Administrar

Es Llombards no és New York

rupurrup | 19 Abril, 2009 15:07

Eren les set i mitja de l’horabaixa i més de doscents sols taronges es barallaven brillants dins les vidrieres daurades de l’Estadi Olímpic de Es Llombards.

Milers de llombarders i llombarderes caminaven carrer Son Salom amunt, cantant l’himne del seu equip. Aquell vespre hi havia partit de quarts de final de la Champions League entre el F.C. Llombards i el Manchester United. Jo m’ho mirava des del Mcdonald’s de la plaça Major, enrevoltat d’anglesos alcoholitzats. Havia decidit que no pagaria 60 euros d’entrada per veure una eliminatòria que ja s’havia decidit a Old Trafford, amb la victòria del Llombards per 0 a 3. A més, aquell estiu ja m’havia passat del pressupost, amb els concerts de U2 i de Coldplay al Llombards Arena, i encara volia veure els Rollings a les berbenes de Son Negre.

Amb l’excusa de la crisi del petroli, feia dues setmanes que esperava cobrar 200 euros que m’havien promès a canvi de repartir tríptics de l’Imax al centre comercial de Ca’n Martina. Me quedaven 20 euros, just just per fer quatre beures a Sa Taverna amb uns estudiants Erasmus de Santanyí i Ca’s Concos amb els que havia quedat a les 12.

A Sa Taverna de Es Llombards sempre hi ha hagut aquell ambient obert i multicolor que tan ens agrada als mallorquins. Allà hi pots trobar des de hippies de S’Alqueria Blanca, fins a estudiants refinats d’arquitectura de Calonge. Només entrant a qualsevol de les cinc sales, un ja s’embruta d’aquella sensació d’internacionalitat mallorquina. Saps que aquell vespre coneixeràs a una vintena de llombarderes simpàtiques que et contaran mil experiències:

- jo abans era Okupa. Un dia vàrem okupar Ca’n Tomeu Xorrac i al cap de tres dies vengueren els GEOs. Vàrem haver de correr carrer Marina per avall fins a la fàbrica de John Deere, i allà agafàrem cinc o sis tractors per fer barricades.

- jo faig feina a una multinacional que exporta paletes de tennis-platja als souvenirs de Cala D’or. Es diu “Sport Beach”, aquí tens una targeta. Crida’m si vols anar a sopar un dia.

- jo som bisexual i addicta al sexe. M’agrada sortir per Llombards perquè aquí ningú me mira malament quan faig trios al bany. Vens?

Els Erasmus de Ca’s Concos m’enviaren un sms per dir-me que no vendrien a Sa Taverna, què hi havia festa de sangria a la cuina d’una finlandesa, i després festa d’escuma a Abraxas. Una mica decepcionat, vaig demanar un Mcpamboli amb patates de Sa Pobla. Els anglesos enfilaren el carrer Santo Domingo amb les seves camisetes vermelles, cantant: “que viiivaaa Es…Llombards”

Darrera els anglesos, les primeres finestres s’encenien a l’Skyline Llombarder i me va venir al cap aquell vespre que robàrem un carret del Carrefour i el deixàrem ben davant de les Torres Quely. Dues contorsionistes italianes que havien actuat al Hard Rock Café ens havien demanat el carret per ficar-hi una tarima quadrada color plata i dos bastons amb agafadors per les mans que duien dins una bossa d’Ikea. Vivien al pis 32 d’una de les torres. Ens convidaren a Penne al pesto amb Lambrusco i després ens feren una sessió gratuita de contorsionisme al llit.

Sortint del Mcdonald’s me va cridar na Tatjana, una professora d’intercanvi holandesa de Santanyí, per cancel•lar la resta de plans internacionals d’aquell vespre.

- Me sap greu, però he quedat amb un Lituà per anar al museu d’història natural. Me vol mostrar un exemplar de pardal extingit.

Quedava l’opció de sortir tot sol per Es Llombards o quedar amb els amics de Campos i sortir per allà. Enyorava els meus amics campaners i la química que hi ha entre nosaltres, així que vaig agafar la línia blava del metro fins a la Plaça de Ca’n Pere Ignasi.

No sé si era jo, o si és que aquell dia s’havia mort qualque campaner important, però l’ambient estava enrarit. Pareixia com el dia que aquell porrerenc va disparar a na Madonna a Virgin Llombards, quan li signava la seva biografia.

Entraves a un pub i la gent et mirava amb semblant seriós. T’analitzaven. Persones que jo havia conegut de festa i amb les que havia mantingut converses entretengudes, dubtaven de si saludar-me amb un “hola!”, un “hola que tal!”, un “pst ehhh!” tradicional campaner, o limitar-se senzillament a aixecar les celles. Quan anaves pel carrer i feies bromes a la gent que caminava d’un bar a l’altre, giraven la cara i marmulaven. Si anaves a parlar amb una al·lota dins un bar, et feia sentir culpable de violació irresponsable de la intimitat. Ningú sabia de que parlar. Les dones ballaven en cercles tancats. Pareixia que tots estaven bé amb el que tenien, i no mostraven el mínim interès en les persones que sortien d’aquest cercle.

No sé, probablement era jo, que estava tancat aquest dia i me pareixia que els altres també ho estaven. Sé que els joves mallorquins no som així. Som gent oberta que viatja molt i ha vist món. Però a Campos, aquella nit, no hi havia un gran ambient. Pentura els campaners pensaven: “ja coneixerem gent quan anem a Es Llombards”. És un pensament legítim i altament contagiós, i jo mateix en som portador des de fa estona.

El problema és que quan arribes a Es Llombards, venguent de Ses Salines, t’en dones compte de que Es Llombards no és New York, i al final no et queda més remei que fer un esforç i conèixer mallorquins a Mallorca.

«Anterior   1 2 3 4 5 6 7 8  Següent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS