Administrar

Fugee quan tot is killing me softly

rupurrup | 19 Novembre, 2009 12:16

Hi ha res més trist que voler fugir de les persones que mai fugirien de tu?

Na Maria té mil idees per a que en Joan se senti feliç i realitzat, però en Joan no té ni idea de com sentir-se d’aquesta manera al seu costat.

En Ramón ofereix, a bon preu, l’amor que na Lily tanmateix anirà a comprar a l’altre banda de món.

Na Xisca veu en Felip atabalat i li regala una dotzena de temps lliure per a sí mateix, temps que aprofita ell per conèixer al•lotes de recanvi abans d’amollar-li un “te deix”.

Na Salma puja al Porsche d’en Martí, que la porta vorera de mar per un preciós camí, a 230 per hora, direcció a un pis de luxe que acaba d’adquirir. Com li explica ella que en Martí no és la persona amb qui el vol compartir? Què el que vol ella és Fugee, perquè aquella relació materialista is killing her softly.

Na Cristina diu que tot té arreglo, que si el problema és el sexe, està disposada a fer realitat les surrealistes fantasies sexuals d’en José. El problema és que, realment, l’única fantasia d’en José és palpar les mames de la veinada del tercer.

I si el problema de na Rosa Maria és que s’avorreix perquè no té feina, en Carles trobarà una vacant per a ella dins la seva empresa. Així ella se sentirà encara més incòmode i culpable quan el deixi, per un altre, per sorpresa.

Na Mariela assegura, plorant: “de la manera que jo t’estim, Adrià, no t’estimarà mai ningú!”. Però n’Adrià pensa: “encara tenc temps per trobar-ne una altra millor que tu”.

- Me sap greu Tomeu.- diu na Chun Li- Durant aquests darrers mesos he visualitzat que no encaix dins el puzle que vares fer fer a partir d’aquella foto on surts tant feliç, ballant i riguent. He de forçar massa les voreres per a ser amiga dels teus amics i per caure bé a la teva gent. Tu i jo som tan diferents...

- No me diguis això, Chun Li! Per ventura puc canviar. Puc entrar jo dins el teu món! Què trobes? Podria venir a viure amb tu a Hong Kong? Podria llimar un poc els meus cornalons i encaixar dins el teu puzle. Podria convertir-me en el penis perfecte per al teu…

- Oooooouuuu! No, Tomeu, no és bo forçar les coses. Cadascú ha de fer el seu camí. Tu ets un 10 com a persona, no has de canviar gens. El problema soc jo, permí. O potser el que passa és que no som compatibles. O que no era el nostre moment. O...no sé... Encara me queden 4 o 5 tòpics més, si els vols sentir...

- No, deixa-ho fer. Aquests sis me basten.

Na Maria, en Ramón, na Xisca, en Martí, na Cristina, en Carles, na Mariela i en Tomeu, acaben de perdre una costelleta dins cada una de les seves caixes toràciques.

Queden els vuit trencats de cor i de closca, tots sols, dins el nou i desaprofitat pis de luxe d’en Martí. En Tomeu s’emprenya i destrossa el puzle amb la foto d’ell ballant i riguent amb na Chun Li. Diu que a partir d’ara abandona els puzles i que només jugarà al Trivial Pursuit.

- Ara que ho dius, podríem fer una partida!- proposa na Cristina.

En Martí lleva la pols a la seva versió del Trivial del 2006, un any que es va trobar bé amb ell mateix. Tots agafen una fitxa i la van omplint amb formatgets verds de noves feines; blaus, de viatges; roses, d’altres parelles; grocs, de festes, amics i rialles; taronges, d’esports; i marrons, de merda.

En Ramón té vocació de professor i s’ofereix per llegir les preguntes:

Verda per na Mariela: és aquesta realment la feina que volies fer de gran?

Blava per na Cristina: ho tens tot preparat pel teu pròxim viatge a Madagascar?

Rosa per en Carles: podem considerar la teva nova amiga, a la fi, parella de fet?

Groga per en Tomeu: qui putes te va dir que havies de venir disfressat de Majorette?

Taronja per en Martí: feim un tennis dissabte dematí?

Marró per na Xisca: per què plores?

Vuit persones han passat aviat del puzles al Trivial Pursuit, però en essència segueixen jugant al mateix: omplir el buit.

En Joan, na Lily, en Felip, na Salma, en José, na Rosa Maria, n’Adrià i na Chun Li són les peces del puzle o els formatgets roses que han fugit. Fan tots una cervesa al bar “Es Punt”. Na Rosa Maria li diu a en Felip:

- Estic cansada d’escapar cada pic que me trob estreta. M’està matant la filosofia moderna de “seguir el meu camí” i no conformar-me amb el que tenc. D’aquesta manera mai arribaré a ser feliç, Felip.

- Va, dona...

- És veritat! En Carles tenia redactat un gran projecte de felicitat per a mi. I jo que faig? Li don el permís de sexe a un que m’havia presentat una sol•licitud de dues pàgines per dur-me al llit.

- Jejeje...Tu i les teves metàfores!

- Soc una inconformista de merda, Felip! No només amb les meves parelles. Amb tot: amb mi mateixa, amb els meus amics, amb els meus pares...Mira, una altra metàfora: Els meus pares es desviuen per regalar-me una vida que ells no varen poder ni somiar. I jo que faig? La trec, temorosa, del paquet, desitjant que sigui una vida-regal de “El Corte Inglés”.

- Aquesta no l’he entesa.

- Sí! Una vida-regal de “El Corte Inglés”: una vida amb un tiquet per poder tornar-la, i per poder comprar, després, una vida pareguda amb els meus doblers.

- Jejeje. Va! no hi has de pensar més! No hi ha res de dolent en ser inconformista. Tu encara estàs cercant la vertadera Rosa Maria. La felicitat no és la destinació, és el camí. Viu el moment, gaudeix del present i de les petites coses del dia a dia. Un matí et despertaràs i ho veuràs tot ben clar. I encara tenc 4 o 5 tòpics més, si els vols sentir...

- No, deixa-ho fer. Aquests sis me basten.

“Fugir ara mateix o esperar que me fugin les ganes de fugir?” Aquesta és la pregunta que es fan els afortunats com jo, aquells que són privilegiats per poder fer-se aquesta pregunta cada matí.

I sí, sí que hi ha una cosa més trista que fugir de les persones que mai fugirien de tu: fugir de tu mateix. Tot i que sabem que la persona que fuig d’ella mateixa sempre torna.

«Anterior   1 2
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS