Administrar

La llegenda d’en Fry Juníper Serra. Episodi 5. Sacramento (Part II)

rupurrup | 14 Juliol, 2009 16:18

Un senyor ben mudat, amb ulleres, fa quaranta anys que és dret a l’ombra d’un arbre, devora un cotxe de policia de Londres, contemplant una escena mítica. Va quedar retratat i probablement immortalitzat aquell 8 d’agost de 1969, quan caminava com cada matí per Abbey Road, de camí al seu lloc de feina, a una fàbrica de miralls. Acabava de passar per davant el Volkswagen escarabat matrícula LMW 28IF que sempre estava allà aparcat, quan, espontàniament, uns altres quatre escarabats peluts sortiren dels estudis musicals per fer-se una foto; tots quatre junts travessant un davant l’altre pel pas de vianants. En Paul McCartney anava tercer i descalç, i duia un xigarret a la mà dreta, tot perquè les fans es fixessin un poc més en ell i no idolatressin tant en Lennon, que anava davant i portava una cabellera taronja perfecta, penjada d’un frac blanc immaculat.

Més enllà dels quatre Beatles, ja sortint defora de la portada del disc, hi havia un hippie nuu fermat al llit i una al•lota nua contorsionant la columna i el cul damunt la cintura d’ell, com si fos una cobra africana ballant dins un cistell. Eren na Kota i en Fry. Ella tenia els ulls tancats i girava també el coll en cercles, fent voltar la seva única i llarga rasta, que de tant en tant copejava la cara del mallorquí gat. En Fry pensava que na Kota s’aproximava al nirvana, però els cops amb la rasta eren completament intencionats. L’anglès mudat de la portada del disc, el de la fàbrica de miralls, no es perdia ni un detall.

Pobre anglès! Quaranta anys tancat dins la portada d’un vinil, i per més inri, els darrers vint-i-sis, encasellat dins un armari ple de discs, entre el plàtan de Velvet Underground i el “Forever Changes” de Love. Sort que na Kota feia dos dies que havia manllevat el famós àlbum a son pare. Havia tret el disc per guardar-lo dins un calaix i havia penjat la funda buida, amb la portada ben visible, a la paret de la seva habitació de Redondo Beach. Sempre li havien agradat dues cançons de l’Abbey Road: “Come Together” i “Something”.

No vos podeu imaginar com havia reviscolat el pobre anglès d’ençà que penjava de la paret de l’habitació de na Kota. Se li obria una nova panoràmica i tot el que passava més enllà del pas de vianants, darrera els quatre Beatles, ho trobava interessant. Fins i tot quan na Kota partia cap al bar a treballar, ell s’entretenia fent inventari dels objectes de la seva habitació desordenada. El desordre era tan gran que es passava hores contant.

- Avui falta el ninot amb la bandereta de Canadà. On deu haver anat a parar?- pensava l'anglès des de dins la portada penjada.

Per això, després de tants anys tancat dins l’armari, aquella funció sexual entre en Fry i na Kota era per a l’anglès com un regal del cel. Si la física fotogràfica li hagués permès caminar, hagués corregut cap al primer pla, passant entre en John Lennon i en Ringo Starr i hagués fet cara de psicòpata desesperat ben davant la càmera, clavant els ulls als dos cossets entusiasmats, copant tota la portada. Hagués transformat, en un instant, el disc dels Beatles en el disc debut de King Crimson.

Però aviat passà de l’excitació als nervis, pensant que havia perdut 40 anys dins aquella foto, mentre la resta de gent havia anat fent i desfent, coneixent altra gent i desconeixent-se posteriorment, i que mai podria moure’s de devora aquell cotxe antic de policia. O pentura el que li passava és que estava gelós perquè s’estava enamorant de na Kota. Va haver d’alçar la mirada un poc més enfora, per perdre de vista l’al•lota, que seguia botant damunt un Fry fermat, i va enfocar l’escriptori caòtic on sobrevivia un petit ordenador portàtil, orfe de mouse. A la pantalla del portàtil encara es reproduïa el vídeo de Youtube que na Kota havia mostrat uns minuts abans a en Fry: un tall del famós debat que tengueren en Michel Foucault i en Noam Chomsky a un programa holandès de 1971, dins el marc del “International Philosophers Project” del Institut Tecnològic d’Eindhoven.

Un poc abans d’aquell acte sexual, ella s’havia encaparrat en explicar a en Fry d’on venia la seva teoria de l’Anarco-Sindicalisme, de la qual ja havien parlat pel camí del bar al pis.

- Escolta Fry això que diu en Chomsky. Diu que el que ens defineix per natura com a éssers humans és el treball creatiu o la investigació creativa. Sí això és cert, que jo ho crec fermament, la societat hauria de funcionar de manera que cada individu pogués desenvolupar aquesta creativitat lliurement, sense cap tipus de repressió per part d’organismes externs com l’estat, el govern, la policia, etc. En Chomsky proposa un sistema d’associació lliure i descentralitzat on els individus no seriem simples peces dins un engranatge, com som ara, sinó que seriem lliures per crear el nostre món partint de cero, sense reductes històrics.

En Juníper no entenia ni una de cada deu elucubracions d’aquell Chomsky que encara li sonava a nom de pianista. Aquells minuts els aprofità per fixar-se en les ulleres que portava el lingüista, que eren les mateixes que du son pare de na Claire de Heroes. Li queia millor l’altre contertulià, el cap pelat francès que, segons na Kota, havia estat a punt d’anar a l’entrevista amb una perruca vermella extravagant, i que, a més, havia acordat, amb el director del programa, cobrar la seva col•laboració en espècie. Una pedra de haxís era concretament el preu.

A mitjan debat, la fortor d’en Fry ja no aguantava més el perfum de canyella i la proximitat del pit d’ella i va demanar on era el seu llit o sofà per anar “ja!” a dormir. Ella el va mirar abismalment als ulls i li va dir: aquesta nit dormiràs aquí amb mi.

En Fry tornà aturar les pupil•les com aquella vegada al soterrani de San Diego, però aquesta vegada pensà amb na Lucy i en Tim i analitzà durant un segon les possibilitats de morir si acabava al llit amb na Kota. I quan dic un segon, és un segon de rellotge. L’espurna sexual es va encendre ipso facto i tot d’una va flamejar l’alcohol que circulava dins l’al•lot de Petra, devastant per complet la seva reconeguda por a la mort. Ella va desconnectar el cable USB del mouse i li passà per darrera el coll, apropant amb violència la boca del jove al pírcing de la seva llengua. Tenia pràctica amb aquell cable USB i tot d’una el va tenir dominat. Després de besar-se, es despullaren, i ella el fermà amb el cable a la capçalera del llit i es contorsionà damunt ell, com ja heu llegit. I si voleu més informació de la còpula, compreu l’Abbey Road dels Beatles i li demaneu els detalls més íntims i morbosos a aquell anglès d’ulleres que surt a la portada, dret a la dreta, devora el cotxe de policia, a l’ombra d’un arbre.

Quan l’anglès de la portada acabi de contar-vos que en Juníper cridava de plaer i de mal, i que ella, com més anava, més fort li pegava amb la rasta a la cara, vos contarà que aquells dos hippies es dormiren i es despertaren el matí següent. Que era divendres, per cert. Que na Kota es va aixecar i va connectar el mouse i l’Skype i quedà amb els seus amics per partir tots junts cap a Sacramento.

- A les 2 davant l’Indico Bar. No arribeu tard!- cridà ella pel micròfon que duia incorporat el portàtil.

A les dues i vint eren tots a la terrasseta del bar, fent cerveses. La caravana dels amics de la cambrera que s’havia barrinat en Fry va resultar ser un aparell vell i desgovernat des dels anys 80. A fucking mess, talment l’habitació de na Kota amb rodes. El conductor era un grasset amb una camiseta negra i suada de Motorhead que no s’havia dutxat feia dues setmanes bones. Els altres dos amics formaven una parella bastant normal. Només ell tenia dues coses rares: el nom, Prince Blanket, com el darrer fill del desaparegut Michael Jackson, i una gorreta de baseball de color rosa. Ella, Mandy, era una joveneta que es veia que s’havia enamorat d’en Prince Blanket i com que estava de vacances del college, anava darrera darrera ell, anés on anés, tant si anava a Sacramento com si anava al Sziget Festival de Budapest.

Na Kota se va aixecar de la cadira, els va esperonar dient “let’s go” i, sense demanar permís, s’assegué de copilot a la furgoneta d’en Fry. Estava molt contenta dins la van, il•lusionada amb el cap de setmana de lluita i de festa que estaven a punt de passar. En Juníper s’havia aixecat ressacós, però content aiximateix, i només es queixava de tenir un poc de mal als canells. No obstant se li havia esbucat la cara de content damunt una taula del bar quan havia vist arribar la caravana desastrosa del grasset brutet de Motorhead. A partir del moment que va veure aquell fucking mess es va començar a sentir utilitzat per na Kota. Es va sentir fermat, no de mans com el vespre, sinó de peus i de cap. L’havia tornat enganar una dona californiana i, una altra vegada, l’engany implicava la Volkswagen. No estava acostumat a que les dones donessin la primera passa, i menys encara que el volguessin violar, com gairebé era el cas des de que havia arribat a Califòrnia. Això li provocava inseguretat. Es tornava demanar per enèsima vegada si na Lucy havia fet “nyic nyic” amb ell perquè realment en tenia ganes o si simplement ho havia fet per desfer-se d’ell i de la Volkswagen. I na Kota? li havia fet aquell numeret pseudo-sàdic-sexual perquè ell li agradava? o per passar una mica de gust i anar a Sacramento dins aquella furgoneta tan guapa i còmode, i així lliurar-se de compartir soll-caravana amb el grasset fastigós i la parella enamorada? Al final va contestar totes aquestes preguntes amb un “basta!” en veu alta. I na Kota va demanar “what?” i ell va respondre “nothing”.

Passant per Santa Clarita, na Kota li contava a en Fry que un amic seu havia estat a la batalla de Seattle del 99 i havia conegut a una al•lota ecologista que posteriorment es faria famosa per dur un cartell que resava: “Tortugues i camioners units a la fi”. Li explicava a en Fry que a Seattle s’ajuntaren ecologistes i sindicalistes, i per aquest motiu es guanyà la primera batalla contra els poders fàctics. I que ara la seva missió personal era trobar-se sempre en el lloc correcte, on el futur del món es decideix, i poder participar del canvi.

En Fry ja gairebé ni l’escoltava. Na Kota li començava a trabucar del carro. Si a la nit li agradava un quart, ara ,entre que la veia interessada per la comoditat de la van, que a ell no li interessava ni un 25% de les històries que ella contava, i que ella no escoltava ni un 5% del que en Fry xampurrejava, pràcticament ja només li agradava una sisena part dins l’escala de na Sara. Na Sara, per si no ho recordeu, era aquella al•lota hispana del bus a San Diego, la que treballava a una empresa de localitzacions de cinema, i que al mallorquí al final li mig agradava.

Al cap de set hores de rollasso anti-globalització o “altermundista”, que era així com na Kota anomenava aquest moviment social, arribaren a un parc de Sacramento estibat de tendes d’acampada i autocaravanes. Abans de baixar de la van, la hippie unirasta es posà les sandàlies i encara trobà temps per repetir:

- “Anti” no és correcte, Fry. Nosaltres no anem en contra de ningú en particular ni en contra d’un món global. El nostre lema és que un altre món és possible, sigui global o no.

En Juníper era més de la corrent “tanmateixista” del Raiguer. Li hagués explicat la seva filosofia a na Kota si ho hagués sabut traduir a l’anglès o si ella li hagués agradat un poc més. Potser “whateverist” seria el terme més semblant, però “whatever” no és ni de bon tros el mateix que “tanmateix”. I com es deu dir en anglès: “ja en pots pegar de bots, què és ben per demés”?

El jove petrer era dels que creuen que la raça humana és un virus que acabarà destruint el planeta, que tanmateix és per demés, que l’ésser humà potser sí que és creatiu, com deia na Kota i el pianista, però essencialment és, sobretot, destructiu i consumista. Bé, tampoc vos penseu que s’hagués jugat les rastes defensant la certesa de la seva pròpia teoria... Si una cosa tenia clara en Fry, és que odiava a mort la certesa, perquè aquesta és sospitosa de dogmatisme i ell era al•lèrgic al dogma. Una al•lèrgia que anomenen tolerància.

El que sí que era ben cert és que dins aquell parc de Sacramento no s’hi havien instal•lat pensaments molt més forts que el d’en Fry, ni molt més divergents. La gran majoria de gent que era a la ciutat amfitriona de la reunió del G-8 hi era perquè en tenia ganes, bàsicament. L’envoltori ideològic era només un justificant per confirmar, a posteriori, que haurà valgut la pena ser-hi, però no provenia directament d’idees molt meditades sobre el que s’hauria de fer per solucionar els problemes socioeconòmics de la Terra. És que s’han d’arreglar tantes coses que un se n’afluixa de meditar. Buah! Aquells joves eren a Sacramento per cridar que estan emprenyats, perquè el món se’n va a la merda i ningú fa res al respecte. Cridar. Punt. I ja està.

Després d’aparcar dins el parc, una al•lota rosseta amb un mocador vermell que li tapava mitja melena se va acostar per veure la pintura mural de la furgoneta d’en Fry, i tot d’una varen entaular una conversa sobre filosofia contemporània. En Fry li va dir que havia arribat a Sacramento un poc arrossegat i fermat per aquella al•lota que era a la caravana de veïnat i que el mallorquí assenyalava amb un dit: na Kota. Li va dir que na Kota sí, però que ell particularment no tenia massa bagatge ideològic “altermundial”, ni massa bagatge ideològic en general, i que ni tan sols coneixia en Chomsky. I l’al•lota del mocador va intervenir:

- No passis pena. Et penses que tota aquesta gent del parc llegeix en Chomsky? Les preguntes que ens fem els joves d’avui en dia ja fa molt temps que han deixat de ser transcendentals. “D’on venim?” i “cap on anem?” s’han substituït per “com m’ho he passat?” i “que he guanyat?”. La voluntat ja no ens ve de l’ànima, com els hi venia als nostres padrins i avantpassats. A nosaltres la voluntat ens ve dels instints. La gran majoria no morirem mai per cap ideal ni per cap pàtria. No perseguim cap idea pura o veritat, ni seguim el camí de cap Buda. Per això ens sentim malmenats com a titelles, arrossegats per l’ambient i les circumstàncies, insignificants dins un planeta massa gran i massa complicat.

- Arrossegats per l’ambient i per algunes persones- digué en Fry assenyalant i culpant una altra vegada na Kota, amb un moviment light de cap.

L’al•lota va fer un somriure i seguí parlant.

- Sentir-se fermat i arrossegat és bo de vegades. Sol provocar ruptures i canvis. Canvis necessaris. Jo el que pens és que sempre, per molt fermats que ens trobem, tenim un petit marge de maniobra.

- Sí, jo puc partir en voler, per exemple.- va dir en Juníper tocant-se la barba de vuit dies.

- Exacte. No obstant, deixa’m dir-te una cosa: el fet que siguis a Sacramento aquest cap de setmana és al•lucinant (amazing, literalment), i ara mateix no hi ha lloc millor en el món per trobar-se. Si el destí o aquesta morena dels cabells curts i la rasta t’han duit fins aquí és per un motiu determinat. Ja veuràs com demà deixem de sentir-nos tan arrossegats i insignificants, quan comencem a treure les pancartes i a caminar per la ciutat. I una altra cosa te vaig a dir: tu no creus en el destí? Que passa si hi ha hagut una conjuració universal perquè siguis ara mateix dins aquest parc? Potser ets tu el messies que ens ha de salvar de l’apocalipsi final! Jajaja!

- Sí, clar.

- Bé, take it easy. Si no pots salvar a tota la humanitat és igual.-afegí ella riguent- Tu pensa en positiu: carpe diem, què la vida és curta! Has vengut a Sacramento i m’has conegut a mi, i si no hagués estat així no tendries un regal molt especial que ara mateix vaig a cercar a la caravana del meu germà.

Aquella nina del mocador vermell va partir tota xalesta cap a una caravana vella pintada a quadres. Duia uns calçonets estrets i curts com a de tennis, que amagaven un bon culet, culminació d’unes cames blanques. Fins i tot en Fry, que no es fixava massa en el físic, va pensar: “uep!”

Aquella conversa filosòfica i aquell culet el varen animar un poquet i el varen desembafar de na Kota, la qual ja ensumava que en Fry s’havia saturat d’ella i del seu rosari altermundial. Ara ella s’estimava més parlar amb el grasset brutet i la parella Mandy-Prince Blanket a la caravana del costat.

Mirant l’esplanada de tendes d’acampada i autocaravanes, en Juníper pensà que seria bona idea agafar-se de la mà amb altres camarades que, com ell, s’arrossegaven de genolls pel verdet del pensament feble. Per un instant va deixar de sentir-se tan desubicat i insignificant, i encara s’hi sentiria menys quan la rosseta del mocador vermell li entregués el seu regal, una colorista insígnia de la pau.

- Aquesta insígnia et portarà sort... Quin és el teu nom?

- Fry, i el teu?

- El meu nom és Dianne. Aquesta insígnia et portarà sort, Fry.

L’insígnia de la pau era una petita obra d’art de la grossària d’un platet de cacauets de bar, feta a mà amb cables elèctrics vermells i verds, utilitzant la tècnica de les polseres que es feien fa vint anys als patis de les escoles. A Mallorca crec que es feien amb cables de telèfon, si no vaig errat. A en Fry li va encantar el detall:

- Oh, thank you very much, Dianne!! You are a good person.

El jove de Petra va treure de la van un tros de corda que li havia sobrat de quan havia arreglat el para-xocs, just devora el penya-segat, i va fer un nuu a la part de dalt d’aquell símbol de la pau, convertint-lo en un collar amb penjaroll gegant.

Na Dianne li va retirar les rastes per a que ell es pogués fermar el collar hippie per darrera el coll. Ella era observadora i va observar, en el clatell d’ell, una petita vermellura que li havia fet na Kota amb el cable del mouse. No li va demanar com s’ho havia fet perquè no era tan curiosa, però li va demanar:

- Vens a sopar amb mi i amb el meu germà? Tenim ribs and sausages i una barbacoa espectacular.

En Juníper es va recollir les rastes amb l’elàstic taronja del dolorit canell i va escapar-se d’aquell redol per anar a sopar amb ells. A la caravana ruïnosa del costat, na Kota feia pessigolles al grasset de la camiseta de Motorhead, que de cada vegada suava més. La taca de suor de l’axil•la ja li arribava a la guixa. Na Kota es va girar un moment i va veure per una finestreta que en Fry caminava amb una mà damunt l’espatlla d’aquella al•lota blanca i prima del mocador vermell, i va trobar que tampoc era tan guapa, joder. Va sentir que l’abandonaven i que l’aglapia el rancor remenant d’una antiga relació amb un tal David Bennatar.

En David s’havia cansat d’ella al cap de dos anys, exactament un any i 364 dies més del que havia aguantat en Fry. Però el covard d’en Bennatar no va tenir collons de dir-li a la cara que s’havia cansat d’ella, fins que una nit de maig na Kota el va trobar fent una cosa repugnant amb una mala puta dins un pub. Una cosa, perquè vos faceu a la idea, molt més repugnant que passar-se el glaçó d’un cubata de boca a boca. Només aleshores va ser quan en David li va dir a na Kota “jo t’estim i tal, però no sé que em passa. Ja et vaig dir que soc molt inestable. No sent el mateix, estic cansat”, i na Kota li va dir a en David “tu el que ets és un fill de puta desgraciat”.

I així fou con na Kota es distancià d’en David i ara d’en Fry, el qual seguia caminant cap a la caravana de na Dianne. La cambrera de Redondo Beach no entenia perquè els homes es cansaven d’ella, si ella era una al•lota ben culta, intel•ligent i interessant. Ningú s’havia atrevit mai a dir-li que el que li passava és que no sabia escoltar.

En Fry Juníper va fer les 3 de la nit parlant i cantant amb na Dianne i amb el seu germà, en Paul. Begueren sangria feta de suc de taronja del Tesco, mesclat amb vi i whisky, i dos licors estranys, un de cirera i un d’alvocat, que en Paul havia robat al càmping de Borrego Springs.

Na Dianne era fan de na Joanna Newsom, una cantautora psych folk de Nevada. Havia imprès la lletra d’“Emily” i havia adaptat els acords per a la guitarra, perquè una arpa enorme com la de na Joanna no hi cabia de cap manera dins la caravana. Asseguda a una cadira plegable de defora, davall el tendal, na Dianne cantava i tocava la guitarra i en Paul tocava a ritme una capsa de porexpan que abans havia utilitzat per guardar la carn.

Na Dianne sens dubte era una nina especial. Dels quatre elements, no era ni vent que bufa cap allà on vol, com na Lucy, ni foc que et crema la pell sense arribar al cor, com na Kota. Ella era aigua de font que baixa tranquil•lament per un rierol i et banya els peus bofegats de caminar pel sol. T’eixuga la set matinera de ressaca de ciutat i et refresca l’estat d’ànim amb el somriure de la innocència. Aigua de rierol petit, però amb força, que no s’atura davant qualsevol que li fiqui una pota. Així era na Dianne, una nina amb una mirada tan cristal•lina i neta que un ja intuïa que no deixaria de córrer fins trobar la mar del seu home.

I precisament córrer l’ànima va ser el que va fer na Dianne el matí següent, quan era al carrer Q de Sacramento (allà els carrers van per números i lletres) i va veure tres policies sortint de darrera un cantó ocupat per un Mcdonald’s amb els vidres trencats.

- Corr Fry! No et perdis, agafa’m de la mà.

I en Fry corria com un indiot escaldat, i la insígnia de la pau que ella li havia regalat li copejava la boca de l’estómac i li rebotava al nas. Varen passar per davant uns càmeres de la CNN i en Fry va resar perquè sa mare no el ves córrer amb les avarques, al Telediari, i passés una penada de mil dimonis.

Eren ben enmig del Downtown de Sacramento i voltaren per 15th Street cap al Convention Centre. En veure l’State Capitol Park a l’esquerra, s’hi ficaren a dins i descansaren un minut estirats a la gespa, encara agafats de la mà. Ja havien passat dos controls de policia i només els hi quedava la darrera correguda fins el centre de convencions, d’on era previst que sortissin els representants del G-8, a la una en punt.

- Serà complicat guanyar l’aposta- va dir en Fry després d’alenar, amollant la mà de na Dianne per torcar-se la suor amb la camiseta de "Quintos de Petra del 89" que duia posada.

- Crec que havies begut massa sangria quan vares acceptar el repte.

- Buf, sí! La meva suor fa la mateixa pudor que la sangria inventada d’ahir vespre.

Què devien haver apostat en Fry i na Dianne? Per ventura no ho sabrem fins a l’episodi final.

A les 12:55 varen arribar al Convention Centre. A defora, darrera les barreres i el cordó policial, hi havia unes mil persones, la majoria demòcrates de Sacramento que volien tocar n’Obama amb les mans. Els anti-sistema que durant tota la nit i el matí s’havien dedicat a destrossar el mobiliari urbà, ara estaven controlats per centenars de policies a una altra cantó de la ciutat, per la zona del Sutler General Hospital. Molts poquets dels joves que s’havien instal•lat al parc, amb les seves caravanes i les tendes d’acampada, havien aconseguit botar-se els dos cordons policials que encerclaven el centre de Sacramento, i havien arribat allà on eren ara en Fry i na Dianne, just a tocar del poder mundial.

A la una, n’Obama va sortir líder per la porta principal del Convention Centre, i li explicava a n’Angela Merkel que s’havia aprimat quatre kilos des de les primàries fins ara. La cancellera alemanya li va dir que ella n’havia engreixat cinc des de que governava, i que estava pensant fer una proposició no de llei per crear un menú d’ensalades al Reichstag.

En Juníper va enfonyar-se entre la gent mostrant el seu penjaroll de la pau i cridant “Help me! help me! I’ve lost my son!” per a que el deixessin avançar fins davant de tot. Alguns l’empenyien emprenyats i els qui eren bona gent el deixaven passar preocupats. Va arribar empentejat a la barrera i, fora pensar, va pegar un bot i la va botar, aprofitant que un dels policies s’havia girat, només per poder contar als amics que havia vist n’Obama de prop. Va ser en aquell moment, en el qual en Fry havia anul•lat el cordó policial i era just a cinc metres del president afroamericà, quan dos homes enormes, un blanc i un negre, es varen tirar damunt ell i el varen fer pegar amb el front al caire d’un parquímetre. En Fry va quedar estormeiat i com a mig drogat, però no inconscient. Niàgaras de sang li brollaven celles per avall, esquitxant els ulls, ja de per sí vermells, i entrant dins la boca que intentava obrir per respirar. L’home blanc, number one de la seguretat personal de n’Obama, li havia caigut damunt l’esquena i se li havien tancat els pulmons al pobre al•lot. Va posar una mà enterra i va intentar aixecar-se pel seu compte, en una reacció instintiva típica, posterior a qualsevol accident. Intentava alçar el cap per agafar aire, però d’aquesta manera li entrava més sang a la boca i més s’ofegava. Començava a veure la mort més de prop del que havia vist n’Obama. No hi havia manera. L’aire no li entrava. El negre l’agafà del coll de la camiseta i l’aixecà un pam t’enterra. Amb el mateix moviment de bíceps va arravatar el mallorquí a una paret com el que penja el cartell d’un concert. Del cop, les vies respiratòries d’en Fry es varen obrir finalment, i va tossir, embrutant de sang la camisa blanca del negre.

La seguretat personal del president americà no reparava en despeses des dels atemptats del 2001, però amb l’arribada de la crisi subprime s’havia acordat no pagar el vestuari dels guardes. Per això aquests, si havien de triar, s’estimaven més rebre una bala a l’espatlla, abans que un taca de sang externa, perquè els forats de bala sí que els pagava la seva assegurança laboral, i la sang externa no, i aquells smokings italians valien un dineral. Calia explicar això per entendre la reacció posterior del guardaespatlles negre tacat de sang: va agafar en Fry ben fort de les rastes i l’arrossegà de genolls per damunt l’asfalt cap a l’altra banda de carrer, passant ben davant dels vuit presidents i les respectives dames. El mallorquí encara va tenir forces i deliris suficients com per aixecar la insígnia de la pau ben alta i cridar “Help me, Obama!!”.

Un fotògraf del Herald Tribune va estar perfectament col•locat per fer la instantània que guanyaria el premi World Press Photo al 2010. Quan va veure la foto a pantalla completa va flipar. En primer pla, sortia en Fry portant la camiseta suada i sagnada de Quintos de Petra del 89. Havia quedat amb la boca ben oberta perquè era justament el moment que estava demanant ajuda a n’Obama. La cara la tenia tan sagnada que no el coneixia ni son pare, i aixecava el braç mostrant al món el símbol vermell i verd de la pau, que li havia regalat na Dianne. En segon pla, hi havia un negre molt emprenyat i no per motius racials, com després es va comentar, que arrossegava dels cabells al jove malmenat. En tercer pla, un home no tan negre, president dels Estats Units, que si hagués rigut més s’hagués compixat, després de sentir el comentari que li havia fet n’Angela Merkel sobre les ensalades del Reichstag. En quart pla, no podia faltar en Berlusconi, mirant les mames de na Carla Bruni i provocant un petit conflicte franco-italià.

Aquesta exactament era la foto que sortia al Diari de Mallorca al dia següent i que veuria son pare d’en Juníper, en Toni Serra, aquell diumenge al Bar Sa Plaça de Petra. La mateixa foto sortiria en portada al Herald Tribune, per suposat, i a la majoria de portades de diaris nacionals i internacionals acabats en “Times”.

Pobre Fry Juníper, retratat i immortalitzat com aquell anglès mudat d’Abbey Road, dins una foto mítica. Si no hagués tengut els ulls tapats de sang, potser hagués pogut veure, a l’altra banda de flaix, sortint de la foto, en Tim Bergmann berenant d’un waffle amb xocolata i un cafè llarg, llegint el Financial Times i diguent en veu alta: “juraria que aquest és el fill de puta que me va robar la van”.

Pobre Juníper, si no tengués els ulls anegats de sang hagués vist na Cati d’Ariany, llegint el Diari de Mallorca digital, clicant amb el boto dret del mouse damunt la foto on surt ell i seleccionant “guardar imagen como”, per després ampliar-la amb el Photoshop i veure que efectivament, com ella sospitava, la camiseta d’aquell jove del primer pla duia unes lletres que posaven: “No serem mai tan joves”, eslògan dels quintos de Petra del 89. En Fry, des de dins la foto, si hagués pogut mirar i escoltar, l’hagués vista agafant el telèfon per cridar a en Toni Ferrer i demanar-li: “No me diguis que és en Miquel José el de la foto del diari de Mallorca? No pot ser mai, o si? Ai, és que he acostat la imatge i du la camiseta dels quintos de Petra del 89. Ai, que deu ser ell, Deu meu! Que li han fet per allà?”.

Si no fos per la sang, en Fry també hagués vist na Sara nua dins el llit, mirant la portada del rotatiu “Los Angeles Times” que li havia duit un home hispà dins una safata, juntament amb un suc de taronja i un croissant. El jove mallorquí de la foto hagués vist els ulls negres de na Sara de ben prop, durant els segons que ella s’acostava el diari a la cara per fixar-se bé en les avarques, els calçons roses i les rastes del hippie massolat. Gairebé l’hagués sentida parlar amb l’home hispà que li havia portat el berenar en safata:

- No mames wey! Javier! Ven aquí! Check this out! conozco a este chico de la portada! És un hippie español que se sentó conmigo en el bus de Los Angeles a San Diego. Como se llamaba?... Como un planeta...Saturno...no! Júpiter!

Per sort o per desgràcia, però, es impossible quedar tancat dins una foto i encara més impossible és, des de dins la foto, veure o sentir el que fan o diuen les persones que l'estan mirant a kilòmetres de distància. Per això, en part, vos he enganat. Perquè, per exemple, l’autèntic anglès mudat d’Abbey Road no havia estat tancat 40 anys dins cap foto de portada. En realitat, aquell senyor anglès havia seguit amb la seva vida mortal i havia mort d’un accident laboral, l’octubre del 79, quan un mirall de cos sencer es va rompre i li va seccionar el coll. I en Fry tampoc estava tancat dins cap portada de diari, perquè això seria físicament una putada. En Fry estava tancat dins una habitació de la comissaria de Sacramento, amb dos policies que li demanaven quins eren els motius que l’havien induït a atacar n’Obama i com és que es passejava amb una Volkswagen robada. Bé, ben mirat, està allà dins tancat també era una bona putada.

Continuarà...

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS