restaurant on dinen, arriben a un principi d’acord: en Simó reconeix que sí, que és un egoista fastigós, i ella li diu que durant aquest 2010 el denigrarà comptablement. El relegarà del compte 430 “Clients”, al 435 “Clients de dubtós comportament”.
Tot i sentir aquestes dures paraules, l’empresari de l’Audi es menja tranquil el seu banoffee. Com a bon economista que és, sap que totes les relacions client-proveidor es regulen per la llei del “poder de negociació”. Te la seguretat que el mercat li dona a ell totes les de guanyar, per molt que ella li digui “fill de puta” i “cabró”.En Simó no veurà afectada la seva compte de resultats amb la pèrdua d’aquesta proveïdora, en canvi ella tendrà una devaluació del rendiment amb la pèrdua d’aquest client. I és que, per a ella, en Simó era un client especial, en canvi, per a ell, na Margalida era, simplement, una proveïdora més.
- Demanem el compte?-proposa na Margalida, emprenyada.Sí, convé demanar-lo, abans que el cambrer li comenti a en Simó que avui de matí ha vist el seu Audi aparcat al Carrer Pecadors de Llucmajor.
Paga l’home amb una Visa Or i s’imagina el terror de trobar-se amb na Margalida dins el registre de Manacor, amb l’escriptura d’amor favorable a na Mari, signada a data d’avui per en Simó, davant notari.A les tres i quart surt un Audi negre del pàrking de la Catedral i puja per Antoni Maura direcció a les Rambles. S’atura en doble fila davant una gestoria del carrer Parellades i baixa del cotxe el nostre empresari, amb una carpeta transparent davall l’aixella.
- Rafel, te duc les factures oficials de totes les meves derrotes de l’any passat. A veure si recuperem, al manco, l’ IVA suportat.En Rafel de la gestoria li suggereix que no ho cobri tot de cop, que és millor demanar a hisenda que li vagin compensant amb futurs IVAs repercutits.
- Pensa, Simó, que si a partir d’ara te funciona el negoci amb na Mari, començaràs a ingressar factures de somriures, subjectes al 16%.- Bé, fe el que trobis, Rafelet! Me’n vaig, que ja me piten!
I així com surt pitant de la gestoria, es treu de dins la butxaca interior de l’americana una Blackberry per fer una telefonada.- Joan, me sents? Res, que som per Palma. Te va bé que quedem ara?
- Clar que sí, home. Passa pel meu despatx.En Joan, Martorell de llinatge, és enginyer industrial.
- Idò res Joan, que avui he comprat amor.- Amor? Què dius ara? Has comprat amor?? Així com estan les coses!! Ets ben valent tu!
- Sí, ja sé que és arriscat, però me pareixia una bona inversió.- Bé, bé, perfecte, endavant!
- Idò això, que m’hauries de fer un projecte de remodelació parcial de la personalitat, adaptat a la normativa local sobre activitats de parella.- D’acord. Cap problema. Només necessit que em diguis els centímetres quadrats de cor que destinaràs a l’activitat.
- Quaranta sis coma set.- Quaranta sis, aiximateix? ...Val, jo t’ho aniré preparant i te crid quan ho tengui.
En Simó surt d’allà i es remira l’agenda. A les cinc i mitja té una partida de pàdel, i a les vuit ha de veure na Mari, l’amor de la qual ha comprat.Na Mari viu a fora vila, a una caseta a mig camí entre Gràcia i el puig de Ses Bruixes. A un tros de terra heretat pel seu ex-marit, en Julià Mercadal.
Ella troba que la separació encara és massa fresca per quedar dins el poble amb un altre home. Per això segueixen quedant a un bar de S’arenal.En Simó l’espera assegut a un tamboret de la barra. Gaudeix d’un whisky amb gel i uns minuts de tranquil•litat que avui s’ha ben guanyat. Na Mari no arriba i ja són les vuit i quart. És estrany, perquè ella no sol fer tard. La telefona. Té el mòbil aturat. Per la porta entra, de sobte, una turista alemanya i surt la seva tranquil•litat.
- I ara què deu haver passat?En Simó comença a maquinar:
- Potser el seu ex-marit, en Julià Mercadal, ha sofert un atac de gelosia i a mort na Mari. Ha fet això que ara està tant de moda als telediaris: “ni per tu, ni per mi, ni per ningú altre”. Per això en Julià estava tan nerviós a la notaria. Tot quadra. I duia terra a les ungles! L’ha enterrada!Na Mari entra per la porta del bar quan ell ja s’imaginava al tanatori i als jutjats de lo penal. No fa bona cara. Té els ulls inflats d’haver plorat. Potser és aquesta la causa de que arribi a les vuit i vint. És viva, sí, però qualque cosa va malament. I no és l’IBEX 35.
- Què te passa amor meu?- No puc seguir amb això- diu ella.
- I ara?- No puc, Simó.- i esclata a plorar.
En Simó demana una botella d’aigua i un Jameson amb gel.- No m’estimes, Mari?
- Sí, però…- Però què? No m’estimes tant com t’estim jo.
- No sé…- És això, no?
I això és. La llei del mercat. El “poder de negociació”. L’empresari coneix bé aquesta conjuntura. És ben senzilla: ell l’estima i ella no.- Com recuper ara la inversió? Perquè putes he comprat amor, si l’amor no es compra? D’on trec ara els somriures per pagar l’hipoteca signada?
Són preguntes que en Simó s’afanya a respondre, dins el despatx del seu pis de Bahia Grande, calculadora en mà.- I el pitjor és que encara no havia signat cap assegurança per na Mari. Ho he perdut tot! Un altre negoci que me surt tort. Un altre any de pèrdues.
A la una de la nit encara fa comptes per dins el despatx i ni tan sols ha pensat a sopar. Obri la finestra per veure si deixarà de suar d’una puta vegada. Potser és hora de canviar de negoci, d’invertir, per exemple, en odi. Això d’anar tot el dia de cul per no guanyari res s’ha d’acabar.- Tornaré fer feina a jornal, i fora maldecaps!
A les dues i mitja, el pobre ja no hi veu de cap bolla. El cap li pega tombs per damunt el teclat de l’ordenador.Sense saber com i de manera estranya, l’estomac se li ha anat inflant d’aire provinent del Cap Blanc. Se’n dona compte d’aquesta feta quan es pega uns toquets amb els dits a la panxa i sent el renou d’un tambor. Tot d’una bota, espantat, amb la intenció de tancar la finestra, però va tan buit i lleuger d’ànima que s’ha d’aferrar a l’escriptori de roure per no sortir volant de ca seva. Després s’aferra a la paradora i a la porta del despatx, en el seu intent d’anar caminant fins a la cuina. Els peus se li desferren d’enterra i li costa tant fer les passes que fins i tot arriba a pensar que són les rajoles del menjador que van costa amunt. Enganxa una mà a una llàntia de peu que trabuca, i tot seguit es tira damunt el respatller del sofà per clavar les ungles a la funda. Arriba de mala manera a la cuina, agafa la maneta de la porta de la gelera, que s’obri i l’enlluerna. Cauen tres cerveses enterra i s’esmicolen. No hi ha res per menjar. Amb tantes feines que tenia avui no ha tengut temps per comprar.
Ha de trobar una solució ràpida a aquell embaràs d’aire. Si no troba la vàlvula, aviat explotarà. Agafa un ganivet del primer calaix i es forada l’abdomen d’una ganivetada. Després una altra. Tres, quatre, cinc, sis ganivetades… fins que es desperta, enlluernat pel sol, amb la “F” i la “E” del teclat de l’ordenador marcades a la cara.Així es desperta, un dia més, en Simó Adrover. Malament, desficiós i amb mal de panxa.
El primer que fa aquell matí, com sempre, es mirar el rellotge i la seva agenda del maletí. Avui tampoc té massa temps per mirar-se al mirall. És una llàstima, perquè s’hagués vist la paraula “FE” escrita a una galta. Tot en gros disposa de cinc minuts per arreglar-se i sortir del pis. A les nou participa a unes jornades al Col•legi d’Economistes de Palma. Unes jornades per oblidar el desencís.
« | Febrer 2010 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 |
8 | 9 | 10 | 11 | 12 | 13 | 14 |
15 | 16 | 17 | 18 | 19 | 20 | 21 |
22 | 23 | 24 | 25 | 26 | 27 | 28 |