Administrar

L’home que per deixar de ser normal va tornar subnormal

rupurrup | 30 Juliol, 2009 08:12

Home normal. Dos ulls. Un davall cada cella. Un pardal de mitjana estatal. No diré el seu nom per no ofendre, però et donaré un consell: si a mesura que vas llegint aquest post et comences a sentir identificat, escapa escapat. Reacciona. Posa-li un nom inventat a aquest home, o adjunta-li una cara. Imprimeix aquesta fulla, per exemple, i li grapes una foto d’un conegut teu que no te faci ni fu ni fa i que no hagis vist fa estona. Atura d’arrel qualsevol pensament maligne que contradigui que tu ets especial, que ets un model únic i exclusiu de persona.

Parl d’un home de 20 a 40 anys. Infància també normal. Cap gran trauma. Te un parell de bons amics i un parell mallorquí d’amics. Parella? Direm que en té. Però si no vols, no. Pots triar. No influeix en el resultat final: torna subnormal igual.

Té entre 20 i 40 anys perquè si en tengués menys de 20 encara no hauria rebut la pregunta del següent paràgraf, i si en tengués més de 40, se suposa que aquesta pregunta ja no tendria importància. Què si no vos basta, no passa res, n’hi afegim 10 més. Cinquanta.

- He de fer una vida normal o una vida especial?

No sap si ha de seguir amb la seva feina, que està bé, però tampoc te pensis... El seu cap de departament encara és més subnormal del que ho serà ell al final d’aquest relat. Aiximateix té dos companys simpàtics i una companya que li tira la canya i es passeja per la oficina amb aquelles mames! Està casada, i així i tot li mostra més carn del que és permès en horari laboral... Aquest homenet té una combinació “horari-sou-càrrega-ambient de feina” més o menys equilibrada. No es queixa. Ell sempre havia volgut ser astronauta, i si no, pilot de F-16s de l’exèrcit, i si no, pilot comercial, i si no, pilot de missatgeria, com en Fele Martínez a “Los amantes del Círculo Polar”. Mira que hi ha tipus de pilots, i a ell va i li toca ser un pilot de merda, aferrat al cul d’un cap de departament subnormal, intentant no aferrar-se massa a les mames vistoses d’una companya casada. Així i tot, com he dit, no s’ha queixat mai fins ara. Sap que hi ha feines pitjors, feines on les dones, per exemple, no tenen aquelles mames!!

Tampoc sap si ha de seguir amb la seva parella, amb la qual està bé, però tampoc te pensis... No és tan explosiva ni alegre com quan la va conèixer. Ella li havia dit 1.000 vegades que era una dona molt activa i que li agradava fer “coses”, però a la comptabilitat havia anotat com a “cosa” asseure’s tot el dia al sofà i mirar programes del cor. Tot allò extraordinari que a ell li va atreure al principi, ha tornat normal, ordenat i ordinari.

Ara ell és normal i ella també. Van encaminats a casar-se i tenir fills i separar-se, com la resta de gent normal.

Avui un amic seu li ha deixat “El Verdugo” d’en Berlanga i a mesura que s’anava ficant dins la pel•lícula s’anava posant nerviós.

Ha pensat: “A mi no em pot passar el que li passa al pobre José Luís, que volia anar a Alemanya a fer un curset de mecànic i poc a poc es va sentint obligat a quedar-se, a casar-se amb na Carmen i a fer la feina del seu sogre, una feina que no li agrada; ni més ni menys que matar gent condemnada”. Ja gairebé al final de la pel•li s’aixeca del sofà i anima en José Luís com si es tractés d'una etapa del Tour i n’Horrach pugés en solitari el Mont Ventoux:

- Vamos José Luís! Deixa la dona i la feina! ves de festa per Palma amb aquestes guiris!

La seva parella, enclotada dins el sofà, gemega:

- Què dius? El que ha de fer en José Luís és guardar l’al•lot i deixar-se de guiris!

A partir d’aquest moment el nostre home es comença a plantejar totes les coses no-normals que hauria d’haver provat abans de casar-se, de tenir fills i de separar-se.

Se’n va de marxa. Comença a fumar maria per veure si li vendrà qualque idea. Un dia a Ca’n Picafort, escoltant en Carl Cox a la platja, li ve la idea de prendre una pastilla. Potser amb la pastilla li vendrà qualque idea original per deixar de ser normal.

Però no li ve res. Només mal de cap a estones, i ganes de fumar i prendre drogues.

La seva parella li diu que ja no el coneix, que ha canviat, i ell està content de que ella hagi pres consciència d’aquest canvi. La deixa abans de que ella el deixi a ell.

A la feina el troben barrinant amb la dona casada de les mames, dins l’armari de les jaquetes del personal. El cap de departament subnormal li diu: “això no és normal!”. I ell diu: “No és normal? Idò guay”, i també deixa la feina.

El marit de la dona casada de les mames descobreix la feta, perquè a aquest home nostre no se li ha ocorregut altre cosa que anar contant pel poble la seva experiència sexual dins l’armari de les jaquetes del personal.

Comença a perdre la xaveta de bon de veres. Es compra un cotxe de 170 cavalls per poder anar aviat d’una banda a una altra, esperant que amb la velocitat li arribi la gran idea per deixar de ser normal. Però només li arriben multes de tràfic.

Un dia que va gat i enpastillat, dins un pub, es troba el marit de la dona casada de les mames. Ara ja ex-marit de les mames. Aquest li diu:

- M’has destrossat la vida, subnormal!

I ell respon:

- No. T'equivoques. T'he donat una segona oportunitat! Jas! pren una pastilla, veuràs!

L’ex-marit de les mames li tira la pastilla pel cap i el puta drogat s’acota desesperat cercant la pastilla pel terra d’aquell pub.

No la troba, i emprenyat parteix del pub amb els seus 170 cavalls i una bosseta amb 42 pastilles. A una redona fa un trompo i se’n dur per davant un Guàrdia Civil d’un control antidroga.

A dins la presó somia que el condemnen a mort i que el seu botxí és en José Luís, el de la pel•lícula d’en Berlanga.

- José Luís! no me diguis que tu ets el que m’has de matar! Aquesta sí què és bona! encara fas de botxí? Pensava que ho hauries deixat. Quin pobre desgraciat! Hauries d’haver anat de festa amb aquelles angleses del port de Palma. És que no en sabràs mai! No hauries d’haver escoltat el teu sogre.

- No. T’equivoques. Aquesta feina té coses dolentes però no me puc queixar. Tenc una combinació “horari-sou-càrrega-ambient de feina” més o menys equilibrada. I la meva dona no és perfecte, però l’estim i em dona recolzament en els moments durs. Soc feliç. No soc gens desgraciat com tu dius.

- Cagondeu! I perquè no ho vareu posar als títols finals! “ José Luís vivió durante muuuuuchos años y fue feliz con su mujer, su hijo y su trabajo de verdugo”. Per culpa d’en Berlanga vaig decidir deixar de ser normal i mira com he acabat!

- Encara pots tornar enrere quan despertis.

- Despertar d’on?

- D’aquest somni.

- Ahh! Tot ha estat un somni!!

- No! no! Tot no. Només aquesta darrera conversa.

L’home desperta dins la cel•la i cavil•la: “estic tancat a la presó. Això no és massa normal, no? Guay!”

Definitivament havia tornat subnormal.

--

Avís important: el protagonista d’aquesta història es un professional irreal. Les escenes patètiques que va montant han estat supervisades per tècnics especialitzats. No proveu de tornar subnormals a les vostres cases.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS