Administrar

Nadal vs. Covid

rupurrup | 26 Desembre, 2020 11:04

19 de Desembre 2020

El detectiu Hunter i l’agent Falk, de la brigada especial de limfòcits, patrullen per una recta interminable de Pharynx Highway. Pels retrovisors observen un virus que els avança per la dreta damunt una Harley. És com una gamba de color verd, amb jaqueta de cuir, ulleres de sol i un bigot Easyrider molt kitsch. Els limfòcits no recorden haver vist un bergant similar en tot l’estat. Amb les seves motos voladores el persegueixen fins al poble d’Apex, on el virus es fica per carrerons cada vegada més estrets, aconseguint que li perdin la pista.

Jo estic menjant una taronja de l’hort de mon pare. Obro l’extranet de la clínica per veure el resultat de la PCR d’ahir. Diu que soc positiu. La incredulitat dels primers minuts donen pas a un raonament del mateix signe: “No passa res. El passaré i ja n’hauré sortit d’una puta vegada”. Si una cosa hem après aquest 2020 és que els confinaments comencen sempre amb una mica d’eufòria, un boost d’energia inexplicable, que es va esfilegassant pop a poc, com uns calçons blancs comprats a plaça.

Aquest dia faig la meva rutina d’estiraments diaris, acab els exercicis del curs online de guió cinematogràfic i, a la nit, mir episodis de The Office per segona o tercera vegada.

No me fa por aquella gamba, me’n ric de les seves pintes a la cara, però, tot i això, abans d’anar a dormir estreny el puny i crit cap en dedins: “Vamos anticossos!”.

20 de Desembre 2020

El detectiu Hunter fa una senyal al seu company i entren a una benzinera de la ciutat de Ventricle per carregar la vitamina C de la taronja que me vaig menjar ahir.

- No l’escoltis! –diu el detectiu a l’agent Falk, mentre es renta les mans amb un pedaç ple de morques- Ara encara riu aquest betzol però espera un parell de dies i veuràs... Tu has d’estar concentrat, me sents? Imagina’t que nosaltres som en Rafel Nadal i que jugam la primera ronda de Roland Garros contra el número dos-cents del món. En principi, no hauria de ser un gran obstacle per nosaltres, tens raó, però sabem que tot es complica sempre que el rival es nou. Pot tenir cops perillosos i solen córrer molt. És millor no relaxar-se.

Admir la professionalitat dels meus limfòcits. M’atur de riure i menj un kiwi amb una cullereta.

23 de Desembre 2020.

Asimptomàtic, visualitz el detectiu, dins el seu despatx, investigant el rastre de la gamba misteriosa, i ell, a la vegada, visualitza en Nadal dins el vestuari, pegant bots per activar-se de cames abans del partit.

El meu aniversari és avinent i, tot i que l’hauré de celebrar tot sol a dins ca meva, estic animat. Ja han passat més de cinc dies des del resultat de la PCR, i si estava destinat a empitjorar, ja haurien d’haver aparegut els primers símptomes. Ara, a més, un nou projecte de curtmetratge me té enganxat nit i dia a davant l’ordenador. Cinc jornades més i estaré caminant per la platja com un senyor.

En Nadal també es a punt de celebrar el seu aniversari, que com tots sabem, cau sempre a meitat del torneig parisenc. De cara als quarts de final es troba amb molta moral, sense molèsties físiques i ben aferrat a la pista. Anit s’ha relaxat parlant amb els amics del port. Han fet plans per quan acabi la batalla.

- Tenc ganes de pujar el Tomir -ha dit- He d’aprofitar aquest any tan surrealista per descobrir els racons de Mallorca.

No obstant, la presència del llibre “El Guió” d’en Robert Mckee, a damunt la taula del menjador, presagia la imminent crisi del segon acte.

