Administrar

Cròniques Russes. 1 Somriure no costa ni un rubiol

rupurrup | 08 Agost, 2009 18:15

-

Ja he passat les primeres 24 hores a Sant Petersburg.

Podria haver dit “ja he passat un dia a Sant Petersburg”, però a la retina hi tenc un lletreret que posa “24 hores” i què he vist escrit a moltes botiguetes durant les darreres 24 hores. Botigues que obrin les 24 hores. Escrit en rus, clar, que es diu “24 xasá” i es llegeix amb “i”: “vint-i-quatre xisà”.

Mira, ja heu aprés una paraula en rus: “xas” (hora). La meva primera “xas” a Russia va ser rara. Just baixar de l’avió, me’n vaig dur el primer mini-xas-co, quan la persona que me va venir a cercar a l’airoport no era rossa, sinó ros.

No. Perdoneu. No vull discriminar per raons de sexe. Ja basta bé el que discriminaré avui per raons de cultura. La questió és que arrib a l’airoport de Polkova 2 amb la meva maleta vermella, a joc amb les Camper que vaig comprar a Barcelona, i veig d’enfora un jove amb un lletreret de “Liden & Denz” (l’escola d’idiomes que m’organitza el curs, la familia d’acollida i el trasllat des de l’airoport). M’espera dret devora la porta de sortida. Te la fisionomia i la roba d’un jove que si visqués a Mallorca, no sé perquè, seria fan del Festival Parc. Me dona la mà simplement per complir, supòs, qualque norma escrita de l’empresa, però no fa cap somriure i, si mal no record, no me diu ni el seu nom ni hola. Jo estic relativament tranquil. Ja havia experimentat aquesta “alegria” a Moscú, i fa poc vaig llegir per internet que a Russia no existeix el somriure de cortesia. Que els russos només somriuen en la intimitat.

Com que ja ho sabia, vaig pensar: “que te penses que pensaré que estàs emprenyat?”. Idò no! Ara, no vaig disparar paraula en tot el trajecte. I ell també ben alerta. I milor perquè tampoc vos penseu que en puc disparar massa en aquesta puta llengua tan complicada. Quan vàrem sortir de l’airoport, un grupet de senyores majors travessava el carrer amb les seves maletes i una d’elles mos va fer senyes com si dir: “atura’t i deixa’m passar, que no veus que soc vella?” i el ros va pitar i va accelerar i gairebé s’endú la vella per davant. Pentura aquell ros estava emprenyat de veres i jo aquí criticant…

Nosaltres per aquelles terres d’allà baix, on sou ara passant calor, hem aprés o ens han ensenyat que un somriure ajuda a fer els contactes interpersonals més fàcils. Ells han aprés que no fa falta. A nosaltres si no mos fan un somriure, i sobretot si no mos ho tornen quan el feim nosaltres, tendim a pensar que aquella persona està malhumorada i que val més no donar-li massa conversa, no fos cosa mos passés com a aquell home de l’acudit. L’home que feia autostop i va pujar al carro d’un desconegut no gaire simpàtic, i no gosava parlar. No volia parlar de futbol per si un cas un era del Madrid i l’altre del Barça. Tampoc volia parlar de política per si un era de dretes i l’altre d’esquerres, no volia parlar de res que pogués crear un conflicte i que el xofer del carro el tragués defora. Al cap d'una hora, quan l'autostopista ja havia arribat a un nivell de incomoditat insuperable, va dir “idòi si” i l’amo del carro va dir: “idoi no, baixa!”. Imagina’t si jo li dic al rus ros del festival parc “idoi sí”, i ell me diu “idoi niet!”, i me deixa tirat en bon primer dia per la ciutat de les nits blanques.

En canvi, la meva amiga Ksenia de Moscú és l’al•lota amb la freqüencia somriures/minut més alta que he conegut mai, però clar, l’he coneguda a Espanya. Quan vaig estar a Moscú amb ella només en va fer un o dos per dia, de somriures, i dins ca seva. Ella ha aprés que somriguent aconsegueixes moltes coses per devers la Mediterrània. No obstant, aquí devora l’Oceà Glacial Àrtic, si somrius pel carrer pel simple fet de somriure se pensen que estàs bollat.

Jo avui he agafat el metro, per exemple, i me volia començar a adaptar al pais: així que he posat cara d’emprenyat. Ha funcionat. Tot d’una s’han pensat que era rus. I això que duia la càmara de fotos i una camiseta negre que posa “Permanent tourist” amb lletres vermelles. Una dona s’ha assegut devora jo i m’ha dit no sé què en aquest idioma eslau. Jo li he fet un somriure (sense voler) i he contestat: “ià gavarit xut-xut pa ruski”, que vol dir “xerr dues paraules en rus i va que xuta”. Ella m’ha dit una frase amb una paraula que me sonava (“utxit”), i ara a ca nostra l’he cercada al diccionari i significa estudiar o aprendre.

La dona que m’ha venut el bitllet de metro era simpàtica també. Cagonsasevaputanima! Jo feia mitja hora que intentava esbrinar els preus del metro d’un cartell amb un milió de lletres rares, i a la fi he arribat a la conclusió de que valia 20 rublos un viatge. Li pos dos billets de 10 rubiols a la safata platejada de davall la finestreta i la malcarada me fa un gest amb la mà dient: “acosta’m aquests billets un poc que no arrib i no me vull moure”. Els hi acost i me torna una moneda. Una moneda!? He flipat. Dic, joder, no valia 20 rubiols el viatge de metro? perquè putes me torna canvi? I perquè no me dona el tiquet?

Una dona que tenia darrera, a la coa, ja m’empentajava per passar davant, i jo encara amb cara de faristol, pensant on era el meu bitllet de metro i perquè putes la simpaticona me tornava canvi. He fet talment la cara que va fer en Maties al Camp Nou, quan aquella tia borda li va dir “me entiendes?” i li va tirar enterra la Coca-Cola. He mirat la moneda i ha resultat que no era una moneda russa de rubiols. Duia una “M” ben grossa. He cavil•lat aviat, amb tota la sang acumulada al cap, i he arribat a la conclusió de què allò devia ser una espècie de fitxa que s’utilitza per passar les portes metàl•liques que baixen cap a les andanes. I eco le cuà!

Això ha passat a l’estació de Baltiyskaya, la més propera a ca meva. Na Lena, la madona de la meva casa d’acollida, m’ha recomenat avui dematí, mentre jo berenava, que anés a Nevsky Prospekt, que és el centre pur de Sant Petersburg. És una avinguda ben ample i recta i avui era plena de sol i de dones curtes de roba.

Havia de fer transbordament a “Teknologichesky Institut”. Era la primera aturada. Una sort, perquè imagina’t que és la quarta o cinquena i tu estàs despistat, i arriba el tren a “Teknologichesky Institut” i no saps exactament si és l’aturada que toca i has de desxifrar lletra per lletra el nom de l’estació, abans de que es tanquin les portes del vagó. Au venga, corr, desxifra tu ”Teknologichesky Institut” en alfabet cirílic, què és així com únicament està escrit a aquella pared de marbre. Quan has substituit la “X” russa per la “J” espanyola, quan has pensat que la “H” seva es la nostra “N”, que la “C” és la “S”, etc. Dius, ostia! Era “Teknologichesky Institut”!! Era allà on havia de baixar!! I quan dius això les portes fa estona que s’han tancat i pentura ets 10 kilòmetres lluny, a “kaunaputaskaya”.

Tot el matí m’he passejat per una dotzena de carrers i places xules amb noms molt complicats, però molt bé tot, molt simetriquet, molt correcte. No veus cap finestra ni cap porta que diguis: “ no, i aquesta va més baixa que la de devora!”. Només a les esglèsies els hi va fugir un poc el capet de tant de mesclar Déu amb vodka. Allà varen fer les torres un poc modernistes, una de cada color i de diferents altures.

A migdia he entrat a un parc on hi havia moltes Kournikovas prenent el sol en tanga i he posat cara d’emprenyat per veure si me confondrien amb un rus i lligaria un poc. Com que no funcionava, he tornat agafar metro cap a ca nostra, i pel cami pensava que havia d’escriure això de “kaunaputaskaya”. Me pegaven les rialles mentre travessava el pont de Krasnooktiabrsk… Bé, un pont. Els santpeterburguesos devien pensar que me falta una brusca. Però no me’n falta cap i aquí son les 21:30 i encara fa un bon sol.

Demà he de matar d’una vegada en Devien Pensar i començar a riure.

Que he vengut a Sant Petersburg per això. I per allò altre.

«Anterior   1 2 3 4 5
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS