rupurrup | 29 Abril, 2009 09:37
- Els teus collons! està fet de mi! Un falcó marí! - piula el rossinyol mig en alemany, mig en àrab.
S’impulsa amb tota la seva ànima cap al fondal, per mirar de trobar un poc d’aire que el pugi al cel. I efectivament el troba.Els falcons marins o falcons de la reina cacen en parella. Un dels dos vola rasant per espantar als ocellets que s’amaguen a terra i l’altre espera a més altura, donant mort a rossinyols amb més o menys cultura.
Enguany, com cada any, els falcons tornen fer cria al Cap Blanc. Després de barallar-se una estona, la falcona femella segueix trobant que haurien de canviar de niu. El primer any, quan encara estaven enamorats, trobaren una penya ben xula, on curiosament hi descansava una cadena de bicicleta. Feren un cercle amb ella, estirant amb el bec, un de cada banda, i replegaren branquetes junts per fer-hi el niu enmig. Delimitaren amb aquella cadena de ferro tot el que els importava a la vida.- No ho sé, reina meva. Aquí estem bé, cada any hem tengut polls i només se n’han mort dos. Trobes que hem d’arriscar a cercar una altra penya, on potser hi haurà rates o humans? Quedem aquí, va! no hi pensis més! Pensa que tanmateix d’aquí un mes volarem lliures cap a Madagascar.
- Estic farta d’aquesta cadena rovellada que cada any m’embruta els ous.- Però és que va molt bé per reforçar el niu quan hi ha ponentades.
- Bé, ja està. Deixa-ho fer. Per enguany ja va bé.Avui, vint de setembre, dos pollets són a punt de volar. En Ferran es prepara.
En Ferran és un jove molt atractiu de Cala Pi, què sempre ha anat a escola a Palma i ara estudia Arquitectura Tècnica a la UIB. Quan parla amb gent de Palma amb la que no se sent identificada, diu que és de Cala Pi, i quan parla amb calapiners arrelats, diu que és de Palma. N’hi ha molts de mallorquins com ell.La seva família explota el poblat talaiòtic de Capocorb Vell, que en Ferran cada any va moblant amb ruptures:
La primera fou na Virgínia, i encara no sap ben bé perquè la va deixar, però suposa que va ser per donar-se l’oportunitat de tenir una segona. Na Cati, la segona, el va deixar perquè s’estimava més estar amb les amigues que amb ell, i pensava que, arribat a aquest punt, no devia estar tan enamorada com pensava. Na Rosa era un correfoc al llit, però tenia mal caràcter i canvis d’humor radicals que ell no suportava. Na Susanna era carinyosa i amb ella mai discutia, però faltava qualque cosa, faltava xispa. Na Raquel va passar massa pena de que ell la deixés per una altra, i al final va ser ella la que el va deixar pel seu millor amic.En Ferran no recorda haver passat més de dos mesos sense al•lota, i aquest paràgraf d’aquí dalt és el resum que s’ha après de memòria per amortitzar la frustració de no saber estar ni tot sol ni amb parella. Encara, però, no ha aconseguit inscriure-hi el nom de na Carme amb el corresponent motiu per deixar-la, i això que ja està a punt de deixar a la darrera: na Pilar.
Na Carme era una estudiant d’arqueologia de Barcelona què fa dos estius es va apuntar al programa de voluntariat “Centres cerimonials a la cultura talaiòtica Balear”del departament de prehistòria de la UB. La destinaren tot el mes de Juliol a Capocorb Vell.En Ferran tornava a Cala Pi a final de curs i els seus pares li feien estar tres horetes cada horabaixa guardant els talaiots. Assegut a una cadira d’espart, dins un xiringuito que no s’ha reformat en 30 anys, amb postals de fa 20 què ningú ha comprat els darrers 10, en Ferran s’imaginava feines més avorrides, i s’entretenia aiximateix, perquè costava sang imaginar-les.
Na Carme era fan de la decadència. En particular, admirava la decadència dels llocs turístics que mai s’havien modernitzat. Sobretot els que no s’havien tocat des dels anys 70, la seva dècada predilecta. Precisament la primera vegada que va veure en Ferran a l’entrada, escoltava “Dazed and Confused” de Led Zeppelin amb els auriculars refugiats dins la seva espectacular cabellera negre arrissada.- Hola què tal, soc la Carme.
- Hola!- Ets el fill de la Margalida?
- Sí. Ferran.- No sé si t’ho ha dit la teva mare. Som un grup d’estudiants d’arqueologia de Barcelona. Estarem tot el mes de Juliol excavant al conjunt de Ca’n Vidalet. Cerquem evidències de que s’utilitzava com a centre cerimonial i crematori.
- Crematori? Amb aquesta calor, i tu vestida tota de negre, el que és evident és que aviat trobareu les teves restes cremades.- Jeje. Tens cerveses, no?
- Sí- Aleshores serem amics tu i jo.
Al cap de tres dies, fer cerveses es convertí en rutina. Na Carme amollava el martellet i el pinzell a la barra, i amb una Heineken darrera una altra, gratava i polia els ossets de l’ànima que la despatxava. Sense adonar-se compte, començà a porgar les mirades, fins que una li donà la confiança per fer la primera passa.- Ferran, vine, vull veure una cosa. Anem al Talaiot “A”.
El Talaiot “A” és un talaiot quadrat que tot i tenir aquest nom tant poc interessant, amaga dues peculiaritats importants.- Mira Ferran, sabies que aquest és dels pocs talaiots quadrats que estan integrats dins un poblat? Normalment els construïen extramurs. I sabies què és l’únic, fins ara conegut, amb corredor i cambra subterrània?
- Sí, això darrer ho vaig llegir per internet. I vaig pensar que aviat no n’hi haurà cap amb aquesta característica, perquè veus aquestes dues pedres d’aquí?, i aquest embà? A la pròxima gran ploguda, es mourà la mica de terra que de moment l’aguanta i tota la cambra s’esfondrarà. Si és que no ho fa abans. Jo ja he avisat a la Conselleria i a la UIB, però ningú ha fet cap passa.Ella, que ja feia uns segons que no escoltava, subhastà una mirada de la seva col•lecció privada.
- Ferran, vull entrar amb tu dins aquesta cambra.Un forat negre de forma quadrada donava pas a un corredor que baixava en espiral i era realment estret, de difícil accés per a una persona humana. Gairebé no és podia passar si el cor bategava de més, o si allò d’allà baix s’aixecava. Però que gairebé no és pogués, no vol dir que no es pogués.
Ell arribà primer dins la cambra subterrània, i ajudà a na Carme estirant-la d’una mà mentre ella es contreia els pits amb l’altre, fent un alè quan traspassà el darrer obstacle. Degut a l’escassa altura de la sala, només s’hi podia estar de genolls i l’únic filet de llum provenia d’aquella darrera obertura per on havien entrat, obertura que ella mig tapà amb la camiseta negre que just s’acabava de treure. De genolls, un davant l’altre, s’oblidaren de la prehistòria i de l’arquitectura tècnica, renegaren del passat extingit i de l’enfonsament futur inevitable. Ell només volia menjar-se cada un dels rissos d’aquell cosset de dona, i ella, que duia el sol dedins de tota la jornada, s’encenia amb l’alcohol de cada besada. La humitat de la cova es filtrà pels mil•límetres quadrats que quedaven entre el cos d’un i de l’altre, mentres la roba que s’anaven treguent acabava d’apagar la poca llum que quedava. Ella tombada enterra. El cos d’ell l’empresonava. Amb una mà s’aferrava a una de les pedres mil•lenàries per viure, encara més endins, aquell acte de naturalesa salvatge. Ell excavava entre les cames més obscures del plaer, fent fang de mesclar la suor de les mans i la pols de la terra, fang que embrutava els cabells de na Carme. Les pedres mascles i femelles d’aquella talaia xafardejaven amb el vent que siulava, sobre si l’instant de l’orgasme seria el millor moment per esbucar-se del tot i fondrer-se eternament amb la passió que dins ca seva es desfermava.En Ferran i na Carme gemegaven de cada vegada més fort, provocant als dimonis de les pedres envejoses, desafiant tres mil anys d’estructura talaiòtica.
Les olors i les emocions no trobaven ranures per escapar-se entre els dits plens de fang que solcaven l’esquena d’en Ferran. Al final ella s’aferrà als cabells d’ell i sortiren totes a la vegada, xocant amb les que sortien d’ell, copejant amb violència la roca, que decidí resistir i no caure fins la pròxima vegada.La intensitat mítica d’aquell juliol, que just just començava, acabaria empeltant de Carme la memòria d’en Ferran, i sabem que un mite empeltat al cap treu branques noves cada any.
Ell, en canvi, que no creia en mitologia, ho simplificava pensant que com més s’estengués el foc del seu cor, més aviat necessitaria els bombers. Ella partiria aviat a Barcelona i ell, si una cosa sabia, és que no sabia estar tot sol. Potser n’aprendria, però en aquell moment va creure que li resultaria més fàcil apagar un foc d’un mes, que guardar les flames dins una maleta de viatge.Ja era dia 30. Una tormenta era a punt de caure. Pentura aquell núvol negre que venia de Cura ajudaria a apagar-ho tot. Caigueren les primeres gotes i na Carme s’acostà al bar on en Ferran li serví una cervesa i una notícia.
- Carme, jo t’estim molt, però això no pot funcionar. No puc tenir una relació a distància.- No, no em diguis això, per favor. No has dit res, a que no? Diguem que no has dit res.
- No puc, Carme. No puc.Ella li tirà el pinzell a la cara i partí a córrer cap a dins el poblat. Volia xopar-se de ràbia. En Ferran la perseguí fins al Talaiot “A”, on ella entrà per darrera vegada.
- Carme, surt d’aquí, això està a punt de passar per ull!- Deixa’m morir! Vull que caigui tot! vull morir aquí enterrada!
Ell entrà a dins, molt més aviat, amb la roba banyada. Ella s’havia despullada i esperava en Ferran de genolls amb els braços en creu. El blanc dels ulls li brillaven darrera els cabells que s’havien allisat tapant-li mitja cara, com un Crist d’en Velazquez amb mames.- Abraça’m! Fem l’amor com aquella vegada. Vull morir amb tu, Ferran. No em deixis tota sola!
- Estàs loca? Va sortim d’aquí, te dic que aquest talaiot està a punt d’esfondrar-se!Ell l’agafà del braç amb força i l’estirà cap a la sortida. Ella li rapinyà una galta i sortí nua de la cambra. Ell arreplegà la roba d’ella, escampada per tota l’estança. Quan va sortir, na Carme ja no hi era.
La cercà per tot el poblat, dins cada habitació, davall cada pedra.- Carme, on ets? No et vull perdre!
El nigul negre de Cura havia transformat en quinze minuts un dia de sol en una nit de tempesta.Un ciclista alemany que es refugiava de la pluja davall els canyissos del bar, sentí els crits desesperats d’en Ferran, just després de veure una morena despullada corregent cap a la carretera.
- Hallo!!- cridà- Hier! Komm hier!En Ferran corregué cap al bar. L’alemany es posà les mans als pits i va fer com si els fes botar, per després assenyalar la porta d’entrada.
Aquell fatídic 30 de Juliol va ser el darrer dia que en Ferran va veure na Carme, i que l’alemany va veure la seva bicicleta.Avui, 20 de Setembre, ja han passat dos anys i dos mesos i el cos d’ella encara no ha aparegut. Ni la bicicleta. Ni els bombers que havien d’apagar el foc del cor d’en Ferran.
Tot i això, ha refet la seva vida, com sempre, i ja du dos anys amb na Pilar. Ella és un encant de nina. Fa de cambrera a Ca’s Busso, un restaurant de la carretera del Cap Blanc, i ha pensat que avui podria fer una festa d’aniversari per al seu al•lot, que fa vint-i-cinc anys. Ell no ha estat molt bé des de que es coneixen. Pentura això l’animarà. Na Pilar té molta paciència, ha aguantat depressions cada Juliol i espera pacient a que ell estigui bé per rebre al menys un seixanta per cent del que ella dona. Enguany, però, la depressió del Juliol ja ha durat massa: canvis d’humor constant, ganes de discutir, poca activitat sexual...Després del frit i l’ensaïmada, arriba l’hora dels regals. Els pares de na Pilar treuen un paquetot de la Pick Up. És una bicicleta de muntanya.
- T’anirà bé per venir a veure na Pilar, des de Cala Pi o Capocorb són dues pedalades. I és bo que facis un poc d’exercici!- li diu el pare de na Pilar a un Ferran què fa estona que no és allà, i que veu què ha arribat l’hora d’acabar.- Vine aquí, Pilar. Hem de xerrar.
- Què passa?- No puc pus.
- Com que no pots més?- No et puc donar mai el que tu em dones.
- Que dius? Què t’ha pegat ara? No estàs bé? Una neura de les teves?- No et vull fer més mal.
- Bé, anem a la taula una estona més i després xerrem més tranquils, val?- Ves-hi tu, jo ara venc.
Na Pilar entra al restaurant sense perdre les formes. Ell s’enfila a la bicicleta nova i parteix per un camí rural que va de darrera Ca’s Busso fins al Cap Blanc. Posa el plat gros i el pinyó petit per veure si sua un poc de culpabilitat, però només sua el Martini del vermut i dues copes de Coto de Imaz.Vol fer per una vegada a la vida un acte desesperat, agafar el camí amb més corbes cap a la felicitat, trobar-se a ell mateix ben al límit del penya-segat. I està a punt d’arribar-hi. Ja ha sortit de la carretera, un poc passada la zona militar. Va pel mal camí, esquiva aquella mata on s’amagà el rossinyol, és a vint metres del fondal. El cap se l’inunda d’imatges de na Carme, nua, remant amb la bicicleta del ciclista alemany, afegint llàgrimes al diluvi universal.
- La degué segrestà un loco i l’està torturant? Es degué tirar amb la bicicleta del Cap Blanc? On ets Carmeta? Esper trobar-te dins la mar.El falcó mascle alimenta als pollets amb un gorrió que ha trobat a prop del far. Està orgullós perquè enguany no ha perdut cap fill, i els dos que té ja estan a poc dies de volar.
- Aquestes femelles com són! volia canviar de niu, i estem tant bé aquí... La cadena embruta un poc els ous, i què? No tot pot ser perfecte.Però la vida pot canviar en un segon, i quan es tracte de falcons, en centèsimes de segon. Les centèsimes que necessita una bicicleta de muntanya per caure del cel, matar els dos falconets a l’acte i rompre una ala a son pare.
La falcona mare, que ja havia vist aquell jove atractiu cridant i pedalant cap a l’acantilat, baixa en picat i es troba el panorama.- Amor meu, que ha passat?
- Ho hauria d’haver pensat, quan vaig veure la cadena, que aquest era un lloc on hi plovien bicicletes.- No, ningú no ho podia saber. Tu com estàs?
- Tenc una ala rompuda, m’hauré de tirar per avall. Tu viu feliç, vola cap a Madagascar. Segur que trobes més falcons amb els que poder criar.Ella agafa un poc d’aire de la mar per pujar fins a dalt. Al límit del penya-segat, en Ferran s’ha tombat enterra i plora amb desconsol. No s’ha pogut suïcidar. No ha tengut valor.
Si la falcona pogués xerrar, li diria que no plori, que viure és el millor que li ha pogut passar, que suïcidar-se és l’acte més covard i l’opció més fàcil.- Mira’m a mi, Ferran. Acab de perdre dos fills i el meu amant. Ara me toca volar tota sola durant dos mesos. Passaré deserts, passaré fam, però mentres tengui dues ales ningú m’aturarà.
En Ferran comença a sentir-se millor. Pensa que, almenys, l’acte simbòlic de tirar la bicicleta del Cap Blanc l’ajudarà a rompre amb el passat. Pentura troba finalment la pau interior si aconsegueix aguantar una temporada tot sol.Decideix plorar un poc més, però no massa, el temps just per veure que ha estat a punt de morir i que la vida no és mel; és melassa.
( Dedicat a na Juana, que me va proposar el repte de crear una història que acabés amb en Fernando tirant per un penya-segat la bicicleta que li havien regalat el dia del seu aniversari. Li he posat Ferran, esper que també valgui ;)« | Abril 2009 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | ||
6 | 7 | 8 | 9 | 10 | 11 | 12 |
13 | 14 | 15 | 16 | 17 | 18 | 19 |
20 | 21 | 22 | 23 | 24 | 25 | 26 |
27 | 28 | 29 | 30 |