24 de Desembre 2020

Quan en Nadal col·loca maniàticament dues botelles d’aigua davant la cadira, amb un marcador de 5 a 4 al primer set, el cervellet li fa una mala jugada i connecta les muntanyes nevades de l’etiqueta d’Evian amb el seu Tomir i les ganes que té de pujar-lo amb els amics. Per esborrar aquella imatge i tornar concentrar-se en el partit, pega un bot de la cadira, fa dos cangurs i practica a l’aire un cop de dreta. El Tomir s’esbuca, però de les seves runes hi brota ara un catamarà fondejat a les aigües turqueses de Cala Sa Nau.

Passar l’arada davant el bou li costa el primer set. Li fa ràbia perquè ell coneix, molt millor que la resta de jugadors del circuit, els mil·límetres exactes que separen “el torneig està guanyat” de “perdré aquest partit”.

El detectiu Hunter, mentrestant, ha descobert que aquell virus nou acaba de registrar la compra d’un local a les afores d’Atrium. Ell i en Falk s’acosten tot d’una per veure quina l’està tramant.

Per una de les finestretes de la cuina es pot veure com un centenar de gambes verdes, amb jaquetes de cuir i ulleres de sol, s’amunteguen. Beuen cerveses i fan escàndol. Pareix una mariscada dels “Àngels de l’Infern”. Aquella gamba Easyrider que perseguiren fa cinc dies, propietària del local, és dreta a damunt una tarima. Porta una corona al cap i, quan parla, les altres s’aturen de cridar i l’escolten amb atenció.

L’agent Falk es regira de por des de la finestra i, sense voler, toma un depòsit d’oli per reciclar. Un dels virus ha sentit el renou del bidó i surt del local. Sense pensar-ho dues vegades, es llança cap en Falk amb un ganivet de cuina. Al detectiu Hunter no li queda més remei que botar i clavar-li un punyal entre les dues antenes. El virus-gamba cau estès enterra. Els dos agents han de sortir d’allà a escarada, abans de que se monti un Cristo. En Falk dona gas i al cap d’uns metres se’n dona compte de que ningú no l’acompanya. Es gira, però ja es massa tard per tornar enrere. Una cinquantena de Harleys el persegueixen. La moto del detectiu ha fet perla i el virus líder, el de la corona, l’ha decapitat sense miraments amb una katana.

Jo m’he aixecat a les cinc del matí i m’he auscultat acuradament: estic com a mal fet, me not un poc de coll i fatiga muscular. Febre no ho sé, ni m’ho vull mirar. Faig passes nervioses amunt i avall del passadís. Cerc a Google “mal de coll covid19” i un portal de medicina m’adverteix que el mal de coll és un indicatiu de que la malaltia es pot agreujar. Al Diari de Mallorca digital, un periodista amb animadversió manifesta cap als hipocondríacs publica la noticia de l’al·lota de 25 anys, sense patologies prèvies, que ha mort de Covid.

Els ingredients del drama estan servits. Estem als albors del punt de no retorn, del clímax del segon acte:

- en Nadal s’ha confiat primer, s’ha posat nerviós després, i ara té una pilota de partit en contra.

- l’únic limfòcit que coneix l’existència de les “Gambes de l’Infern” i que podria donar la veu d’alarma entre els anticossos, està a punt de morir en una persecució viral.

- i el personatge principal de la nostra història s’enfronta cara a cara, a ca seva, tot solet, amb els primers símptomes d’una malaltia que podria ser letal.

Però quan tot pareix que està perdut...

En Nadal vola de banda a banda de la pista, cinc metres per darrera la línia de fons. Arriba a una bolla impossible i fa un passing increïble a la mateixa línia, salvant el match point. Mon pare bota de la cadira.

La moto d’en Falk va esquivant glòbuls i plaquetes per l’arteria principal de la ciutat de Ventricle. Trenta Harleys gamberes li trepitgen els talons. Fa una corba tancada i es dirigeix cap al pont de Mitral. Els dos monòcits que vigilen l’entrada al pont, en veure arribar tota aquella tropa, s’afanyen a tancar la vàlvula de pas. L’agent Falk dona una mica més de gas i aconsegueix creuar in extremis a l’altra banda, fregant amb el genoll una de les portes. Vuit Harleys s’estampen contra la vàlvula Mitral. Les altres vint-i-dues, tornen emprenyades al local.

Jo encara faig passes per dins la casa. He tengut crisis similars en el passat i sé que el primer que he de fer es esperar que baixi l’ansietat. L’experiència me diu que al cap de mitja hora es redueix, al manco, a la meitat.

La segona passa és deixar de pensar, evadir-se per complet, però per aconseguir això no basta qualsevol entreteniment banal. Per resoldre el conflicte entre símptomes reals o psicosomàtics, el dilema malaltia / hipocondria, ens hem de capficar amb tots els cinc sentits a una activitat.

Jo m’he ficat a Filmin i mir la peli d’en Koreeda “Un Assumpte de Família”, que na Leslie m’ha recomanat. A mesura que la intriga m’enganxa, que m’enfony dins aquella casa humil per descobrir els secrets que amaguen els seus habitants, el mal de coll es va mitigant i el malestar que tenia fa dues hores es dissol com a per art de màgia.

El truc és acceptar incondicionalment aquesta premissa: si només estàs malalt quan hi penses, és que no estàs malalt.

El capvespre, n’Eudis me du un pastisset de pastanaga que ha fet per a mi i acaba d’arreglar-me el dia. Com que no puc tenir contacte amb ningú, el deixa davant el portal. Poc després, ma mare hi deixa els escaldums que ha fet enguany per celebrar la inusitada nit de Nadal. Com a mostra d’agraïment, promet que mai els hi contaré que al matí m’havia aixecat pensant en la mort.

Sí, amic meu, hagis passat o no la Covid, coneixes perfectament del que t’estic parlant. Per ventura ho estic dramatitzant un poc, però saps que l’antagonista d’aquest relat no són les pobres gambes verdes amb ulleres de sol, ni el rival d’en Nadal a semifinals. L’antagonista d’aquesta història és la por a la mort. Tu potser no ho contaràs a ningú ni ho escriuràs, però resulta que a mi m’agrada escriure, i quan escrius, acaba brollant la veritat.

25 de Desembre de 2020

El començament del tercer acte demana calma.

L’agent Falk es reuneix amb els seus superiors a la central de la S.A.N.G. (Security Antibody National Guard) Han preparat una intervenció a gran escala al local de les gambes motoristes. S’anomena “Operació Fideuà”.

En Rafel Nadal ha agafat confiança després de remuntar aquella pilota de partit. Ha passat les semis sense despentinar-se i ja és a la gran final.

Jo m’he aixecat sense cap símptoma. Ara tenc un poc de mal d’esquena, però crec que és d’estar molt de temps assegut escrivint aquesta història. No me sap greu haver passat el dia del meu aniversari tot sol. Totes aquestes paraules que he escrit seran aviat compartides amb els meus amics, que potser riuran una estona. Tornaré sortir a la muntanya, aniré a sopars, potser escriuré guions un dia, els quals acabaran sent pel·lícules... qui sap?

L’Operació Fideuà és un èxit. En Falk clava la seva espasa al mateix cor de la gamba líder. Agafa del trespol la corona del virus derrocat i la mostra amb orgull a la resta d’anticossos, que alcen les espases i victoregen eufòrics. Ara que ha venjat la mort del detectiu Hunter, només resta desfer-se de la corona. La llançarà a Billy’s Lake, al comtat de Fetgh.

Na Maria i jo cercam desesperats un bar a Banyalbufar on poder veure la final. Aquest és el moment més dramàtic del dia, perquè el partit del capvespre és un monòleg, una pallissa en tota regla d’en Nadal al temut Djocovid.

Al funeral d’estat en honor als limfòcits caiguts en mans del nou virus, l’heroi de la S.A.N.G, l’agent Falk, fa un emotiu discurs, alabant la valentia i professionalitat d’en Hunter, el seu company, mestre i amic. Aquell detectiu que li va salvar la vida la nit de Nadal. Aquell qui, probablement, me l’ha salvada a mi també.

A no ser, clar, que el resultat de la PCR fos un fals positiu. En el cas que fos així, voldria dir que m’ho inventat tot.

1 2 3 ... 53 54 55  Següent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS