Administrar

Cròniques russes. 6 Enyorament en present

rupurrup | 05 Setembre, 2009 14:23

Qui som jo sense tu?

Avui tenc ganes d’enyorar un poc. Des de fa un parell de mesos me tenc prohibit enyorar una persona. No obstant, aquesta és una prohibició que per avorriment he anat ignorant sistemàticament. Ara he decidit començar a enyorar Sant Petersburg fins que trobi una altra font d’enyorament.

Enyoraré minúscules emocions que s’han filtrades, pels quatre foradets d’un botó, i han banyat el folre interior de la jaqueta anti-sentiments que per desgràcia vaig aficar dins la maleta vermella aquell sis d’agost.

Enyoraré una escena dins el Metro, entre les estacions de Tecnologicheski Institut i Gostini Dvor. Un home va treure un paper i un rotulador i va dibuixar a un nin i a una nina que seien davant ell, i després els hi va regalar aquella petita obra d’art, tot sense mirar en cap moment a la mare dels infants ni esperar cap gest d’agraiment. Ni en tot l’inmens i daurat museu de l’Hermitage he trobat una pintura que m’hagi emocionat tant.

O quan vaig regalar una capsa de bombons a na Svetlana i me va donar una besada a la galta que no me esperava. Me va fer botar un botó de la jaqueta negre anti-sentiments, però encara en quedaven quatre. Li vaig dir que li regalava els bombons per haver-me salvat la vida aquell diumenge amb gust de cranc, aquell vespre que me trobava tot sol a ca nostra, amb febre, i enyorava ma mare. La farmàcia més propera era a Kaunauputaskaya, així que li vaig dir mem si podia cridar a la meva “Domajasaica” (mare d’acollida) i demanar-li on amagava el “Paratzetamol”. Na Svetlana la va cridar i al cap d’una hora va venir la madona de la casa amb un termòmetre i un frenadol.

Enyoraré la nostra Juliana, que no és tan guapa ni tan alta com n’Olga Petrova, però és un encant de professora. M’encanta quan posa aquelles cares rares i aixeca la mirada com si dir “ai, el que he d’aguantar”, però se li escapa un somriure de nina petita. I m’encanta quan posa exemples, i en lloc de dir “bla bla bla”, canta “la la la la”, amb la “l” russa molt marcada.

Pentura també me posaré a enyorar una misèria qualque company de classe: en Tim, explicant amb el seu accentarro anglès, com és el seu dia a dia de surf i windsurf a Austràlia. O na Cristina, la italiana que sempre deia “alloooora” entre frase i frase.

Enyoraré totes les vegades que he enyorat els amics. Tots els horabaixes que he anat esquivant tacons i cames per Nevski Prospekt, i m’he mort de ganes de tenir en Palen devora per dir-li: “Palen, posa’t tranquil”. És molt frustrant, per exemple, passar per davant un gimnàs i veure una vintena de russes fent una classe de ball eròtic i no poder comentar-ho amb cap amic.

Això del ball eròtic me va passar ahir, quan anava a comprar dues entrades pel concert d’avui al Club Zal, una per jo i una per en Tim.

També enyoraré les coincidències que sempre estic esperant per ser feliç. Com quan devallava per Kamennoostrovski Prospekt i vaig veure el cartell d’aquest concert:

Dissabte dia 5 de Setembre (justament la meva darrera nit a Sant Petersburg), al Club Zal (a 5 minuts a peu de ca meva), concert de “Billy’s Band” (un grup que vaig veure fa 10 anys a un bar molt petit i underground de Berlin).

El cantant és un rus que també toca el contrabaix i diuen que té la veu d’en Tom Waits. Me va agradar el concert de Berlin, fins i tot vaig comprar un CD. L’únic CD rus que tenc. Mai m’hagués imaginat que eren famosos aquí.

Enyoraré na Tania i n’Alexandra, supòs que les que més. Amb elles he passat gran part del meu temps. Un dia vàrem anar a veure “Infamous Bastards” d’en Tarantino al “Kino Avrora”, i elles dues varen entendre els trossos en francés, jo els trossos en alemany, tots tres els trossos en italià, i cap dels tres els trossos en rus (la part que parlen en anglès està doblada al rus, les altres només subtitulades). D’aquesta manera, entre tots la varem entendre un 80%. Vàrem sortir satisfets, aiximateix.

Divendres passat, després de la “Vodka party” a l’escola, vàrem anar tots tres a l’Oxford, que encara que no ho cregueu és un bar de salsa. Allà mos esperava en Paul, un alemany vegetarià que menja molts de plàtans, estudia Bioquímica a Oxford i balla salsa (una altra coincidència). Na Tania va ballar amb ell quan ja anava un poc gata. Ell, que balla salsa perque va estar un any a Perú i no li degué quedar més remei que aprender-ne, no pareix que dugui la música llatina a la sang, però com a bon alemany no va desquadrar cap passa. A na Tania aquest ball tan ermètic l’estressava. Aviat se va desferrar de la camisa suada d’en Paul i se’n va anar darrera la barra per agafar unes servilletes i fer jocs malabars per la pista de ball. També enyoraré aquell vespre, i fins i tot a en Paul.

Me fa ràbia no haver enyorat totes aquestes coses des del primer dia. Jo volia enyorar coses més impressionants, nits encara més surreals, no aquestes petites anècdotes del dia a dia.

Diumenge quan arribi a Mallorca tiraré al fems aquesta jaqueta anti-sentiments, sortiré al balcó per escoltar la calor, i abans de dormir-me, cercaré a la constitució dels meus ossets una llei que me prohibeixi enyorar Sant Petersburg i tota la seva gent.

Una cançó de Billy's Band i me'n vaig al concert, que faig tard.

http://www.youtube.com/watch?v=-n-j8QhRtRk

«Anterior   1 2
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS