Administrar

Cròniques russes. 3 Els turmells reforçats de n’Olga Petrova

rupurrup | 17 Agost, 2009 20:14

N’Olga Petrova s’aixeca a les 6 amb la cançó “Praskovia” del grup moscovita “Umaturman”, dels germans Kristovski. La primera sensació que li regala aquell nou dimarts és de dolor a l’envoltori de la vertebra 4 començant d’abaix. Potser és hora de canviar aquest sofà on dorm, heretat fa 14 anys de la seva germana gran. Però amb quins rubiols?

Per poder aixecar-se amb el peu dret ha de llevar del terra un parell de pepes, un lleó i un porquet que canta “ I will survive”. Molt graciós el puta porc. Mou el capet i obri la boca al ritme de la música. Quan li varen regalar fa 10 nadals era encara més graciós. Ara la pila ja no té força per moure el cassette interior de na Gloria Gaynor i el porquet té la veu d’en Louis Armstrong i la boca se li engalaverna. Hauria de canviar la pila, també, un dia. Col•loca el lleó i les pepes al seu lloc damunt el sofà i posa el peu dret enterra, i després l’esquerre, que també li fa mal de les putes sabates.

Quan s’acota per arreplegar el porquet d’enterra, aprofita l’angle de visió per mirar el cel reflexat a la finestra del pis superior de la finca sovietica de davant. No té temps ni per acostar-se a la finestra per veure el temps que fa. En tota la vida no ha tengut mai temps per “badar”, que en rus vol dir aigua.

L’aigua de la dutxa és freda a l’estiu, putada freqüent a molts de blocs de pisos quadriculats de Sant Petersburg. I deu tenir tal concentració de nitrats que fa la mateixa pudor que l’aigua dels canals de la ciutat. La cortina del bany també és canviadora. Per no parlar de la rentadora, també dins el bany.

El wàter va apart, dins una habitacioneta d’un metre quadrat amb porta. Exactament dues rajoles i mitja de 40cm., tant de per ample com de per llarg. N’Olga s’ho té estudiat i per col•locar el seu tipasso de metre vuitanta de manera que el foradet de pixar li quedi en perpendicular a la tassa, ha de marcar bé la diagonal, posant el dit gros del peu esquerre a la cruïlla de dues rajoles que ella ja sap, i sostenir el seu pes amb una mà a la pared, per poder, amb l’altra, aguantar el paper de wàter. I després per torcar-se s’ha de girar posant la cara damunt la cisterna i el cul gairebé aferrat a la porta. Què si un dia tenen un convidat i decideix anar a l’excusat a n’aquell instant, es trobarà un bon panorama.

Sí, també estaria bé canviar el pany, per poder tancar en clau. No funciona des de que n’Olga va tenir la primera menstruació. Se va assustar tant que va pegar una cossa brutal a la porta, enviant el pany a la merda. N’Olga ara té 26 anys.

Sa mare li ha fet “blinis”, que realment són “crepes”. A molts paissos on he anat li posen un nom diferent i, per aquest fet, ja es pensen ser ells els que els han inventat. N’Olga pren un tè i menja una poma, i sa mare, de bon dematí, crida:

- Me cag en sa Putin! (què no sé com és en rus perquè encara no ho he estudiat). Duc una hora fent blinis per tu i ara et menges una poma!

- Mamà, deixa’m fer, ja saps que ara no en puc menjar, que he d’estar prima per anar a l’entrevista a les oficines centrals de “Smetruski” (el major venedor rus d’olis i grasses animals).

N’Olga ha anat posant excuses per no menjar des d’aquell any que va pegar la cossa a la porta del bany. Primer va ser per les classes de gimnàstica artística, després el ballet clàssic, el curs de teatre a la universitat,…i li ha anat bé fins ara. Només s’ha acubada de fam tres o quatre vegades.

Damunt l’escriptori de la seva habitació hi té un “botiquín”, que mira que en Maties m’ho va dir fa poc, joder, però no me’n record com es diu en mallorquí. A dins hi guarda tot un equip d’embanatges, cintes aillants, “tiritas” i “parxes”. Després d’embutir-se la mini-falda i la blusa blava, es posa un parell de “tiritas” als peus, a les zones on hi ha un contacte més violent entre la seva pell i el plàstic de les seves sabates de 12 cm de taló d’agulla, barates.

Els turmells li ballen. Tots els músculs de les cames estan estirats al límit de tensió recomanable i va esquivant els bassiots amb lleugers moviments de cintura. Entra al metro amb la mirada fixada a un punt de fuga, perduda. I quan surt, crea un triangle imaginari per tota l’andana, de russos que gairebé ni la miren, o potser dissimulen, i qualque mallorquí que admira la bellesa de les seves cames, però al mateix temps, com a bon mallorquí, passa una penada de que els turmells no li diguin basta i s’escampin trossets d’Olga per tota l’estació de Pushkinskaya.

Treballa entre setmana a un vaixell-restaurant-gimnàs de luxe, situat dins el riu Neva, devora la fortalesa d’en Pau i d’en Pere. Quan arriba li fan posar un vestidet vermell de marca italiana i una goteta de Givenchy a darrera cada orella, i la fan estar 8 hores dreta a la porta d’entrada, amb un somriure de gota a gota. De vegades qualque mafiós li toca el cul sortint de la sala de peses Vip i ella encara ha de fer com si li hagués fet gràcia. Aguanta i s’imagina que un dia serà com n’Uma Thurman de veres, no com els Estopa russos amb el nom de l'actriu que cada matí la desperten. I tendrà un vestit color cru, com el que té n’Uma a l’anunci de Givenchy que colapsa totes les mirades femenines de Sant Petersburg.

El mallorquí que passava pena pels turmells de n’Olga, a l’estació de Pushkinskaya, resulta que era jo, acabat d’aixecar 20 minuts abans, amb “Break on Through” dels Doors, d’un sofa-llit com el de n’Olga, amb una polsada. Me pos uns vaquers i una camiseta d’Sri Lanka i mir una estona per la finestra per veure si plou o fa sol. Plou. No m’he afeitat fa dues setmanes i m’es igual. He de comprar un paraigua, un dia. El meu excusat també té un metro quadrat (deu ser la mida russa estàndar) Fins ara només he estat capaç de trobar espai suficient per torcar-me el cul de dalt cap a baix. Quan ho he de fer de baix cap a dalt peg amb el cap a la porta i he de fregar massa els calçons pels baixos bruts de la tassa.

Na Lena m’ha preparat blinis també, amb “smetana”, que és com a creme-fraiche i aiximateix m’agrada. Però al final li dic que “Niet”, que me menj una poma perquè tenc diarrea.

Partesc cap a l’escola amb l’ipod connectat a les orelles i la mirada provisionalment perduda, fins que començ a connectar-la amb peus i ulls de russes.

Sempre pens, així com jo m’he inventat avui la vida de n’Olga Petrova, com s’inventaria ella la meva.

Per ventura així:

“En Miquel Mulet és un jove que viu a un pis de la Mediterrània, i que va fent proves per dur una vida estable. Quan s’estabilitza massa o es desestabilitza, viatge. Se’n va pel món per redescobrir que la resta d’humans estan igual o pitjor que ell, però mai s’acaba de convèncer, i sempre intenta posar-se en la pell de les persones que va coneguent. Vol aprendre, però s'embulla més i més a mesura que va entrant dins una pell i dins una altra.

Només apren de veritat quan es troba dins la seva pròpia pell, tot sol a un pis de Sant Petersburg, amb un poc de febre i malestar general, i pensa que estaria molt bé a ca seva, enrevoltat dels seus, però que no! que és a Russia per fer allò que ha vengut a fer. “Allò” que tampoc vos penseu que sàpiga ben bé qué és… Trobar-se a sí mateix? Naaa, massa comercial per un tio alternatiu com ell. Aprendre rus? “Alloooora….” diria, amb aquell accent particular, una italiana de la seva classe.

No saber exactament que putes en treurà de tot plegat li fa un poc de ràbia, però també l’emociona pensar que potser demà li podria passar qualque cosa interessant i nova, com, per exemple, conèixer-me a mi, n’Olga Petrova.”

De veritat que m’agradaria, però tanmateix no tenim futur tu i jo, Olga. Tu per poder entendre una persona com jo hauries d’haver viscut tota la vida amb un bany de 8 metres quadrats amb bidette, i després dedicar-te una temporada a passar canúcies i cercar banys d’un metre quadrat per paissos menys desenvolupats. I jo per entendre el teu sistema esforç-recompensa m’hauria d’embotifarronar aquelles sabates amb taco d’agulla, i passejar amb holgura per l’estació de Kaunaputeskaya, evitant la mirada de les 200 dones que, a diari, dessitjarien violar-me damunt l’andana. Quan vés a n’Uma Thurman als cartells de publicitat de Sadobaya Ulitza, hauria de pensar en el vestit que du i en els doblers que hauria de reunir per comprar-me un vestit així i una botelleta de Givenchy, i jo permí no en sabria. Jo quan ves n’Uma Thurman pensaria, per exemple, en qualque escena de Kill Bill.

Què putes! No sé perquè me romp el cap, si tanmateix amb les sabates de n’Olga Petrova no arribaria ni a l’estació de Justsukinoskaya. Només sortir de ca meva, m’esquinçaria un turmell i hauria trossets de Miquel Mulet escampats per tot el carrer de “Viusaputavidaicalla”.

-

Aquí teniu la cançó “Praskovia” d’Umaturman, "els Estopa russos". I més avall, la foto del cartell de Givenchy

http://www.youtube.com/watch?v=imV7jml81yY

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS