Administrar

La llegenda d’en Fry Juníper Serra. Episodi 2: San Diego

rupurrup | 05 Juny, 2009 07:57

N’Atlas, un moix negre d’angora, jugava a la gespa amb una amantis religiosa, fins que aquesta pegà un bot i caigué a la piscina. L’amantis celebrà la victòria alçant una cama, mentres el clor li cremava el cos sencer i s’ofegava. Com que un moix no va d’aigua, i a més n’Atlas duia un matí un poc raro, decidí pujar les escales del porxo, entrar a la casa pel forat de la porta i, dins l’entrada, ja que hi era, tomar del paraigüer un paraigua. Tot d’una sentí un renou metàl•lic que provenia del soterrani, i pensà per un moment si no seria aquell un dia extraordinari, com Sant Atlas o el seu aniversari, i en lloc de dues menjades en tendria tres. Baixà les escales de fusta corrent, però en lloc de trobar el seu plat parat, trobà un hippie amb rastes desfent perns del motor de la Volkswagen. Va fer un “miau” tot emprenyat, volguent dir:

- No tenc massa bon dia avui, perquè a damunt m’enganin amb renous de menjar.

La dona d’en Timoty Bergmann, na Lucy, era dreta devora el seu home i escoltava com en Fry explicava que a Mallorca no hi ha toreros, i què només es balla flamenc a l’estiu, als hotels. Na Lucy feia un somriure com el que fan les madones desesperades de Wisteria Lane, però si fregaves amb cotó el maquillatge, veies que no li agradava massa la idea de tenir aquell hippie al soterrani. No s’havia fiat mai de cap hippie, perquè sabia que ser hippie injectava a la vida grans dosis de volatilitat i incertesa. Es fiava tan poc dels hippies que va esperar que en Tim es tallés les rastes i es fes agent immobiliari per casar-se amb ell.

Ara, amb en Fry Juníper culejant per allà baix, cada vegada que havia de posar una rentadora o planxar, o fer qualsevol de les feines de la casa, li entrava pànic de sentir el motor de la furgoneta engegat i veure com surten del tub d’escapament quatre o cinc somnis que en Tim tenia ficats a pressió, des del 89, entre els cilindres i els pistons d’aquella Volkswagen: el somni de dur una vida nòmada, de dedicar-se a l’artesania o a la pintura, de viatjar a Europa, de veure, a Paris, la tomba d’en Jim Morrison, de recorre els llacs de Finlàndia amb piragua... Alguns dels somnis ja havien mort dins aquell motor, però d’altres simplement restaven en coma.

Na Lucy, allà dreta mirant, pensava que havia aplegat sense voler i de ple el que ella anomenava “A big fucking quandary”, en català: un gran dilema o disjuntiva, de la qual el resultat, tant si és A com si és B, te fot amb la mateixa potència i gravetat.

Aquestes “big fucking quandaries” solen ser la culminació adulta de “little nice quandaries” no resoltes. M’explic:

Ens hem de remuntar dos mesos enrere, dins el passat. Una nit, després de sopar, na Lucy li comentà a en Tim que volia muntar una mica de gimnàs al soterrani, que seria una bona idea vendre la Volkswagen i aprofitar els doblers i els 6 metres quadrats d’espai que en resultarien de la venda. Ell, que començava a anar de cul amb la crisi subprime i no venia una casa des de feia tres setmanes, també trobà que era bona idea. Pentura en haver muntat el gimnàs sobrarien doblers per comprar un pal de golf pel seu equip. Necessitava urgentment un ferro 6.

El matí següent, en Tim va treure els llençols blancs que cobrien la furgoneta i li va fer un parell de fotos, just després de fer-la ben neta. Les va passar a l’ordenador i les va mirar una estona, però no massa, perquè l’envaïen sentiments contradictoris, sentiments similars als que tens quan veus una foto d’una ex amb un cantamanyanes. Llavors les va penjar a Ebay i va sentir una picadeta al cor, com un petit “ai!”, després del qual, començaren els disturbis dins aquell xalet de San Diego.

La primera intifada arribà amb la profunda crisi immobiliària que fulminà el downtown i els suburbis de la ciutat californiana. En Tim s’aixecava nerviós cada matí, pensant que vint anys de negoci estaven a punt d’esvair-se sense poder evitar-ho, i na Lucy necessitava un gimnàs per sentir-se millor amb ella mateixa i per evadir-se de l’estrès que el seu marit portava cada horabaixa de l’agència a casa. Però el gimnàs no existia, perquè la van no es venia.

Poc després atacaren les discussions de parella:

- Mira, Lucy, m’acaba d’arribar un e-mail d’un tal Júpiter, d’Espanya, que diu què és mecànic i vol venir a veure la Volkswagen. Li he dit que vengui i si aconsegueix arreglar el motor li deixaré un parell de setmanes o un mes. Vol fer una ruta per Califòrnia, com la que vaig fer jo de jove. És un bon acord, no trobes?

- Sí, és un bon acord per tu, com sempre. – digué na Lucy, gairebé invisiblement alterada.

En Tim, què la coneixia bé, només faltaria que no la conegués després de 20 anys!, captà l’alteració.

- Que et passa ara, honey? Fa més d’un mes que tenc la furgoneta a l’Ebay i no es ven de cap manera. Aquest jove espanyol la pot arreglar gratis i després la podem vendre a un preu molt més alt. Crec que es un bon acord tant per nosaltres com per ell.

- No Tim! Tu mai has volgut vendre ni mai vendràs aquesta furgoneta! No m’enganis ni t’enganis a tu mateix. Aquesta furgoneta té massa valor sentimental per tu, perquè representa el darrer reducte que et queda de la teva joventut. Ho veig als teus ulls quan la mires, que t’enamores i al mateix temps et contamines i t’emprenyes per no haver estat jove més temps. I allò que em fa més mal és que em culpis a mi. Mai te’n recordes de tot el sacrifici que he fet jo, de tots els somnis que he tirat al fems per estar amb tu. La única cosa que recordes és que et vaig dir que et tallessis les rastes i cerquessis una feina, quan no teníem on caure morts.

- Mira Lucy, no tornis començar amb aquest tema! Podem fer un concurs per veure qui ha renunciat a més somnis, a veure qui guanya! Penses que el que jo volia a la vida era vendre cases? Ets tu la que m’has anat encaminant cap aquesta vida de consum americana de la qual, fa vint anys, no sé si te’n recordes, jo renegava amb tota la meva ànima. Tu sempre m’has aturat els peus quan parlava de canviar de feina, de partir a Europa. Sempre m’has dit que tenies por de que tot se n’anés en orris.

- Què m’estàs diguent, què no ets feliç amb aquesta vida de luxe? Què no t’agrada viure a una casa gran amb piscina? Va Timy! Vols dir què he estat jo que t’he incitat a fer aquestes coses que tant odies, com jugar a golf o sopar els dijous amb els teus amics empresaris? Oh, de veritat que em sap greu, no sabia que el que desitjaves realment era arreglar la furgoneta i viure dins ella! Tornar ser un hippie! Fer-te vegetarià i tirar l’Iphone des del Golden Gate! Perquè això és el què volies tot aquest temps, no?

- Sí, per ventura volia això. No ho sé. Potser volia dur una vida diferent però vaig renunciar a ella per poder estar amb tu. Però no sé per què t’embales d’aquesta manera i em treus el tema de la felicitat ara? Jo només xerrava de vendre la puta van! Quin problema tens? Què passa, què tu no ets feliç? Diga’m: què vols de mi? Que necessites?

- Ja t’ho he dit: un petit gimnàs al soterrani.

Passaren tres setmanes i la crisi s’agreujà tant a dins com a fora d’aquella casa. En Tim seguia sense vendre res i començaren a tenir problemes per pagar la hipoteca i el Chevrolet descapotable. Ell va haver de deixar el golf i ella, els massatges. La tensió havia tret a la llum frustracions personals amagades, i cada vegada que obrien el rebost, sorgien dilemes que cap dels dos recordava haver comprat, però que per la floridura que duien, devia fer anys que eren allà. Dilemes que tocaven temes tan delicats com l’edat, 40 i 42 anys, o els fills, que mai havien tengut, o els ingressos, que eren a punt de partir, o fins quin punt tenien ganes d’estar junts fins morir. Dilemes com els que na Lucy anomenava “big fucking quandaries” i que aviat es resoldrien, pentura dins aquest mateix episodi.

Na Lucy era com a guapa. Tenia un parell d’arrugues davall els ulls, algunes venes de més a les mans i els pits un poc caiguts, però en Fry Juníper, que no es fixava massa amb el físic, trobava què estava ben bona. Molt millor que les dones de quatre dècades que coneixia de Petra o de Manacor, o les ciutadanes d’aquell dissabte a l’Art Decó.

Cada vegada que na Lucy baixava per planxar o penjar la roba, en Juníper amollava les eines i es torcava la suor per dir-li: Uuh, I’m hot! I ella reia i el corregia: “yes, it’s warm down here”, però ell no l’entenia i repetia: “yes, I’m very hot!” I ella reia més, però un poc més empegueïda. Encara que rigués, però, na Lucy seguia pensant que hi havia qualque cosa perillosa dins en Juníper, que era un bon element, fins i tot el trobava mono, però que portava un mal auguri, una resolució traumàtica, un desequilibri dins aquella casa. Podria contaminar al seu home amb idees rares de hippies i joventut, i no estava la relació, tant econòmicament com emocionalment, com per ficar-li més merda.

Mentrestant, al pis de dalt, en Tim preparava els papers per declarar en suspensió de pagaments, o concurs d’acreedors com es diu ara, la seva empresa immobiliària. Per en Tim era la segona suspensió en tres mesos, després de la suspensió de sexe.

Un parell de dies després, quan la tensió i els crits s’havien fet tan insuportables que fins i tot el moix, n’Atlas, es plantejava tirar-se a la piscina per relaxar-se, la Volkswagen hippie es posà en marxa.

En Juníper, exultant per haver arreglat la van, però preocupat per l’estat d’aquell matrimoni, tragué una botella de Xoriguer que havia duit de Mallorca i que reservava per celebracions especials o situacions extremes. I com que aquí és donaven les dues coses simultàniament, va pegar un crit dels seus:

- Tonight party with mallorcan gin!

Aquell vespre na Lucy i en Tim varen preparar una torrada al jardí i, amb en Fry, begueren dues botelles de vi negre de la vall de Santa Ynez, que és allà on hi ha tots aquells cellers de la pel·lícula “Sideways”. Na Lucy li explicava a en Juníper l’argument de la pel·lícula, perquè a ell li sonava haver-la vista, però li faltava saber el títol en castellà per saber si era la mateixa que pensava. Xerrant de cinema i de localitzacions amb na Lucy, en Fry se’n va enrecordar de na Sara, la hispana de l’estil de n’Eva Longoria un poc més grassa que li mig agradava i que havia conegut al bus d’anada, i entre el vi, na Lucy i na Sara va notar que per davall els calçons blancs la tiula s’aixecava.

En Tim encetà el gin. Estava eufòric. Brindaren i es posà dret per dir unes paraules:

- Fry, amigou, demà anirem a fer una volta amb la van. Ja tenc unes ganes... Primer la fem ben neta, o si vols també comprem pintura i pintes alguna cosa que la faci un poc més teva, perquè ets tu la que l’has curada, t’ho mereixes. Te vull fer una proposta: estàs segur que vols partir tot sol a voltar per Califòrnia? Jo podria venir una setmana o deu dies amb tu, ara que ja no tenc feina. Mos ho passaríem de puta mare. Conec els llocs on hi ha més moguda autèntica. Què trobes Lucy? Me’n puc anar una setmana amb en Fry?

Na Lucy bevia i callava. En Fry es recollia les rastes i feia com si no ho hagués entès gaire. N’Atlas nedava. En Tim continuava:

- Podríem anar a San Carlos, que hi tenc un amic gay que coneix molts artistes. Mos podríem infiltrar a qualque festa guapa.

En Tim es tombà a la gespa tirant la pomada per damunt la falda de la seva senyora, que va dir “fuck” i va entrar dins la casa pegant una portada.

- Ai Fry, no te pots imaginar quan de temps feia que no me tombava a la gespa per mirar les estrelles. A partir de demà, la vida comença.

Al cap de dos minuts, en Tim ja dormia a la gespa i en Fry aprofità per pujar sigil•losament les escales del porxo i entrar dins la casa. A les escales de fusta que donen al soterrani es trobà na Lucy, que també baixava. Anava en roba interior de color gris perla i portava la falda tacada a la mà. Ficà la falda i detergent dins la rentadora i es girà cap en Fry per demanar-li:

- Where is my man?

- He is sleeping in the garden.

Ella s’acostà a ell i li tocà les rastes suament.

- Saps Fry? A mi m’agraden les rastes. Jo me vaig enamorar d’un jove com tu, ara fa vint anys,... i mira com ha acabat la cosa. Te donaré un consell: si un dia et trobes una dona que et diu que te tallis les rastes i cerquis una feina, no li fassis cas. Persegueix els teus somnis rastafaris, beu i balla, i viu a tendes de campanya. Ves a festivals fins que t’embafis del tot amb en Bob Marley. Ja tendràs temps per casar-te.

Na Lucy no parlava massa fort ni massa clar, i tampoc s’aguantava massa bé dreta, així que s’assegué al llit de 90 devora en Fry, que pràcticament només havia entès “Bob Marley”.

- Yes, I like Bob Marley...Buffalo Soldier, in the heart of America... – cantà ell.

Ella seguia tocant les rastes i ara també cantava “No woman no cry” a l’orella d’en Fry. Les pupil•les d’ell s’aturaren de corre per primera vegada en tres anys i s’entregaren a les d’aquella dama, que les mirava en detall. Ella, que al jardí ja havia vist un bony per davall els calçons roses pintats amb lleixiu d’en Fry, bony que, per cert, encara era allà, es tirà damunt ell i el besà.

Ella damunt ell al llit de 90, i en Fry es va moure un poc perquè li feia mal un braç, i els dos varen caure. Seguiren besant-se enterra, i traguent-se la roba a grapades. Ella digué: “condoms?” i ell en va treure un de la motxilla, allargant el braç, un amb el logo del Govern Balear. Quan començaren a fer mmmms sexuals, ella voltà la roda i pitjà el botó start de la rentadora que tenia devora, amb la falda bruta de Xoriguer dins el tambor, tot perquè en Tim no els sentís si entrava a la casa. La rentadora aviat començà a tremolar, i també el parquet t’enterra on ells barrinaven, i tots tres tremolaren i s’orgasmaren amb el ginet centrifugant per les seves entranyes.

En Tim es despertà davall les estrelles de San Diego. N’Atlas havia sortit de la piscina i li banyava la cara amb el seu pel humit d’angora. Quan va veure que era tot sol allà defora, entrà dins la casa i sentí la rentadora.

- Fry? Lucy? On sou? Sou abaix? –cridà des de la porta que pega al soterrani.

En Fry pegà un bot i es ficà nuu dins la van.

- Sí, soc aquí baix que rent la falda que m’has tacat. Ara pujaré.- cridà na Lucy cercant el tanga per davall el llit i per davall la caldera. Com que no el trobava, agafà tota la roba del terra i de damunt el llit i la tirà al covo de la roba bruta, i després es tapà amb una tovallola de platja que penjava del fil d’estendre.

- I en Fry? és aquí amb tu? – demanà en Tim, ara més fluix perquè ja baixava per les escales.

- En Fry? No sé, crec que és al bany.- digué ella mirant al seu marit als ulls.- Vine Tim, anem allà dalt!

- No, puja tu. Jo quedaré a escoltar música dins la van.

- Va, demà ja el dedicaràs a la van! Hem de recollir la carn i la torradora abans que n’Atlas ho posi tot perdut. Va! Anem!

Però ell seguia caminant cap a la furgoneta. Na Lucy, en un acte reflex, es tragué la tovallola i també la tirà al covo de la roba bruta.

- Què fas? Què vols que baixi en Fry i te vegi nua?

- No passa res, es hippie, està acostumat.

En Tim agafà la tovallola un altre pic de dins el covo.

- Jo també que ho era hippie, però mai me podré acostumar a que una altre home te vegi nua.- digué fluixet mentres l’abraçava amb la tovallola.

Na Lucy li donà una besada a la galta i l’agafà de la mà.

- Anem a nedar a la piscina!

El matrimoni pujà les escales i en Juníper sortí de la Volkswagen. Encara tremolava com la rentadora. Pensà què si en Tim descobria aquella infidelitat, el somni de Califòrnia s’hauria acabat. També pensava bastant en la pistola que en Tim li havia mostrat. Es vestí amb una fua i sortí al jardí per avisar a na Lucy i en Tim que estava molt cansat i anava a dormir. Ella va sortir de la piscina i li va dir:

- Idò espera que aturaré la rentadora.

I tornaren quedar al soterrani, na Lucy, en Fry i la rentadora. I en Tim a la piscina, ignorant, cavil•lant si aquella nit s’acabaria a la fi la suspensió de sexe. Na Lucy s’acotà per rodar la rodeta i aturar la màquina i en Fry aprofità per posar-se darrera i tocar-li el cul i l’esquena. Ella es girà violentada.

- Fry, hem de parlar. Ja ha passat tot el que havia de passar. Ara te n’has d’anar. Demà de matí, quan en Tim no et vegi, agafaràs la teva motxilla i partiràs amb la van. Enfora.

- Què? No. M’he d’acomiadar. Li he de dir. Ell vol venir amb jo. Sí me’n vaig així pensarà que li he robada!

- El meu marit t’ha enganat, Fry. És un expert enganant. No te deixarà mai la van per tu tot sol. La té massa gelosa com per deixar que visquis la seva joventut perduda amb ella. Tu has vengut per fer aquesta ruta tot sol, no amb un home de 40 anys que no sap que vol. Parteix demà, i no tornis. Quan acabis la ruta em crides a casa i me dius on l’has deixada.

- No. No puc fer això. He de parlar amb ell.

- Sí parles amb ell jo també hi parlaré. Li contaré el que hem fet tu i jo fa un estona.

- No! Perquè li has de contar això? Me matarà!

- No entens què el que t’estic oferint és la solució que ens fa menys mal a tots. Hem entrat al que jo anomen una “big fucking quandary”, una disjuntiva amb la qual, sigui quin sigui el resultat, sempre hi perds. Si li contem a en Tim el que ha passat aquí baix, tu perdràs la van, perdràs el teu somni i potser la vida. Ell perdrà la meva confiança i la teva, i es sentirà traït i abatut, i jo perdré l’home que més he estimat en ma vida. Si quedes més temps i no diem res, haurem de viure amb la mentida, tu hauràs d’anar amb ell dins la van cada dia, perquè t’assegur que mai te la deixarà per tu tot sol. No estaràs tranquil perquè l’hauràs enganat amb mi, i tu i jo no mos podrem mirar als ulls. Jo quedaré a casa tota sola, gelosa d’una furgoneta que m’amarga l’existència, pensant si vull fer sexe amb tu o amb ell. I ell...

- Ell estarà bé amb la seva van arreglada. L’ajudarà a sentir-se millor. És la seva il·lusió.

- Ell estarà millor uns dies fins que vegi que tanmateix això de partir amb tu no és més que fugir momentàniament dels problemes. Se’n donarà compte de que no pot tornar al passat, perquè ell ha canviat. En Tim ara està en crisi profunda a nivell de feina, i discutim molt, però ho treurem endavant com hem fet sempre. Ell m’estima i vol estar amb jo, i jo l’estim a ell. Simplement mos embullem qualque vegada, com tothom.

- No sé. Jo crec que limitar tant les il·lusions de la teva parella no és la millor manera d’arreglar els problemes.

- No hi ha una solució alternativa. Ara no ho pots entendre, Fry. Ets massa jove. Gairebé no saps res de nosaltres. I sobretot, no saps com és conviure vint anys amb una persona. Però un dia entendràs que vares fer el millor que podies fer. Has de confiar amb mi. Has de partir demà dematí. Per favor, Fry, you have to leave.

I demà dematí en Fry partí d’amagat amb la Volkswagen, aprofitant que en Tim havia anat a comprar un pot de pintura groga, i el primer que va pensar va ser: “ai ma mareta, ara sí que pots passar una penada”.

Quan en Tim tornà de la ferreteria amb el pot de pintura groga, es trobà na Lucy regant les petúnies.

- Has vist en Fry? On és? Ha partit amb la van?- demanà ell, estranyat.

- Sí, he sentit que marxava fa un moment. On ha anat?

- No ho sé. Jo venc de comprar aquest pot de pintura, perquè m’ha dit que volia pintar el nom del seu poble a un costat.

Na Lucy entrà al soterrani i observà els 6 metres quadrats que la furgoneta havia alliberat. Ara que tenia l’espai, només necessitava doblers per montar el seu petit gimnàs. Potser aquesta “big fucking quandary” no havia estat tan “fucking” al final. Ben mirat, conservava el seu home, havia tengut una aventura salvatge amb un jove, havia aconseguit espai pel gimnàs i podia seguir amb la seva vida de consum americana, que tant li agradava.

En Tim passà per davant ella corrent i entrà a la bugaderia, per descobrir que no hi havia la motxilla d’en Juníper, ni cap de les seves pertinences.

- Lucy!!!-cridà- Ens ha robat la van aquest fill de puta!! El mataré. Crida ara mateix el 911!!

Estava molt nerviós i feia grapades per la bugaderia, per veure si encara trobaria la motxilla amagada per qualque racó i evitaria així haver de matar en Juníper i anar a la presó. Justament, però, el que sí va trobar, darrera la post de planxar, fou la funda oberta d’un preservatiu amb el logo del Govern Balear.

... Continuarà...

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS