Administrar

La llegenda d’en Fry Juníper Serra (episodi pilot)

rupurrup | 02 Juny, 2009 08:00

En Toni Serra i na Margalida Ferrer tornaven de tomar ametlles a Son Barber, i de sobte un dels dos va rompre aigües devora ca seva, a Petra, al carrer.

- Margalideta, estàs bé?

- Ha arribat el moment, Toni, ja ve al món en Miguel José.

- Què putes dius de Miguel José? Miquel Pep en tot cas! El meu fill no és foraster!

Passaren 14 anys des d’aquella petita disputa, i un jove dèbil i malaltís, nascut gairebé al carrer, se va embafar de sentir als pares discutir si Miquel Pep o Miguel José, i pegà un crit:

- Eh! s’ha acabat! Ni una cosa ni l’altre: Miquel en mallorquí i José en castellà! Au, Miquel José, i tots contents!

Però al poble de Petra alguns li deien Miquel i altres Miguel, uns Pep i altres José, i l’horabaixa del 24 de Novembre, el dia que feia 20 anys, fent un truc i unes herbes amb els amics del bar, se va emprenyar de valent:

- Cagoncrostol! A partir d’ara ni Miquel, ni Miguel, ni Pep, ni José. A partir d’ara soc en Juníper! En Juníper Serra Ferrer!

Encara emprenyat, es recollí les rastes amb un elàstic taronja que duia al canell, i pagà les herbes treguent-se dos euros dels seus apreciats calçons roses decorats amb lleixiu.

Quan es recollia les rastes, només quedaven ulls i nas d’en Juníper Serra. Escarrufava. Era un espàrec d’ombra amb avarques i tenia la mirada de conill de rata, vivaretxa, i la pupil•la li botava de dreta a esquerra tan aviat que el blanc de l’ull li tornava vermell i s’inflava. Tot Petra pensava que fumava, però no fumava.

Arribà a ca son pare i sa mare.

- Mon pare, ma mare, me’n vaig a voltar món!

- Què dius ara?

- No puc més amb aquesta rutina, cada dia del taller al bar sa Plaça, del bar a ca nostra, de ca nostra al taller,... els dissabtes reggeaton al Mil•lenni, els diumenges cinema amb na Cati...

- On vols anar? A Barcelona?

- No, molt més enfora. A Amèrica, a Califòrnia!

- Va! No diguis animalades!

- No és cap animalada! Demà partesc. Ja tenc el bitllet.

I demà se’n va anar. I sa mare, el darrer que li va dir a l’aeroport va ser “passaré una penada”.

Va demanar excedència de dos anys al taller de Manacor on feia de mecànic i agafà un vol de Delta Airlines de Madrid a Los Angeles.

Per circular per Califòrnia havia mirat una Volkswagen Microbús per Ebay. Era d’un tal Timoty Bergmann, que se veu que era un ex-hippie de San Diego que en tenia una d’autèntica, del 61. En Timoty i ell havien acordat que si el mallorquí li arreglava el problema que tenia a la junta de culata, l’americà li deixava la Volkswagen un mes, perquè en Juníper pogués voltar per tot l’estat amb ella.

La seva idea era, una vegada aterrat a Los Angeles, arribar a San Diego fent autoestop, però al primer amago de mostrar el dit gros, per les afores de L.A., se li acostà un policia empipat i li digué “forbidden”(prohibit) i una vintena de paraules en anglès, de les quals en Juníper, nerviós, només n’entengué una: “prison”.

El policia li va indicar el camí fins a l’estació, on agafà un bus de línia, d’aquells grisos metal•litzats de metall, que anava de Los Angeles a Anaheim, Escondido i San Diego, destinació final. Devora ell se va asseure una al•lota hispana de l’estil de n’Eva Longoria, però amb 25 o 30 kilos més, que li explicà en castellà que treballava a Venice, el barri de Santa Mònica que surt a la capçalera de la sèrie Californication. I que feia tres anys que feia d’administrativa a una empresa especialitzada en localitzacions cinematogràfiques. El dijous passat l’havien ascendida a junior account executive, i tot i que no li pujaren el sou, estava contenta de tenir un càrrec amb tres paraules tan guays.

Ella li demanà “como te llamas?” i ell va dir “Juníper”. Ella va entendre Júpiter, com el planeta del sistema solar, i cavil•là: “aquest sí que és un hippie original, amb rastes, calçons roses i sandàlies, segur que és fill de hippies convençuts que posen als seus infants noms de la natura o del univers, com: Lluna, Estrella, Júpiter, Duna, Iris, Gladiol... Estic asseguda devora un autèntic hippie espanyol!”.

No es podia imaginar mai, aquella hispana, que els pares d’en “Júpiter”, Toni i Margalida, no eren exactament el tipus de hippies que ella pensava. I molt manco es podia imaginar, que al mateix instant que el fill observava els camps de tarongers d’Anaheim, els pares entrecavaven faveres per pagar una tele de plasma que compraren pels reis a Felanitx, a ca’n Ricart.

- Júpiter, bonito nombre.-digué ella.

- No, no, Júpiter no: Ju-ni-per.- digué ell.

Arribant a Santa Ana, n’Eva Longoria passadeta de pes li assenyalà un camí de terra que surt a la pel•lícula Mad Max 2 i, poques milles després, a prop de Rancho Santa Fe, mira! el restaurant de carretera del començament i del final de Pulp Fiction, allà on en Samuel L. Jackson i en John Travolta discuteixen sobre els miracles i els porcs de la vida.

Fou entretingut aquell trajecte, amb totes aquelles localitzacions de cinema. En Juníper no s’havia perdut detall de tot el que veia per la finestra: les dues línies grogues continues de la carretera, els cotxes tan diferents, els centres comercials plens de gent. Tenia els ulls vermells de moure les pupil•les amb violència. Durant un parell d’hores havia après moltes coses amb aquella al•lota. Per exemple, que fer autoestop estava prohibit per llei a Califòrnia, però què no et tancaven a la presó ni res, i que era un dels petits delictes preferits pels policies per fer la vista grossa. En Juníper li demanà si sabia, aleshores, perquè el policia de Los Angeles li havia dit la paraula “prison” quan el va veure mostrant el dit gros en horitzontal. Ella va suggerir que el que pentura li deia era que estava devora una presó i que ningú s’aturaria a agafar-lo. Que de vegades, devora les presons posen senyals de “prohibit recollir autoestopistes”, per alertar als conductors del risc d’agafar possibles convictes fugats.

En Juníper pensava que era un poc enrevessat tot allò, que amb la cara de pomes agres que feia el policia, el que devia voler realment era assustar-lo, diguent que el podien tancar a la presó si feia autoestop. En Juníper va imitar la cara del policia per fer més sostenible la seva teoria. Ella va riure.

Tan entretingut fou el viatge amb na Sara, aquest era el nom de la hispana, que quan ella va baixar a una de les darreres aturades abans de San Diego, a en Juníper li va fer com a pena despedir-se. Tenia la sensació de que na Sara havia perdut mig kilet per milla, i això que ell no es fixava massa amb el físic. Havia tengut el feeling, quan estaven passant pel centre de la ciutat de Escondido, de que li començava a mig agradar na Sara, i que no hagués estat malament seguir compartint autopista amb ella. Li va fer ràbia no haver-li demanat el número de “cel•lular”, com diuen per allà.

Mentrestant, en Timoty Bergmann, l’ex-hippie que li havia mostrat la Volkswagen per Ebay a en Juníper, esperava dret a l’estació de bus de San Diego, fullejant el Financial Times.

Quan va veure aquell jove perdut baixant del bus platejat, li va venir al cap un horabaixa de l’estiu del 83, quan ell també era jove i rastat i dormia a un parc de San Francisco, i els seus amics li clavaren les rastes a la gespa amb quatre claus ganxo d’aquells que subjecten a terra les tendes de campanya.

En Timoty plegà el diari i se’l ficà davall l’axil•la per treure’s amb una mà les RayBan i poder oferir l’altra a en Juníper. El mallorquí no se fiava gaire d’Ebay ni de Internet en general, com sa mare, i no va estrènyer amb massa força la mà d’aquell ex-hippie ara pijo amb calçons de pana.

- Hi Júpiter!

- No, no. Not Júpiter. Ju-ni-per.

- Oh, i thought it was Júpiter, like the planet.

En Juníper va veure que tornaria tenir problemes amb el nom. Que no en sortia, joder. Ja començava a fer oi. Va pensar que el millor seria posar-se un nom americà, un monosíl•lab com fan ells, un que sortís a qualque sèrie coneguda com els Simpsons o Futurama.

- Well, actually my name is Fry. Fry Juníper. So, call me Fry. It’s easier.

- Ok Fry. You can call me Tim.

A en Tim, el pijo ex-hippie d’Ebay, tot d’una li va caure bé en Juníper. A part de que li feia gràcia com xerrava, li recordava bastant com era ell abans de muntar l’agència immobiliària, per febrer de 1989, l’any que tornà vell.

Pujaren a un Chevrolet vermell descapotable i partiren cap a ca’n Tim, que vivia a una zona residencial, a uns vuit kms del centre de la ciutat.

Pel camí parlaren un poc de mecànica. En Fry, *a.k.a. Juníper, a.k.a. Miquel José, havia après anglès a base de baixar-se capítols de Lost en versió original, i anant a Manacor, dos pics per setmana, a l’escola oficial. No dominava l’idioma però es feia entendre, i no passava pena d’inventar-se paraules tècniques com “culate” o “english key”.

Arribaren a la casa i l’americà obrí la porta del soterrani amb el comandament a distància. Dins el soterrani, més gran que tot ca seva de Petra, en Juníper s’enamorà d’aquella bellesa del 61, cel i vermella, tan redoneta, que en lloc de dur la V i la W encerclades a l’enfront, duia el símbol de la pau ben gros, i un para-xocs vermell i lluent a davant, i flors pintades als dos costats, i un sol groc, i unes lletres que posaven “Califòrnia Dreamin”, que en Tim explicà que feien referència a la cançó de The Mamas and The Papas.

En Tim li mostrà tot seguit un raconet, devora la bugaderia, ple d’eines, i després un llitet de 90 molt ben fetet que hi havia devora, i li va dir que podia quedar allà fins que la van estigués arreglada. En Juníper va estar tan content que pegà un bot i li donà una abraçada.

- Thank you, Tim! You are a good person.

- De nada, amigou!

...Continuarà...

* a.k.a. : Also known as..., també conegut com...
«Anterior   1 2 3 4 5
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS